Les fosses comunes del País Valencià, convertides en art a Berlín

Una cinta adhesiva dibuixa un rectangle sobre el parquet d’una sala d’exposicions a Hannover. Els visitants de la mostra observen la proposta artística i passen per damunt d’aquell rectangle. De fet, pràcticament no n’han notat la presència. En un moment donat, l’artista, Maria Amparo Gomar Vidal, els diu que allò és una fossa. Una fossa comuna com tantes que hi ha al cementiri de Paterna. Llavors, els visitants fan una passa enrere i tot canvia de dimensió. Ja no xafen aquella cinta adhesiva. La rodegen. S’hi aturen, alenen i continuen contemplant l’exposició. El punt de vista els ha canviat. Ara són part dels supervivents. Aquells que han de preservar la memòria dels milers de cossos que encara són soterrats en fosses comunes i anònimes.

Gomar Vidal repeteix aquesta experiència de la cinta adhesiva, que és la porta de l’infern, en una mostra a l’Institut Cervantes de Berlín. “Objectes (des)apareguts“, es titula. I és pensada a partir dels objectes que les famílies de set afusellats a Paterna van poder conservar. Hi ha la corbata de José Alba, la camisa de Miguel Galán, la botelleta de José Celda… I així, set objectes petits, quotidians, que s’han convertit en l’únic testimoni que els familiars recorden dels seus parents represaliats. També hi reprodueix un fragment del mur d’afusellament amb la tècnica del frottage.

El valor dels objectes

“En viure a Berlín i nodrir-me de les manifestacions artístiques que es fan ací, vaig veure que el tema de la cultura de la memòria s’havia treballat molt. Molt més que no pas a València”, diu Maria Amparo Gomar Vidal, de la capital alemanya estant, mentre enllesteix la mostra. “Arran de les notícies que m’arribaven sobre les fosses, vaig veure el sonall de Martín i la botelleta que Pepica Celda tenia entre les mans perquè la va recuperar de la fossa 126, amb el nom de son pare. Tot això em va servir d’inspiració.” I va enregistrar aquestes set persones amb els objectes entre les mans. Set minuts de vídeo amb les set històries filmades, que serà un dels elements fonamentals de la mostra. “Cadascú expressa el valor que aquell objecte té per ell. Els besen, els parlen…”

L’interès de Gomar Vidal per la memòria històrica va començar a Alemanya, on, després de fer-hi un màster en arts, va fer estudis de filologia a la Universitat Lliure de Berlín. “Tenia notícia de l’obertura de les fosses, però a partir de les classes d’història que ens feien els professors alemanys em vaig adonar que no tenia ni idea de la història el meu país. Aquest sentiment d’ignorància va ser la motivació per a començar a interessar-me per la història dels segles XIX i XX.” Ara, diu, la memòria s’ha convertit en una mena de motivació, quasi obsessió. Conèixer les famílies dels assassinats a Paterna, dels enterrats a les fosses comunes, l’empeny a continuar fent projectes que relacionen l’art i la memòria.

La força de les darreres paraules

El pròxim projecte de Maria Amparo Gomar té una relació directa amb aquest que ara exposa i naix arran de mantenir un contacte estret amb els familiars dels afusellats. Explica que la major part dels familiars senten la necessitat de llegir-li la carta de comiat que els va arribar. “Totes segueixen el mateix patró. Demanen a les famílies que no els obliden, que no tinguen rancúnia. És un missatge de fa vuitanta anys que ara hauria d’escoltar tota la societat que encara no entén de què va la cosa.” Diu que tots els afusellats es declaren innocents i que la senzillesa d’aquestes paraules les fa encara molt més emotives.