‘Les lletres catalanes seran sempre nostres!’

‘Sí, hi som tots? No, no hi som tots.’

Amb aquestes paraules, Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), va obrir l’acte del 40è aniversari de l’entitat. L’auditori Meier del Macba ja era ple des de feia estona. Somriures, retrobaments, emocions i ‘visca la república’: moltes de les abraçades d’aquests primers moments van tenir la intensitat de les primeres vegades: hi ha qui no diu res i s’abraça fort i sí, també hi ha qui deixa anar algun renec, un vers, un ‘ja era hora’ o un ‘no me’n sé avenir’. També hi ha qui saluda amb aquella formalitat de les ocasions, de les maneres que saben mantenir els de la vella escola, els qui han viscut tant.

I, quan tothom és a lloc i els llums s’apaguen i Bel Olid pren la paraula i diu que no, que no hi som tots, tothom sap de què parla. I de qui. A la primera fila, dues cadires buides amb dos llaços grocs guarden els llocs dels presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El primer aplaudiment de la nit.

I de seguida arriba el segon, quan la presidenta de l’AELC llegeix l’acord que ha establert la junta de l’entitat aquell mateix matí: ‘Ahir, coincidint amb el quarantè aniversari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que es va fundar el 27 d’octubre de 1977, el Parlament de Catalunya va aprovar de complir el mandat que va fer el poble el passat primer d’octubre i proclamar la República Catalana.’ L’entitat, per tant, que ‘s’ha manifestat en favor del dret de decidir i de les nostres institucions elegides democràticament’, ho continua fent, i dóna, per tant, ‘tot el suport al Govern de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per Carles Puigdemont, a la Institució de les Lletres Catalanes, dirigida per Laura Borràs, i a tots els nostres representants legítims’.

Una mostra dels temps que vivim pot ser, precisament, que una declaració tan formal i tan institucional pugui contenir tanta intensitat.

Entre els parlaments emocionats del vespre, es va destacar el de Gemma Pasqual, vice-presidenta de l’AELC al País Valencià. Quan durant les salutacions protocol·làries prèvies al seu discurs va pronunciar el sintagma ‘directora de la Institució de les Lletres Catalanes’, i se li va trencar la veu i a més d’un, al públic, se li va nuar la gola. I no calia dir res més: aquestes són, i seran, a tots els efectes, les nostres institucions, les nostres legítimes representants.

A la sala, entre els representants d’entitats que s’havien sumat a la celebració de les quatre dècades, hi havia Roser Sebastià, de la junta d’Òmnium Cultural, que va fer una salutació, Tomàs Llopis, de la junta d’Acció Cultural del País Valencià, i Marta Rovira, de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Tant Rovira com Guillem-Jordi Graells, l’anterior president de l’AELC, van recordar que l’associació d’escriptors havia nascut a l’empara d’aquell Congrés de Cultura Catalana, i Rovira va voler destacar que, tant quatre dècades enrere com ara mateix, ‘els escriptors i les escriptores són imprescindibles per a elaborar el nostre relat’.

L’AELC és una entitat que abasta, lògicament, el conjunt dels Països Catalans, i aquest fet es va fer visible tant amb les intervencions dels tres vice-presidents (Jordi Martín Lloret, del Principat, Gemma Pasqual, del País Valencià, i Pau Vadell, de les Illes Balears) com amb les dels tres consellers de Cultura: Lluís Puig, conseller del Principat, va enviar un vídeo de salutació; Vicent Marçà, conseller valencià, va escriure una carta en què subratllava que ‘la presència valenciana ha estat sempre una pedra angular de l’Associació’; i Fanny Tur, consellera del Govern de les Illes Balears (i sòcia de l’AELC), va fer un parlament en què destacava que l’associació havia nascut a Mallorca i que ‘des del principi aquesta entitat ha tengut present el mapa complet del país’. Va acabar llegint un poema de Marià Villangómez, ‘Sense tu’, ‘dedicat a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ‘perquè els volem ben aviat en llibertat’.

‘Els grans escriptors reforcen la llengua’. En nom propi, com a sòcia també de l’AELC, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual és directora, i del govern de la República Catalana, al qual representava en l’acte, Laura Borràs va acudir als clàssics, Jordi Sarsanedas, Gerard Vergés, Mercè Rodoreda, per bastir, amb les seves paraules, un discurs trenat en col·lectiu que va tancar amb els versos de Joan Maragall i que es va endur l’ovació de la nit: ‘No ets encara el millor temps, / però en tens tota l’alegria.’

El quarantè aniversari va tenir dos moments destacats: la presentació del nou logotip de l’AELC i el reconeixement als socis que fa quatre dècades que en són.

‘És un símbol de resistència, passió i treball en equip.’ Així és com s’entenia que havia de ser el nou logotip de l’AELC, per a representar la tradició de la mateixa associació. I Bel Olid no va amagar la satisfacció col·lectiva de poder presentar, finalment, la nova imatge de l’entitat, que s’inspira en el quadre que va fer Joan Miró per ajudar a recaptar diners i que s’ha convertit en un símbol indiscutible per als escriptors en català. Però que no era un logotip. Ara, finalment, amb el treball del dissenyador Dídac Ballester, a partir de les lletres dibuixades precisament per Joan Miró, sempre amb el quadre com a fons i el seu nom escrit en un paràgraf que fa quatre línies vermelles, l’AELC estrena logotip.

I, juntament amb la nova etapa, l’arrel i l’homenatge. Perquè l’AELC és de les persones que la fan i que l’han feta. I n’hi ha un bon grapat que hi són des del primer moment. Una per una, les van anar anomenant i a cadascuna (de Joaquim Carbó a Miquel de Renzi, de Montserrat Bayà a Oriol Pi de Cabanyes, Agustí Pons, Àlex Broch, Mercè Canela, Francesc Parcerisas i Pere Gomila), els van lliurar un gravat creat especialment per a l’ocasió: una sopa de lletres amb tots els seus noms i un cercle en vermell que destacava el de la persona concreta que rebia el reconeixement. Al final, un text de Montserrat Roig que defineix l’impuls de l’AELC: ‘Si em pregunten per què escric en català, se m’acudeixen tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.’

Una fotografia final, alçant els brins de talent i de reivindicació literària, van ser les postals que edita la Institució de les Lletres Catalanes que, juntament amb els llaços grocs, van ser també un símbol de la celebració.

Perquè, al final de la nit, tal com s’havia anunciat, hi va haver una sessió de karaoke. D’això, però, no n’hi haurà cap crònica. Al capdavall, tal com havia dit Bel Olid en repassar les activitats previstes per a la festa de les quatre dècades, ‘farem un karaoke perquè tothom pugui demostrar per què som escriptors i no cantants’.

I va quedar demostrat. Molt bons escriptors.