Les lliçons de la pandèmia ‘grip espanyola’ del 1918

‘Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat.’ Així comença El quadern gris, el cèlebre dietari de Josep Pla. La data és justament un 8 de març: abans-d’ahir va fer-ne cent dos anys. Es referia a la ‘grip espanyola‘, un virus que va escampar-se arreu del món enmig de la Primera Guerra Mundial i va causar de cinquanta a cent milions de morts, segons les estimacions. Més del doble que el conflicte armat, que en va causar vint-i-cinc.

Si se’n diu grip espanyola és perquè la major part de països amb afectats tenien guerra i l’estat espanyol –que no hi havia entrat– va ser el primer on van rebre atenció mediàtica. Segons diverses hipòtesis, la gran concurrència de soldats al front occidental, les condicions sanitàries precàries als camps de batalla, sobretot a la frontera francesa, i els viatges de retorn a casa dels exèrcits són els factors que van contribuir a escampar tan ràpidament la malaltia, sobretot als Estats Units. Però el cas és que amb aquest nom es recorda una de les pandèmies que més han delmat la població d’ençà de la pesta bubònica. Els metges l’han definit així: ‘L’Holocaust mèdic més gran de la història.’

Hi havia tant de personal sanitari a les trinxeres i als campaments de guerra a Europa, que els hospitals anaven desbordats. La medicina encara no havia avançat prou per a fer un control efectiu i immediat de la propagació, però les mesures governamentals si fa no fa com les que ara s’han emprès per combatre la propagació del Covid-19; per això molts comencen a comparar totes dues epidèmies: quarantenes, tancaments de locals, cinemes i teatres, peticions d’evitar els esdeveniments multitudinaris… I, sobretot, molt de pànic social.

Les diferències entre totes dues malalties

Sembla que la grip espanyola i la malaltia pel coronavirus 2019 tinguin força en comú: totes dues fan venir febre, tos i dolors musculars. La pneumònia també hi sovinteja: la malaltia causada per tots dos virus pot derivar en problemes respiratoris que, si es compliquen, poden esdevenir mortals. Però, biològicament, la grip espanyola i el Covid-19 són ben diferents. Els experts assenyalen que, si tenen res en comú, és que apareixen com a virus nous, i per tant la societat no hi és immunitzada. Res més. Afecta perfils de pacient diferents i s’encomana de manera diferent. Vegem-ho.

D’entrada, els grups d’edat en què la malaltia és més virulenta són diferents. Ara la malaltia és especialment dura i mortal en gent gran i pacients amb patologies prèvies. Aleshores va ser a l’inrevés: els més afectats tenien de trenta a quaranta anys, i els nens eren, a diferència d’ara, molt infecciosos, de manera que els pares joves corrien un risc particularment elevat. Els experts creuen que aquesta fixació de la grip espanyola amb la gent jove és deguda al fet que els més grans ja havien passat una epidèmia de grip prèvia, a mitjan segle XIX, i hi eren immunitzats. D’una altra banda, els afectats de grip espanyola l’encomanaven abans de mostrar símptomes amb molta més freqüència que no pas els qui ara han agafat Covid-19, i això és un punt positiu.

I encara més: molts dels morts atribuïts a la grip del 1918 es deuen a infeccions bacterianes derivades de la malaltia. Els antibiòtics encara eren en una fase molt rudimentària, aleshores, i això va catalitzar el creixement exponencial dels contagiats i de les víctimes mortals. La mortaldat del 1918, diuen els metges, s’explica més pel poc progrés sanitari i pel context logístic i social de l’època que no pas per l’agressivitat de la malaltia. Ara, amb més recursos i més avenços mèdics, sembla que tot anirà molt diferent, per més complicat que sigui de fer pronòstics.

Què en podem aprendre?

Una bona gestió logística, les mesures de control adequades i els recursos públics necessaris són peces clau per a evitar que el coronavirus del 2019 s’escampi més. La grip espanyola feia morts sobretot als suburbis i a les àrees urbanes més pobres, on a la gent li era més complicat l’accés a la sanitat universal. De fet, la grip espanyola va estimular el desenvolupament dels sistemes de salut públics. Els governs es van adonar que els fluxos de persones creixien exponencialment i que això accelerava moltíssim el contagi respecte de les epidèmies que s’havien conegut fins aleshores.

Amb la pandèmia del 1918, un dels principals errors va ser no controlar els moviments humans. La major part de soldats contagiats, en lloc de ser confinats i tractats tan bon punt presentaven símptomes, van ser enviats a casa o a hospitals llunyans, i hom creu que això en va multiplicar la propagació. Les xifres indiquen, a més, que els països que van trigar més a ordenar quarantenes i a suspendre esdeveniments públics, com ara Nova Zelanda, són els que van tenir més víctimes mortals.

També hi ha un fet que potser l’hem de dir en condicional i que n’hauríem d’haver après. Molts països on hi havia la censura pròpia de temps de guerra, com ara Alemanya, el Regne Unit i França, van decidir d’amagar d’entrada una epidèmia que semblava greu, i van errar el tret, perquè el resultat va ser molt pitjor. Avui també hi ha països que semblen amagar informació. Mentrestant, l’Organització Mundial de la Salut insisteix a demanar prudència i calma, i a donar entenent que tan sols seguint-ne les recomanacions el risc de contagi es redueix molt significativament.