Les invisibles entre els invisibles

S’estava asseguda al peu d’un aparador cantoner, a la part baixa de la part alta de Barcelona. Era un aixopluc ample, que donava al carrer més estret. Llegia i feia –et sembla– mots encreuats. Si l’haguessis vista a la porta d’un col·legi, l’hauries pres per l’àvia o la mestra d’algú; si el col·legi hagués estat professional, l’hauries pres per la professional que fos. Al costat hi tenia, endreçadíssimes, les seues pertinences. La memòria no t’arriba a més, perquè fa temps que ja no la veus. Al seu lloc, ancorada a la pedra que li feia de banc, hi ha una barra elegantment cromada que fa més bonic que una senyora sense casa.

Cada vegada que veus aquella barra, gruixuda com una boa, et fa un efecte tan sòlid que et demanes si potser te la vas imaginar, la lectora, allà. Els prejudicis t’enceguen: un 35% de les dones sense llar té formació professional i universitària (diari Ara), i, a banda, de dones que fan vida al carrer en veus constantment, empenyent carros de contenidor en contenidor, hivern i estiu amb aquelles faldilles llargues. No tantes com hòmens, això és cert: a l’espai públic, els hòmens són pertot arreu; històricament, ha estat el seu espai per excel·lència, en l’alegria i en la tristesa, en la riquesa i en la pobresa de necessitat.

De les persones que fan nit als carrers de Barcelona, un 85% són hòmens, un 11% són dones i un 5% es consideren altres (Fundació Arrels). De les que pernocten en albergs, les dones en són una quarta part. Així dit pot semblar que les xifres de l’exclusió residencial inverteixen les estadístiques de la desigualtat. Però resulta que les senyores sense llar són una realitat encoberta –una altra–, perquè, per tal d’evitar el carrer, s’obliguen a suportar situacions indignes sota un reguitzell de sostres temporals. Ho diuen tots els estudis d’on es tenen dades: mentre la causa principal que porta els hòmens a viure al ras és no tenir feina, la que hi empeny les dones és la violència i l’abús. A banda, si tenen canalla, la por de perdre-hi els drets com a mares els fa esgotar fins les xarxes més remotes d’amics, coneguts i saludats, el que sigui abans que no passar pel “monitoratge” dels serveis socials.

Vivim, per tant, entre més dones sense llar que no pas les que veiem a llum del dia o les que figuren als recomptes institucionals. Potser val a dir-ho: encara que retòricament fem servir “sostre” i “llar” com a sinònims, l’un no es considera l’altre si no ens ofereix garanties sòlides d’habitabilitat, de seguretat i d’intimitat, i tot oficialitzat sobre un paper legal. En el cas de les dones, la seguretat i la intimitat són dos drets massa fàcils d’arrabassar, dins i fora de casa: només cal que algú vulgui contraposar-hi la llei no escrita de la força física. Al Regne Unit, que ho tenen clar, les dones en risc de patir violència de gènere són reconegudes legalment com a persones sense llar (ho trobareu en aquest estudi), la clau per a poder accedir a un habitatge de manera prioritària i evitar que arribin al carrer. Però ja hi tornem a ser: en el cas de les migrants, la por de ser repatriades supera la de patir violència darrere un pany. A l’escala de la por, han de triar sempre entre les brases i el foc.

Mentre la por que passen aquestes dones a cobert no superi la de llançar-se a la intempèrie, el carrer, que no té pany, és l’última opció que prenen en consideració. Recordo una notícia d’una noia sense llar que s’havia tallat els cabells perquè la confonguessin amb un noi i així minimitzar el risc d’agressió sexual, però quan l’he volgut buscar ha resultat que no era cap situació aïllada. Al carrer, un home cis pot patir perquè li robin o el fereixin en l’intent, i si al damunt és un sense-sostre, per l’aporofòbia i el maltractament; però les dones cis i trans, a tot això, hi han d’afegir sempre aquella altra por que combina amb tot, i que és que puguin ser sexualment assaltades. Per autoprotegir-se, n’hi ha que opten per amagar-se, per vestir-se amb roba que els esborri la forma –invisible entre els invisibles–, o per acceptar d’ajuntar-se amb hòmens que els ofereixen certa sensació de seguretat “a canvi de”. Per acabar-ho d’adobar, els equipaments per a sense-llar, fortament masculinitzats, tampoc no se’ls presenten com els espais segurs que haurien de ser. Ara bé: tan sovint com una setmana de cada mes, la inseguretat pot venir del simple fet de menstruar i no disposar de mitjans per poder portar-ho dignament.

Aquest era el panorama abans del coronavirus, abans que la crisi agreugés les desigualtats i comencés a empènyer més dones que mai a l’abisme: el carrer, que és l’última opció, deu sobre deu a l’escala de la por. Per això, darrere de cada dona que hi sobreviu, més que una dona valenta, que també, hi veus l’entramat inimaginable de terrors que han fet de la intempèrie l’alternativa millor. La mala notícia dins la mala notícia és que en aquest país no cal caure tan avall: d’un sistema que no et garanteix el dret a l’habitatge ni quan guanyes un salari, que t’anuncia la pròxima onada de desnonaments com si fos la predicció del temps, no se’n pot esperar res més que por. I quan el temor és tan general, quan la seva grapa arriba a tocar tanta gent, més vulnerables esdevenen els vulnerables que ja hi eren abans. I si a més a més eres invisible, ni que fos expressament per protegir-te, encara menys et veuran.