07.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 08.01.2019 - 08:58
Les limitacions dels partits polítics independentistes es van fent més evidents com més s’acosta el judici i les eleccions del mes de maig. Després d’haver vist com els uns i els altres masegaven i utilitzaven la unitat, ara aquella promesa d’un simple acord estratègic de mínims es veu com més va més lluny. Fins al punt que, si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, el judici al govern i al Parlament de Catalunya, probablement el més important de la història d’aquest país, començarà sense que PDECat i ERC hagen pogut ni tan sols posar-se d’acord sobre com fer-hi front. D’ací a uns quants anys, quan es tot puga mirar amb la serenitat que ara és impossible de tenir, estic segur que aquests mesos que hem viscut d’ençà de la proclamació de la independència seran jutjats amb molta duresa.
Aquestes darreres setmanes, a més, la situació en compte de millorar s’ha agreujat, perquè ara ni tan sols proven de dissimular i exposen públicament, amb tota la cruesa, l’enorme deteriorament de les relacions personals. A les xarxes socials –sobretot però no tan solament–, les campanyes pre-electorals dels dos partits han esdevingut un continu d’insults, provocacions gratuïtes, recels, suspicàcies, maniobres poc netes i mentides que, a més, pretenen involucrar tothom en el seus mètodes destructius. Vulgues no vulgues. Hi ha una bunquerització política en acció que es fonamenta a acusar tothom qui no és acríticament favorable als uns de ser dels altres. I hem de denunciar que això és un mètode en si, pensat per negar el debat i per amagar que molta gent no solament no és ni dels uns ni dels altres sinó que no vol ser enquadrada, de manera intransigent i a la força, amb els uns o bé amb els altres.
Evidentment, no tots els polítics independentistes catalans actuen així, per sort! I és cert que hi ha moltes gradacions, molts matisos que s’haurien de fer i que un simple article com aquest no pot contenir ni descriure. Ens hi estaríem hores. Però el conjunt, la visió de conjunt, també és important. I, mirant en bloc tot això que ha passat d’ençà de l’octubre del 2017, és impossible de negar que l’actual generació de polítics independentistes ha estat incapaç de respondre a les expectatives socials.
Per a alguna gent això és un motiu de desil·lusió profunda, desmobilitzadora. Ho entenc, encara que no ho compartesc, perquè obsedir-se en els polítics és negar la manera com hem arribat on hem arribat. És veritat que intentar entendre com se superarà la situació actual és molt més complicat si a totes les variables ja conegudes hi hem d’afegir aquesta incapacitat política de traure profit immediat del primer d’octubre, del 3 d’octubre, del 27 d’octubre i del 21 de desembre.
Però la resposta està, ben viva i ben clara, en aquests mateixos quatre dies, en la decisió popular que expressen i en la reacció exemplar de la classe política a aquesta decisió, provinent de la mateixa gent que ara, paradoxalment i incomprensiblement, no es pot posar d’acord ni en com encarar el seu judici. La resposta és escrita en el repàs de tot allò que ha passat aquests anys. En tot allò que ha passat des que el 13 de setembre de 2009 els veïns d’Arenys de Munt van decidir que no esperarien més i que la força per a canviar el país residia directament en ells mateixos; i des que el 10 de juliol de 2010 un milió de persones desorganitzades i sense cap guia que els indicàs el camí van anar als carrers de Barcelona molt més enllà que no preveien els polítics d’aquell moment.
