12.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 13.06.2022 - 08:06
L’anècdota ja la deveu saber tots, a hores d’ara. Kristin Hansen, organitzadora de la Palma Pride Week, va dir durant la presentació de l’esdeveniment: “Vindrà gent del camp que potser no ha vist mai una lesbiana i dirà: ‘Mira! Una lesbiana és com qualsevol altra persona’.” I, per si l’animalada no era prou grossa, encara ho va justificar: “És important perquè quan vas quinze quilòmetres dins l’illa ja hi ha una altra mentalitat.” Com era previsible, la frase, que ha fet que pràcticament tota la societat mallorquina s’haja sentit profundament insultada, la va dir en castellà. Perquè, malgrat que fa més d’una dècada que viu al país, la senyora Hansen no diu ni un sol mot en català.
Deixaré de banda la ignorància profunda que demostra la declaració i també el fet, ben discutible, de la comercialització del Pride i del negoci que Hansen vol fer, perquè crec que rere l’anècdota hi ha molt de suc polític i avui voldria centrar-me en això. Voldria relacionar la polèmica amb un fet que em preocupa molt, que és la desorientació dins el progressisme, dins l’esquerra en particular, i el clevill que es va obrint entre l’esquerra i bona part de la població.
Fa anys que seguesc amb molt d’interès els debats polítics francesos per a dilucidar com pot ser que el feixisme guanye tant de pes en la societat. I en les paraules de la senyora Hansen, per més anecdòtiques que siguen, hi veig reflectits clarament alguns dels elements que han dut l’estat francès a una situació tan preocupant. Per exemple, l’emergència d’un cosmopolitisme depredador i classista que creu que els territoris i les cultures no són sinó escenaris cinematogràfics del narcisisme capitalenc, d’un menysteniment agut de la població i dels seus problemes reals i d’una acció abassegadora de les ideologies, sota la qual s’amaguen interessos ben particulars i personals, massa sovint de negoci.
El debat sobre “les perifèries”
Ja fa més de deu anys que a l’estat francès hi ha una intensa polèmica sobre això que s’anomena “les perifèries”. Als debats tradicionals que presentaven l’existència d’un gran distanciament entre els del nord i els meridionals, com nosaltres, o entre els centres urbans i les banlieues, ara s’hi ha afegit el debat sobre l’acorralament insensat de la classe obrera tradicional i de la classe mitjana per les noves elits urbanes, que Yves-Marie Adeline anomena “la nova aristocràcia”.
El moviment dels Jupetins Grocs, per exemple, s’entén com la rebel·lió d’una classe mitjana cada dia més empobrida i castigada que s’adona que des de la gran ciutat ni la veuen. I que se sent insultada per l’aplicació d’unes polítiques progressistes que es volen imposar sense tenir en compte els seus condicionaments i els problemes que susciten. Els Jupetins Grocs són gent que pot estar d’acord ideològicament amb el combat contra la crisi climàtica però que no entén com pot ser que els polítics de París, al final, en compte de millorar dràsticament el transport públic, els endossen el mort a ells, obligant-los a canviar el cotxe vell de gasoli perquè és massa contaminant, sense pensar en cap moment que si se l’haguessen pogut canviar abans ja ho haurien fet. El cinisme de la classe política i el desinterès a l’hora d’ajudar a qui ho passa malament és sempre preocupant, però especialment en aquest cas, perquè comprovem que qui s’aprofita d’aquesta conjuntura, a l’estat francès i com més va més arreu d’Europa, és el feixisme.
El protagonista més actiu, i també més polèmic, d’aquest debat és el geògraf Christophe Guilluy, autor d’una llarga sèrie de llibres sobre la “França perifèrica”. Guilluy sosté que el procés creixent de desigualtat d’Occident no es limita a afavorir eixe famós 1% del capdamunt sinó que, mitjançant l’organització de l’estat, afavoreix també molt especialment els funcionaris públics i els polítics, grups que, gràcies als seus privilegis, estan a recer de la duresa econòmica imposada per la globalització. Aquesta duresa força la gent a deixar les grans ciutats, que passen a ocupar sobretot funcionaris de tota mena o gent que viu de l’estat, gent amb unes determinades professions que viuen de ser perifèriques de les necessitats dels funcionaris: de periodistes a restauradors, per exemple. I també una capa d’estrangers falsament cosmopolites, normalment fills de casa bona, que es permeten de ser uns extremistes molt violents en termes ideològics perquè cobren de casa cada mes. La fractura resultant d’aquest desficaci esclata inevitablement, tard o d’hora, però ho fa amb un contorn molt perillós.
Perquè passa que l’assumpció per part de la dreta tradicional i la socialdemocràcia del mercat com a instrument indiscutible de regulació social és la causa evident d’aquestes desigualtats extremes que no es poden resistir més. I passa també que l’extrema esquerra –bàsicament formada per funcionaris o professionals de la política, o fills de casa bona– fa girar els seus debats entorn de temes cada volta més difícils d’entendre per la majoria de la població. I aleshores l’extrema dreta té tot el camp obert per a córrer. Sobretot si té l’habilitat de desmarcar-se del passat més rònec i si sap presentar-se com l’antisistema, com la que escolta l’enuig de la classe mitjana, com la que proposa solucions a un estat de coses que tothom veu que és insostenible, però que ningú no fa res per a aturar.
I ací és on tot plegat comença a fer por. A l’estat francès ja hem assumit que la meitat de la població vote el feixisme en unes presidencials com si fos normal. I a l’estat espanyol el creixement de Vox és indeturable. Però no ens enganyem: el problema, en realitat, no és què fan ells sinó, dissortadament, què deixa de fer, què ha deixat de fer, la nostra esquerra, els progressistes. Que és ací on les declaracions de la senyora Hansen, o coses semblants, prenen relleu.
El debat aterra al país
A Mallorca la legislació sobre gais i lesbianes, i la normalitat en les relacions socials, ha passat davant de la legislació alemanya durant molts anys. Molts. I hi ha hagut un fort moviment històric en suport dels seus drets, arrelat a l’illa i nascut de baix estant –l’associació Ben Amics, posem per cas, que ara ha criticat obertament Hansen, hi treballa d’ençà del 1994. Com és possible, doncs, que una estrangera que ha passat quinze anys vivint-hi es puga creure que a la Part Forana no han vist mai una lesbiana i que els cal adonar-se que és una persona normal? I, pitjor encara, com és possible que una política com Sonia Vivas, la regidora de Família, Feminisme i LGTBI a l’Ajuntament de Palma, víctima d’homofòbia dins la policia, no s’adone de l’error que comet posant al capdavant del Pride una persona amb aquest tarannà? I com pot ser que l’ajuntament progressista de Palma no haja estat capaç de filtrar abans aquesta dona o de reaccionar adequadament després de la bajanada que ha dit?
L’única explicació possible té a veure amb l’allunyament de l’esquerra respecte de la realitat en què viu, amb aquest allunyament que en el cas francès ja és tan evident com difícil de reconduir.
Insistesc en el fet que Guilluy és un autor polèmic –com sol passar amb tots els qui trenquen motlles. A voltes fa servir dades matusserament i de vegades, quan parla de les conseqüències de la seua anàlisi, esvara per camins molt perillosos. Però, dit això, no trobeu que la seua anàlisi fa pensar perquè descriu molt bé Barcelona? O fins a un cert punt València també? Barcelona no és una ciutat que expulsa la gent que sols viu del rendiment del seu treball mentre esdevé cada dia més això que en diuen una “nova ciutadella”? Torne a citar les tesis franceses: denuncien la globalització però no la desafien mai perquè la necessiten; prediquen la diversitat, però envien els seus fills a col·legis privats i exigeixen que ningú no els parle en una llengua que ells no volen ferl’esforç d’aprendre, denuncien el turisme de massa i diuen que el planeta no pot assumir-lo, però mentrestant no paren de viatjar per tot el món i de lluir els seus viatges a les xarxes socials; afirmen estimar els barris obrers i populars però contribueixen a destruir-los fent pujar el preu de la propietat.
Recordeu, per exemple, la reacció, ara farà un any, d’una consellera dels comuns de Barcelona quan esclatà la polèmica pels blocs de formigó que han omplert la ciutat? Poc després de morir un motorista que va xocar contra un d’aquests blocs, ella es va fotografiar en allò que anomenava la “Catalunya profunda” fent posicions ridícules sobre unes bales de palla i va escriure que podrien fer-les servir de substitut dels blocs perquè eren “comodíssimes”. Janet Sanz, tinent de batlle d’Ecologia i Urbanisme, no tan sols no la va desautoritzar, sinó que va repiular el desafortunat comentari, bessó i espill immillorable de la cosa aquesta de les lesbianes mallorquines. I, rere la política municipal contra els cotxes, quin paral·lelisme no hi ha amb la situació dels Jupetins Grocs? Mentre es permet la contaminació dels grans vaixells de creuers, la gent que té un cotxe vell per la senzilla raó que no pot canviar-lo no podrà entrar a la ciutat sinó en un rodalia que és una vergonya de servei. I, a causa de les darreres polèmiques sobre el Parlament de Catalunya, no us ha cridat l’atenció quants diners pot arribar a guanyar un simple uixer? O quants doblers pot arribar a acumular un funcionari per un sistema de retribució que és un privilegi d’algunes administracions públiques?
És veritat que, ara com ara, en una bona part del Principat, el fet que el feixisme vaja embolicat d’espanyolisme li és una barrera natural per a expandir-se, però a la resta del país la situació és molt preocupant i val més que en siguem conscients. Perpinyà ja té un batlle d’extrema dreta i les enquestes apunten un panorama molt lleig, d’ascens molt clar de Vox al País Valencià, a les Illes i a les àrees més espanyolitzades del Principat. I, si bé els comuns són la caricatura perfecta d’aquesta esquerra prepotent que els obre camí a còpia de desconnectar-se de la gent i insultar-la, els senyals d’alarma són massa evidents també en les formacions independentistes. Que com més s’allunyen del separatisme nacional, del projecte de la revolució democràtica catalana, més s’enfonsen en allò que a l’estat francès en diuen el “separatisme social”, el separatisme de les elits.
PS. VilaWeb és possible gràcies al suport de 23.000 lectors que han decidit de confiar en nosaltres i la nostra faena i fer-se’n subscriptors aportant seixanta euros l’any. Aquest compromís ens emociona, ens encoratja i ens omple de responsabilitat però necessitem més subscriptors per a estabilitzar el diari i dur-lo allà on volem. Per això m’atrevesc a demanar-vos que penseu si podeu i voleu ajudar-nos i que, si creieu que sí, aneu a aquesta pàgina per a fer-vos-en o ens feu arribar un telèfon per a posar-nos en contacte amb vosaltres.
