23.11.2019 - 21:50
La setmana passada parlàvem de la ponència de Quim Español sobre els límits en l’arquitectura, dins el seminari ‘Límits. Marges. Franges. Fronteres’, organitzat per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona. I anunciàvem que tractaríem una segona ponència, la dels límits de les llengües, impartida en el mateix aplec per Josep Maria (Pep) Nadal, ex-rector i professor de filologia catalana a la UdG. Totes dues ponències confluïen en alguns aspectes, com ara la relació d’interdisciplinarietat i centralitat o en la manera com el temps afecta una trama (llengua o urbanisme), segons si es desenvolupa, evoluciona, d’una manera lenta o ràpida. El concepte de la unitat en el detall i el tumult en el conjunt o a l’inrevés, que Quim Español explicava amb relació a la manera de construir ciutat, també és aplicable a la manera de construir una llengua.
Pep Nadal va fer una introducció recordant que en el diccionari etimològic de Joan Coromines la paraula ‘frontera’ té a veure amb conflicte, amb el ‘front’, va citar el Llibre de meravelles de Ramon Llull i va explicitar que l’enfrontament no s’ha de veure com un fet negatiu per se, sinó que cal entendre que també ofereix oportunitats.
També va citar el poema de John Donne ‘Per qui toquen les campanes’, que diu:
Ningú no és una illa,
ben bé ell mateix tot sol.
Cada ésser humà és un bocí del continent,
una part d’aquest tot,
Europa sencera s’empetiteix;
res no hi fa si és un rocam
o és la casa on vius
o la d’un dels teus amics.
Quan mor algú em faig més petit,
perquè sé que jo sóc un amb el gènere humà.
No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.
Pep Nadal va voler destacar d’entrada aquest pas del ‘jo’ al ‘nosaltres’ per marcar una primera frontera, la que separa l’individu del col·lectiu. Els individus s’organitzen per grups i hi ha moltes menes de grups. I la pertinença a aquests grups no és decisiva ni excloent. Es pot pertànyer a diversos. Com a exemple, un pot ser una unitat familiar, un altre es pot compondre de les persones que parlen una mateixa llengua o que viuen en un mateix territori.
Nadal va partir de la sociolingüística i va citar alguns treballs i investigacions sobre la manera com s’estructuren els grups, del fet que la diversitat afavoreix l’adaptabilitat, sobre la hipòtesi del cervell social (que relaciona la quantitat de massa cerebral amb la grandària dels grups), el lligam emocional (com més petits són els grups, més lligam emocional)…
Les fronteres de la llengua
‘El llenguatge enderroca fronteres’, va dir Pep Nadal, que va parlar de les fronteres cognitives i de tipus d’intel·ligències. Va explicar que la llengua, a banda ser una marca de grup, permet de trencar fronteres cognitives.
‘La interdisciplinarietat ens porta uns guanys espectaculars. Tanmateix, en l’actual política universitària, la interdisciplinarietat és castigada’, va afegir en un to molt crític.
La llengua té una sèrie de fronteres. I en aquest punt va entrar a parlar de la relació entre llengua i dialecte. Tot i que va dir que era la mateixa cosa, va explicar que la llengua ha hagut de separar-se del dialecte per una raó gramatical. ‘Quan l’interès dels lingüistes per a estudiar la llengua va coincidir amb el naixement dels estat-nació, va coincidir l’interès dels lingüistes amb l’interès dels estats. I és quan neixen les llengües estàndard. Avui la llengua dels lingüistes i la dels estats ha passat a ser “la llengua” i a més a més “la llengua correcta”.’ Perquè, va dir: ‘Una llengua en el seu interior no té límits, però sí que en té de límits amb la llengua del cantó.’
‘La llengua completa, podríem entendre que és la suma de tots els dialectes individuals, mentre que la llengua estàndard és una construcció artificial.’ I en aquest sentit, Nadal va assegurar: ‘El català estàndard es basa en el gironí i en el central, i això té importància perquè crea categories. Es considera que el català que es parla a Girona és millor que el que es parla a Lleida, per exemple. Perquè la construcció de l’estàndard és una mostra de moltes altres coses: on siguin situats els llocs de poder, la concepció d’un paisatge…’
I tot seguit va afegir: ‘Però per tenir una llengua viva, per la pervivència i la riquesa d’una llengua, ha d’existir la llengua i també els dialectes. Perquè una llengua artificial primer és escrita i després ha de ser parlada i compartida per tothom. I això no passa si no tenim també una varietat dialectal. Només amb l’estàndard, tindrem una llengua morta. És el cas del llatí; tothom l’entén però ningú no el parla.’
‘Alhora, la pervivència d’una llengua és molt difícil si només ens basem en els dialectes i no tenim una llengua estàndard, que fixi una gramàtica i unes normes compartides. Quantes llengües només orals s’han extingit?’
‘El benestar lingüístic implica una llengua amb fronteres poroses. Perquè una llengua no pot ser un conjunt de dialectes, però tampoc pot ser només un estàndard. Ha de ser un conjunt, una combinació i complexitat de dialectes i l’estàndard. Només així s’assoleix la llengua completa, que es retroalimenta.’
‘Però perquè passi això, perquè s’assoleixi la vitalitat d’una llengua completa, han de passar coses, com per exemple que els professors d’institut coneguin i emprin el dialecte del territori on ensenyen i que no renyin els alumnes, com passa sovint, perquè l’empren. O que els mitjans públics aportin una llengua més rica i diversa territorialment. Perquè, si no, passen fets del tot estranys, com és el cas d’Alcanar i Vinaròs: totes dues comunitats veïnes parlen un mateix dialecte, però a l’escola uns aprenen l’estàndard valencià i els altres l’estàndard català. La normalització no la fem bé.’
Finalment, Pep Nadal va dir que, respecte de la qüestió de llengua i dialecte, també hi juga el temps: la llengua estàndard evoluciona per revolució. Implica fer un canvi, mentre que els dialectes tenen un procés d’evolució lenta.
