Les fonts de l’art i la terra

Miro la foto fascinada. Els ulls oberts de Perucho, vius i potents. Els ulls aclucats de Palau i Fabre, mirant ben endins. Escolten amb atenció. Un home de boina i armilla pagesa parla, una dona bregada en la feina serveix potser un cigaló als dos homes joves vestits a la urbana. Som en un bar. Estan voltats de taules i alguna capsa, s’hi veu la closca d’un altre client, darrere els ulls desperts de Perucho hi ha una d’aquelles neveres de l’època d’aquests establiments arreu, al poble i a la ciutat. Qui parla i és tan escoltat és Salvadoret Pallarès. La foto és de Xavier Miserachs i l’any el 1962. Una història d’amistats i de la connexió de l’art amb la terra. Som a Horta de Sant Joan.

La foto em fascina per tot allò que diu gairebé sense paraules. El mèrit del fotògraf, i Miserachs n’és un de molt bo, és copsar l’escena en el punt àlgid. Els ulls de Perucho, l’ensonyament de Palau. L’escolta fervent de tots dos a una veu de la terra. Han anat a seguir els rastres de Picasso en aquell paratge, en una Horta de Sant Joan que encara no constava en el mapa picassià. L’artista hi havia arribat bastant perdut, des de París, sense saber quin rumb prendre. Una de les necessàries cruïlles que cal entomar de jove. El va acollir la família Pallarès, la del seu primer amic a Barcelona, Manuel. S’havien trobat a les classes de la Llotja. Després compartirien estudi a París i quan Pablo cau malalt se’n van tots dos a Horta. Hi passen nou mesos plegats, del juny de 1898 al febrer de 1899. I allí es gesta la mirada nova de Picasso que uns anys després es farà cubista, quan torni a Horta el 1909. Però tot això, quan Palau, Perucho i Miserachs volten pel poble el 1962 estava sepultat, enrarit, menystingut. Picasso era encara un papu per al franquisme, entre més raons d’un oblit revestit de pors i malfiances.

La foto fascina perquè aquí tenim dos poetes cultivats i un fotògraf jove anant a l’arrel de les coses: la terra, el paisatge, la memòria viva de l’oblit que cal rescatar de les fabulacions obscures però també de les exaltadores i propagandístiques sense més ni més. La recerca d’una certa veritat. Som al cafè d’Agustí. Salvadoret Pallarès és el germà petit de Manuel. Explica als dos urbanites l’estada de Picasso al poble i sobretot als Ports. El jove Picasso es refarà a Horta i tornarà amb visió nova a París. Quatre anys més tard, Palau i Fabre publica Picasso a Catalunya a la Polígrafa, en edició de Perucho.

La foto fascina perquè ella sola ho explica, tot això: la terra, el paisatge, la memòria viva, els encerts de viure l’art allà on es fa. Que després l’art ja arribarà a les col·leccions, als museus, als llocs tancats que de tant en tant són alhora portes obertes al públic. Així en la mostra “D’un roig encès. Miró, Palau i Fabre, Perucho, Picasso”, a càrrec de Julià Guillamon, que fins a mitjan setembre es pot veure a la Fundació Palau i Fabre, de Caldes d’Estrac, en què entre tantes altres obres per molts de més envergadura s’hi pot veure aquesta foto fascinant. Per mi no té preu.