02.07.2020 - 21:50
‘Les llengües evolucionen’ és un mantra compartit pel supremacisme i el menfotisme lingüístics. Te l’engalten els mandrosos per justificar interferències i els hegemonistes per defensar la submissió. Però, per ser més precisa, la sentència hauria de parlar del subjecte. Qui, o què, les fa evolucionar? Un exemple entenedor: en aquest país, fa uns quants anyets, els productors de vi escumós ens van clavar una evolucionada que encara ens cou. Ara, per sort, el DIEC ha recuperat el senderi, però ja m’agradarà veure com ens traiem de sobre el tabú de pronunciar en públic un mot que et feia mereixedor de les flames de l’infern.
Evolució no és un concepte positiu per se; diguem que és descriptiu: ‘Acció de recórrer alguna cosa el procés del seu desenvolupament’, i també: ‘Canvi gradual (oposat a revolució)’. Quan ho apliquem als codis lingüístics, el que volem dir és que no són immutables sinó que es modifiquen contínuament per respondre a les necessitats dels usuaris. Cosa que a les llengües els és idiosincràtica, per tant al·legar que les llengües evolucionen, així, a l’engròs, seria una bertranada. Tant com dir que l’aigua mulla o que menjar fa passar la gana. Forma part de la seva natura.
Té molt més interès, en canvi, saber com o cap a on evolucionen. És a dir, de quina manera es transformen i en què es converteixen. Perquè per aquí circula un convenciment (o una amenaça, segons com) que, al ritme d’interferència que anem, el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà; en la manera de parlar el castellà que tindrien els habitants d’aquests indrets on antigament es parlava una llengua llatina anomenada català.
És una possibilitat factible, al meu entendre (la velocitat de la interferència ha crescut tant que ara els llençols es perden de cinc en cinc). Però peca, al meu entendre, d’un cert anacronisme d’anàlisi. Perquè obvia l’entorn. I l’entorn, al llarg d’aquests quaranta anys que estàvem distrets pensant-nos que la clau raïa a corregir sellos i bussons, ha canviat molt. Moltíssim.
La revolució digital significarà per a l’equilibri lingüístic planetari un trasbals equivalent al que els mitjans de comunicació de masses (substantivament la televisió) van significar per als equilibris lingüístics estatals i intraestatals. Amb l’aparició de la ràdio, i encara més a partir de la televisió, es va fer necessari un codi comú a l’abast de tot el públic potencial. Sempre es diu que Garibaldi i la casa de Savoia van fer Itàlia però que qui va fer els italians van ser l’escola i la televisió. Per poder arribar a tot el país (i homologar-lo, que era una necessitat primordial per a un estat amb un mosaic lingüístic i cultural vastíssim), la RAI va elaborar una mena d’estàndard unitari que poguessin entendre des del Friül fins a Sicília (dues regions que no comparteixen pràcticament res), amb la complicitat necessària de la institució escolar. El lema era: els dialectes són de gent pobra i endarrerida, si vols ser modern has de parlar italià. Igual que es va fer a França (Soyez propre…) i en general a tots els estats nació. Això implicava no solament una neteja ètnica de varietats dialectals (en el cas italià, directament de llengües) sinó també de variants dins del mateix estàndard. Els absurds prejudicis que encara arrosseguem avui (que fan que la gent de cor senzill s’arribi a barallar perquè hi ha qui considera que dir ‘en Pere’ és millor que ‘el Pere’, i ja no parlem que ‘lo Pere’, que fa tan pagès, o que ‘Pere’ sense article, que és directament el dimoni. Oi que és grotesc? Doncs així estem), els prejudicis, deia, tenen origen sobretot en aquesta gran llufa que es va penjar a tot allò que no fos estàndard o normatiu; o, si voleu, televisable. Milions d’espècies que integren la fauna pròpia de cada llengua van començar un procés d’extinció que encara està en marxa.
Mentrestant, però… Mentrestant, la caiguda de fronteres en l’espai comunicatiu implica un pas més. Si allò que feia necessari reduir totes les formes de dir anem, que són legió, a una de sola era l’audiència intraestatal (nacional, en el nostre cas), car volíem que TV3 arribés a totes les llars, ara l’audiència és planetària. Els destinataris potencials del teu missatge són a tot al món, perquè la tecnologia ho ha fet possible. Això vol dir que el procés de selecció (poc) natural es repetirà, però ara a escala internacional. Així com al segle XX TVE va deixar de banda les varietats locals (que de fet són totes) en favor d’un híbrid basat en el llenguatge de la cort, a partir del segle XXI els idiomes menys parlats van quedant arraconats en favor de les grans llengües hegemòniques. Cosa a la qual contribuiran, i aquest és un punt important, els parlants mateixos: el jovent, i no tan jovent, eslovè s’apunta amb entusiasme a l’anglès perquè ha interioritzat el discurs que sense anglès no vas enlloc. Que és l’idioma que obre portes. Milers d’idiomes (entre sis i set mil, es calcula) que formen el gran zoo de la varietat lingüística planetària ja han començat (alguns de fa temps) el seu procés d’extinció.
Això ara ens sembla ciència-ficció. És un futur que costa d’imaginar, tot i que al meu parer no tan llunyà com volem creure. Però s’ajusta al principi històric del pèndol: el moviment que durant segles ha estat centrífug (el llatí desmembrant-se en vuit o nou filles, abans que ell el sànscrit, les llengües indoeuropees…), ara ja és centrípet. Les llengües han aturat de distanciar-se i ara tendiran a confluir; això sí, no pas de manera igualitària sinó cap a una mena de neollengua predominant en cada gran espai geopolític, bastida òbviament a partir de la més poderosa. Per a això falten moltes dècades, segurament generacions, i unes quantes fases intermèdies, però el procés està en marxa.
Un apunt final. En la configuració de les neollengües que ja han començat a néixer (el globish, per exemple) hi tenen molt a veure tant els traductors automàtics (eines causants de pífies monumentals però que fem servir quotidianament) com la promiscuïtat comunicativa (les xarxes). Qui té un dubte, què fa? Una minoria acut al diccionari, la majoria ho cerquen a Google o ho demanen al ciberespai. On responen desenes, centenars, milers de veus, de les quals un bon percentatge seran cunyats. Els mateixos que a les sobretaules de tota la vida (‘Tu fes-me cas, que jo això sé com va’) però multiplicats exponencialment. Afavorint l’error, la mala traducció, la imprecisió, que després esbombaran textos oficials, blogs, piulades, comentaris… Confluint, sense proposar-s’ho, cap a la neollengua. Dos exemples perquè s’entengui bé. Un: per parlar de la cardamenta, en pocs anys dues soles varietats (un castellanisme vulgar, follar, i un anglicisme malcalcat, tenir sexe), han arraconat tot un repertori tant local (geosinònims) com de registres (eufemismes i similars) que avui jauen en l’oblit (diguem-ne una dotzena per matar-ho: boixar, cardar, colgar-se amb algú, fer-ho, fitxar, fotre, fotre un clau, pitjar, remullar el nap, sucar, trincar, xingar…). Importació d’espècies foranes i reducció dràstica de les pròpies. I no us penseu que sigui cap cas excepcional (creure-ho seria observar el fet lingüístic al microscopi). Dos: la introducció arbitrària en el discurs de frases o seqüències de la llengua dominant (castellà en el nostre cas, anglès en el de tothom). Aquest és el futur immediat de les llengües mitjanes.
