Les grfprutesbosses de Dior

És la història de sempre, la ximpleria de voler exhibir qualsevol galindaina, per molt galindainosa que sigui, tan sols pel fet de saber que qui la vegi entendrà que t’ha costat una morterada, que t’ho pots permetre, que tu sí i els altres no. Res de nou a l’oest, certament, per bé que en aquesta pràctica idiota determinats humans són capaços d’arribar a límits de ridícul que, ho confesso, encara avui, amb tant com hem vist i conegut al llarg dels segles, em continuen sorprenent (penso ara en allò que explicava l’altre dia en Sergi Unanue, que a Dubai paguen quantitats astronòmiques per aconseguir determinats números de matrícula per als cotxes tan sols perquè se sap que, com més baix el número, més car; és a dir, que en aquest cas ni tan sols es compra res que sigui mínimament tangible, un iot, una joia, una bossa, una samarreta estripada amb la marca ben grossa, sinó el número de matrícula que diu que t’has volgut gastar diners perquè sí, perquè se sàpiga, perquè això et dóna posició: “es van arribar a pagar 14 milions d’euros, l’any passat, per una matrícula amb el número 7”, escrivia Unanue).

És la història de sempre, sí, la plusvàlua, el creixement del valor d’un producte qualsevol independentment del seu valor real, per efecte de la demanda, de l’especulació, la propaganda, el que sigui.

És la història de sempre: l’explotació salvatge de recursos, de terres, de… persones.

És la història de sempre, sí: vull dir que ja ho sabem i que passa arreu i passa des de temps immemorials, però resulta que hi ha vegades, hi ha moments en què tot això es fa visible de manera especial i crua, i que en el detall podem trobar-hi el paradigma. Perquè hi ha coses que, de tan conegudes, se’ns fan paisatge que no crida l’atenció, i potser val la pena aprofitar algun petit fet amb més càrrega mediàtica que ens ajudi a tornar a posar el conjunt sobre la taula.

Com ara això de les bosses de Dior.

Jo també he escrit la marca al titular a posta. Segurament, si hagués escrit “treballadors explotats” no aconseguiria cridar gaire l’atenció. Però Dior, sí. Dior és marca. Dior és luxe. Dior és moda i accessoris, perfums i bellesa (sic). Una bossa de Dior és, en fi, faré ara un petit teixit aleatori amb frases seves, una peça arquitectònica que ret homenatge a la passió creativa i al savoir-faire excepcional dels ateliers de la marca, un símbol d’elegància i de bellesa que s’enriqueix amb peces inèdites. I l’exclusivitat. I la qualitat excepcional.

Cinc persones d’origen filipí i disset d’origen xinès treballaven en un obrador prop de Milà a càrrec d’un matrimoni també d’origen xinès. Diguem-ne “obrador” i pressuposem-ne unes condicions que de cap manera no té: els obrers, molts dels quals sense contracte, estan envoltats de dissolvents i coles inflamables (sense els contenidors adequats, evidentment), de retalls de cuiro, de teles, treballant, informava el Corriere della Sera, en “màquines de les quals, per augmentar-ne la capacitat productiva, s’han eliminat els dispositius de seguretat” (dispositius que serveixen, quan hi són, per evitar les descàrregues elèctrDioriques o l’impacte sobre les persones de fragments de productes polits). Afegim-hi les jornades laborals inacabables i el fet que han de fer vida allà mateix, vida precària en una mena de cuina, una mena de menjador, una mena d’habitacions col·lectives i dos banys en condicions higièniques deplorables.

I així, a còpia de treball hiperprecaritzat, d’aquest ignominiós règim de semiesclavatge, d’una bossa pretesament superacurada i superdissenyada i superexclusiva i supermirafiori que quan és a la botiga ven per 2.600 euros, en realitat Dior n’ha pagat 53 euros.

Tu tingues un grup mare (Louis Vuitton no-sé-què-més) que té una filial a Itàlia que té una empresa comitent que subcontracta els de la nau esclavista, i dedica’t a vendre posturetes pel món, qualitat i creació d’alta artesania i tanta matràfega publicitària com hi vulguis afegir, i fes diners i més diners sense preocupar-te, evidentment, de les persones que en realitat t’ho fabriquen. Ni en quines condicions.

En quines infracondicions.

Sigui a Itàlia o a qualsevol altra part del món (on encara pot ser més difícil la denúncia). Sigui Dior o una altra marca (que avui ens dóna l’excusa per a parlar-ne, però que a Itàlia mateix també s’han obert investigacions a Armani, posem per cas). Ja siguin bosses d’autoanomenat luxe, ja siguin foteses d’una altra mena.

Ja siguin els explotadors que ho venen, ja siguin els còmplices que ho compren.

Glamur, en diuen.