03.11.2017 - 22:00
El 21 de desembre hi ha convocades unes eleccions al Parlament de Catalunya per imposició de l’estat espanyol en aplicació del cop d’estat comès amb el pretext de l’article 155. Amb el president i una part del govern a l’exili, l’altra part del govern a la presó i els màxims dirigents de les entitats sobiranistes empresonats, els partits polítics independentistes han acceptat de participar d’alguna manera en les eleccions per demostrar que la majoria social del país és al costat de la República. La convocatòria precipitada de les eleccions i el fet que no formaven part de les previsions polítiques catalanes han deixat els partits catalans amb poc temps per a decidir la fórmula electoral i els candidats de les seves propostes. De moment, PDECat i ERC han anunciat que volen anar a les eleccions per a ratificar les decisions preses fins ara. La CUP accepta de ser present d’alguna manera en els comicis, però encara no ha anunciat si s’hi presentarà amb candidatura pròpia.
El cas és que la situació de repressió greu que viu Catalunya no permet d’anar a les eleccions sense un pla ben traçat sobre les hipòtesis que es poden donar els dies vinents. El debat sobre les fórmules i les candidatures no pot ser tan sols una qüestió de càlcul electoral. No n’hi ha prou a calcular de quina manera es poden rendibilitzar més bé els vots. Cal observar tots els perills legals i prioritzar criteris d’eficiència jurídica. Amb la democràcia suspesa, les eleccions poden ser un parany que acabi deixant fora de joc algun partit o candidatura pel camí. En aquest sentit, cal demanar-se què faran els partits si l’estat espanyol il·legalitza alguna de les formacions. O què faran si il·legalitzen tots els partits independentistes. O si impedeixen de presentar programes que proposin la ratificació de la República Catalana. El cas basc és molt present aquests dies en les converses entre els responsables dels partits. La liquidació electoral d’un dels actors polítics va permetre a l’estat espanyol de governar el País Basc contra la majoria social amb dos dels seus partits, el PP i el PSOE.
Totes aquestes qüestions no poden ser secundàries en el debat sobre la fórmula electoral del 21-D. El debat ja no és el que hi va haver abans del 27 de setembre de 2015 entre partidaris i detractors de la llista unitària. Ara cal veure quins candidats empresonats o exiliats poden anar a les llistes i quines conseqüències pot tenir proposar-los com a candidats. Quan, el divendres 27 d’octubre, es va anunciar –simultàniament a la proclamació de la independència– que l’estat imposava unes eleccions a Catalunya, la idea de posar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart al davant d’una candidatura unitària va començar a circular amb força. Aleshores eren els dos únics empresonats i el govern encara no se n’havia anat a l’exili. El panorama, dues setmanes després, ha canviat molt i cal refer les propostes i les idees. La coordinadora del PDECat, Marta Pascal, ha proposat de configurar una llista unitària transversal per a anar tots plegats al 21-D. ERC s’ha mostrat més renuent a la proposta, però encara ha de prendre una decisió. El diputat Joan Tardà va defensar que la millor opció era fer una candidatura per a cada partit. La CUP debatrà les pròximes hores la seva posició. Però el temps corre i el termini per a presentar coalicions es tancarà dimarts vinent. Vegem quines fórmules hi ha damunt la taula:
Junts
Es tractaria d’adoptar una fórmula semblant a la del 27-S. Seria una llista unitària de tots els partits que defensen la República Catalana i que agruparia tots els votants en una única candidatura. Hi ha tres opcions possibles. La unitat l’avalen, ara per ara, el PDECat, l’ANC i Òmnium Cultural.
1. Cremallera de partits i independents: aquesta va ser la fórmula que van fer servir CDC, ERC, Demòcrates i Més per a concórrer units el 27-S. En el cas del 21-D, es tractaria d’incloure-hi la CUP, però els anticapitalistes encara han de decidir el seu posicionament i això dificulta que es pugui articular la proposta, ja que el termini per a registrar-la acaba dimarts. En aquest model, els partits es repartirien els llocs a les llistes.
2. Llista civil sense partits: és l’opció que defensava la CUP el juliol del 2015 en ple debat sobre com concórrer a les eleccions. Una llista civil formada per independents que tingués la missió de dissoldre el parlament autonòmic en un període curt de temps. El debat giraria entorn de qui ocupa el primer lloc de la llista.
3. Llista del president: una candidatura unitària en la qual Carles Puigdemont, els consellers del govern, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ocupessin els primers llocs de la llista. El president ja ha expressat la predisposició a ser candidat. Aquesta fórmula tindria un alt valor simbòlic de cara a la campanya electoral i no impediria que, en cas de victòria per majoria absoluta, quedessin escons buits. Si els electes no poden agafar l’acta, l’assumeixen les següents persones de la llista.
Junts però separats
És una opció que s’assimilaria a la cremallera de partits i independents, però que agruparia els partidaris de la república en dues cistelles. D’una banda, una coalició des del centredreta al centreesquerra entre el PDECat, ERC, Demòcrates i Més, com la de Junts pel Sí. De l’altra, una segona coalició decantada cap a l’esquerra amb la CUP, la possible implicació de Podem Catalunya i totes les formacions ubicades a l’esquerra d’ERC. D’aquesta manera, els votants podrien triar la coalició que millor els representi.
Separats
L’opció d’anar a les eleccions per separat ha pres força les últimes hores per la insistència d’ERC. El principal avantatge és que cada votant pot votar el partit amb el qual se sent més identificat. L’inconvenient, les pèrdues de les restes en el repartiment dels escons i, en conseqüència, la possible pèrdua de representació parlamentària del conjunt de l’independentisme. Aquesta podria ser mínima, però en un resultat ajustat podria comportar la pèrdua de la majoria absoluta actual. També hi ha tres opcions.
1. Cadascú a la seva: els partits poden optar per presentar el 21-D des d’una lògica d’eleccions constituents i explicar que el parlament que en sorgeixi ja serà l’encarregat d’elaborar la constitució de la República. L’inconvenient d’aquesta fórmula és el cost que podria tenir en termes de llançar un missatge d’unitat.
2. Un programa comú o uns punts comuns: aquesta opció és damunt la taula de negociació. Fins i tot, Catalunya en Comú s’ha mostrat oberta a incorporar punts comuns amb els partits independentistes, com ara, l’amnistia dels presos polítics i la defensa de les institucions catalanes. En aquest cas, els partits podrien incloure aquests punts i la defensa de la República en els programes electorals. Parteix d’una lògica mixta entre la ratificació de la República per part de les forces participants i d’eleccions constituents.
3. Llistes paraigua: els partits poden presentar-se per separat amb el seu nom i un cognom comú, per tal de demostrar la unitat entorn de la defensa de la república. Per exemple, PDECat-Junts per la República, ERC-Junts per la República o CUP-Junts per la República. El 27-S ja va exposar-se aquesta opció, però finalment no va ser necessària perquè la majoria de forces independentistes van decidir de concórrer en coalició. És la fórmula que va fer servir Eslovènia el 1991 per a proclamar la independència de Iugoslàvia.
Un roc a la faixa
Seria una mesura extrema de protesta contra una eventual il·legalització dels partits que defensen la república. El mirall pot ser el Partit Comunista de les Terres Basques, que l’any 2005 es va oferir a representar els votants d’Aukera Guztiak i Batasuna al parlament quan l’estat espanyol va aplicar la llei de partits a l’esquerra abertzale. En el cas que ens ocupa, es tractaria de presentar una candidatura que representés els defensors de la República.
Una altra opció en aquesta línia seria el boicot a un parlament il·legítim, seguint el model que proposa Escons en Blanc: presentar una candidatura amb el compromís que els electes no agafaran l’acta de diputat per a deixar buits els escons.
