21.03.2019 - 17:00
|
Actualització: 21.03.2019 - 18:55
S’acaba d’estrenar a la Sala Beckett de Barcelona l’espectacle ‘Suite TOC núm 6’, el darrer treball de la companyia Les Impuxibles formada per les germanes Clara i Ariadna Peya. Seguint la línia de combinació de llenguatges habitual de la companyia, l’espectacle versa sobre el trastorn obsessiu compulsiu (TOC). D’aquesta manera, s’aproxima a la simptomatologia associada a aquest diagnòstic amb l’objectiu de desestigmatitzar el trastorn i qüestionar els conceptes de malaltia i normalitat.
Un espectacle en primera persona
Quan tenia 21 anys, a la pianista Clara Peya li van diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu. D’això, en fa onze anys, però aquesta malaltia ha servit per unir encara més les dues germanes creadores. Per això sentien la necessitat de crear un espectacle que expliqués tot el procés que han viscut: fer un exercici d’introspecció que alhora fos una ‘sortida de l’armari’ i servís per desestigmatitzar aquest trastorn. Clara Peya explica que el procés de creació de ‘Suite TOC núm 6’ ha durat més de dos anys li ha servit per canviar la manera com s’enfronta al seu trastorn.
Com posar a escena el TOC?
Seguint amb el discurs social i el llenguatge híbrid que caracteritza els espectacles de Les Impuxibles, ‘Suite TOC núm 6’ escenifica el patiment mental amb música, dansa i text. A més, en aquest cas s’hi afegeix la llengua de signes, per fer l’espectacle encara més inclusiu. Més enllà de les germanes Peya, amb la Clara al piano i l’Ariadna escenificant, l’elenc de l’espectacle es complementa amb les interpretacions d’Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas. Tot plegat, per a fer una gran pregunta a l’espectador: quins són els paràmetres que estableixen una societat sana?
La importància del discurs social en el teatre
‘En la nostra línia de tractar temes que necessiten ser visibilitzats, o canviar-ne el punt de vista, crèiem que era bo parlar de diagnòstics, d’estigmes i de replantejar-nos què volia dir això en una societat capitalista’, explica Clara Peya. Per això un dels punts forts de l’espectacle és que parla en primera persona i sense tabús del patiment mental i del fet de conviure amb un estigma social. L’espectacle també tracta les cures, la xarxa i el suport, des del punt de vista d’Ariadna Peya, la germana gran, i com ho viu ella, que forma part del seu entorn més proper.
