Les flors són boniques però la vida fa mal

“La casa dels caps de setmana era una urbanització on tots els carrers tenien noms de flors. Quan deixàvem la carretera principal i ens desviàvem per aquell camí de carro polsegós, em preparava per començar a llegir tots els cartells i sempre pensava com n’eren de malvades les flors. Ens enreden amb la seva bellesa i el seu perfum, em deia.” La casa dels caps de setmana de Marta Pasqual va guanyar el 42è premi de novel·la curta Just M. Casero (2022) i l’ha publicada Empúries el gener del 2023. L’he llegida en menys de vint-i-quatre hores, després de devorar també la seva novel·la anterior, El malaventurat senyor Clauss (Empúries, 2022; finalista del Casero el 2020). Si la història dels Clauss és una novel·la que es construeix i es pensa a mesura que s’escriu, un llibre que veiem per dins, que es va escrivint mentre el llegim, i que l’autora fins i tot hi ha moments en què confessa que no sap si dir-ne novel·la (“aquesta és una història de versions”, “és una història que té l’origen en un engany”), a la de la casa dels caps de setmana assistim a la construcció d’una casa i els seus secrets explicats, o amagats, pels seus quatre protagonistes: l’avi Oriol i l’àvia Anna, la filla, Blanca, i una de les nétes, la Sara, i és una novel·la del tot construïda, aquí no en veiem cap costura, tot està mesurat, calculat i ben travat, l’autora sap què ens vol explicar i com ho vol fer, amb quin ritme i en quin ordre ens ha d’anar arribant la història. I amb les dues novel·les, la dels Clauss i la de la casa, Pasqual ens deixa clar que és una narradora que caldrà continuar llegint, perquè sabem segur, llegint-la, que continuarà escrivint i explorant noves formes de narrar, cada llibre un nou món i un nou repte, però amb la garantia de Pasqual de fons, i en dic garantia perquè després d’aquestes dues novel·les hi hem de confiar del tot, en aquesta escriptora: Marta Pasqual i Llorens (Girona, 1983).

Les veus de la Blanca, la Sara, l’Anna i l’Oriol ens expliquen la història d’una casa des que la construeixen fins que la destrueixen: prefaci i epíleg obren i tanquen la novel·la amb una màquina retroexcavadora que a l’inici prepara el terreny per fer uns bons fonaments, i al final “ha començat a perforar la teulada”. Entre els fonaments que es construeixen i la teulada que es destrueix, hi ha la casa dels caps de setmana que arribarà a acollir quatre generacions d’una família: “la casa dels caps de setmana era un matriarcat, tancadíssim, asfixiant”. És una casa feta per i per a la família, l’ha construïda sobretot l’avi Oriol i si està envoltada de flors és gràcies o per culpa de l’àvia Anna. Les flors decoren, distreuen i també amaguen el que passa dins de la casa. L’àvia es refugia en les flors, la filla les odia (“sempre pensava com n’eren de malvades les flors”) i les enveja (“A mi no m’havia mirat mai amb aquells ulls ni se m’havia acostat tant. Ni tan sols havia intuït que si em passava el tou d’un dit per damunt la pell potser també s’acabaria clavant una espina”), la néta sap veure què amaguen les flors, sap veure que les flors amaguen alguna cosa (“La casa, per fora, era tan bonica i tan plena de flors…”).

I de cap de setmana en cap de setmana, l’àvia es refugia en les flors, la mare no es belluga de la cuina i la néta comença a descobrir el que amaga aquella casa, el que fa anys que passa, no ho sap desxifrar però la intuïció no li falla i és la primera de la família que mira el monstre als ulls i li planta cara. “Em va caldre créixer i fer-me una dona per completar els significats de tants punts suspensius i de tants silencis torturats”, dirà, perquè “als dotze anys, el dolor es percep però només s’entén a mitges”, però el que sí que té la Sara és memòria per poder recordar, al cap dels anys, tot el que en el seu moment no va saber entendre o desxifrar i ara sí.

La novel·la és la història d’una casa i les dues cares que té, la de cara enfora, d’una família que a força de treballar ha prosperat i pot tenir una petita segona residència, i la de cara endins, que no s’explicita, perquè a dins hi ha les entranyes i “les entranyes de les coses són impenetrables i solen quedar tapiades”. És una història com malauradament n’hi deu haver moltes, una història de silencis i pors, de contenció, de ràbia, d’indefensió, una història que àvia, mare i néta entomaran i carregaran d’una manera diferent, fins que la néta faci el gest que ni la mare ni l’àvia van gosar fer mai: “va ser en aquell punt que el secret, que fins llavors havia estat tancat en una capseta de cristall, va començar a fer arrels i a entortolligar-se’ns per les entranyes”, i les entranyes són la casa per dins, que es recargola i cada cop té més racons foscos i més dates escrites rere un quadre a la paret del garatge.

“Les flors són boniques però la vida fa mal”, diu l’àvia Anna, i mentre fa de jardinera no veu aquelles arrels que van destruint la casa només per dins, perquè per fora continua sent la segona residència d’una família feliç. “La profunditat m’espantava molt”, afirma l’àvia, i per això es queda a la superfície, a fora, amb les flors, i la clarividència de la néta, la Sara, cada dia l’espanta més. És la història d’una casa que amaga un secret i és també la història de com la memòria ens pot salvar o condemnar, ajudar o acabar d’enfonsar. L’àvia tria no veure-ho, la mare tria no recordar-ho, la néta ho veu i ho recorda però és nena i no ho entén ni ho sap explicar, perquè “només podem començar a recordar quan hem après a explicar històries”. Així que mentre la Sara no ens pot explicar què passa, el que passa se’ns mostra, però amagat dins de la casa, rere les flors, silenciat per l’àvia i oblidat per la mare. I les quatre veus ens encaren a quatre maneres diferents de veure el monstre, un monstre que de vegades ens parla en primera persona, carregat de remordiments i culpa, però que no ens desperta ni un gram d’empatia, ni tan sols abans de descobrir nosaltres, els que llegim, el que passa dins de la casa dels caps de setmana.

“Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i oblit”: aquesta citació de Mirall trencat de Rodoreda, juntament amb un vers de Les flors del mal de Baudelaire, encapçala la segona novel·la de Pasqual i m’estaré de dir que rodoredeja perquè el que fa és pasqualejar, en tot cas. I ara torno a El malaventurat senyor Clauss per reproduir l’últim paràgraf dels agraïments: “El senyor Clauss va reposar vint-i-quatre mesos al calaix perquè, ben mirat, ja no venia de dos anys més i el més curiós que em va passar va ser que, quan ho vaig rellegir tot, ja no vaig ser capaç de distingir les parts que eren reals de les fictícies. Tot es barrejava. Demano disculpes a la veritat però la literatura té aquestes coses i jo, és clar, no soc ningú per oposar-m’hi”. La literatura té aquestes coses, diu, però és l’autora qui les té, qui primer escriu una novel·la del revés, de la qual veiem tots els materials de construcció i de fet l’acabem de construir amb ella, i després ens presenta una novel·la casa construïda per quatre personatges que al final la destrueixen, i aquí nosaltres ens quedem fora de la casa, només veiem les flors que són boniques, i que la vida fa mal ens ho diuen, ens ho expliquen les quatre veus des de dins de la casa.