22.07.2018 - 22:00
Cosit amb un fil molt prim, com si aviat s’hagués de tornar a obrir per la costura, el PDECat ha tancat el congrés amb un únic projecte de futur: integrar-se a la Crida Nacional per la República. La refundació de l’antic espai convergent, que el partit d’Artur Mas no va saber fer fa dos anys, l’acabarà Carles Puigdemont amb un peu a dins i un altre fora. El president a l’exili creu que pot abastar un electorat més ampli. Pretén deixar anar el llast del PDECat i ocupar-ne l’espai electoral. Mai no ha estat un home de partit i potser per això la visió estratègica l’empeny, sense gaire nostàlgia per les sigles, a liquidar-lo. Els sectors de Jordi Turull i Josep Rull, coordinats amb Puigdemont, han deixat el PDECat a les portes de la dissolució. El projecte que els il·lusiona, el que creuen que els acostarà a la llibertat, és un altre. Naixerà en una convenció nacional a la tardor.
Històricament CDC ha estat un partit cohesionat al voltant d’un sol dirigent. En els darrers dos anys, el PDECat ha trontollat perquè no el tenia. O més ben dit, el tenia lluny de la seu nacional i sense gaire ancoratges orgànics, amb la paradoxa caïnita dels enfrontaments cíclics entre Marta Pascal i el 130è president de la Generalitat. No hi ha dubtes: el PDECat està unit amb Puigdemont, però el president a l’exili no és ni Jordi Pujol ni Artur Mas. Fa política d’una altra manera. Més que un partit, li cal un moviment.
L’efecte del pacte dels Lledoners
Per evitar que el PDECat es trenqués, les famílies principals van signar l’anomenat ‘pacte dels Lledoners’. Les maniobres van forçar Pascal a fer un pas al costat però la resta de la seva direcció s’ha integrat a l’executiva, començant per David Bonvehí, a la presidència. Tenen grans resistències a deixar morir l’hereu convergent. Són gent de partit. N’hi ha molta, al PDECat. Tot i que, potser, cada vegada menys. La diputada al congrés espanyol Míriam Nogueras és la renovació i l’enllaç amb el projecte de la Crida. També és la imatge que, d’ara endavant, Puigdemont controlarà el grup a Madrid, però l’arrenglerament no serà fàcil. Al congrés espanyol hi ha dos dels avaladors principals de Pascal, Jordi Xuclà i Carles Campuzano; i Pedro Sánchez no és Mariano Rajoy. En la ponència política també s’hi ha inclòs l’objectiu de fer efectiva la República i que el partit no renuncii a la via unilateral. Però l’ideal es barreja amb una posada en pràctica de concreció irresoluble. S’acosta una tardor molt carregada de tempestes i emotivitat, amb els judicis que ho poden trasbalsar tot, i Quim Torra ja cerca la pròxima oportunitat.
Era el primer congrés després del fracàs dels fets d’octubre. Però el PDECat no és ERC. No li calen relleus ni lideratges nous perquè no li volen escriure cap futur. De la presó estant, Rull, Turull i Joaquim Forn, i Lluís Puig a l’exili, dissenyaran amb Nogueras i Bonvehí la confluència amb la Crida. Formaran una comissió delegada amb una capacitat de decisió determinant. En últim terme, seran els associats els qui hauran de ratificar l’acord que tanquin amb els impulsors del moviment de Puigdemont. Què passarà amb els drets electorals, el patrimoni i l’estructura territorial? Mentrestant, els trenta membres de l’executiva gestionaran un partit que s’esvaeix.
El pes dels presos
No han cercat relleus de futur perquè els antics mantenen la projecció ben viva. Al lideratge electoral indiscutible de Puigdemont, s’hi ha afegit l’autoritat moral indiscutible dels presos, reforçada per l’absència de dirigents de pes de segona línia amb prou suports interns per a generar consens entre totes les famílies. Els dirigents ‘mirall’ dels represaliats, com ho són Miquel Buch i Damià Calvet per a Turull i Rull o Albert Batet per Puigdemont, no tenen el mateix ascendent sobre les bases que els qui els han delegat el vot a l’assemblea. Prova d’això és que el plenari ha tombat la proposta de relaxar el règim d’incompatibilitat de càrrecs perquè els consellers d’Interior i de Territori i Sostenibilitat poguessin tenir càrrecs orgànics a l’executiva.
L’assemblea del PDECat s’ha clos amb una crida coral a la unitat. Bonvehí ha reconegut la complexitat de mantenir-la. ‘No serà fàcil tot això,’ ha dit, demanant la col·laboració dels associats. Minuts abans de l’entrada a registre de la llista unitària, l’antiga direcció de Pascal i els sectors crítics encara pugnaven acarnissadament per esgarrapar més pes intern a la direcció. La caiguda de Calvet i Buch, que no seran a l’executiva però que assistiran a les reunions de la versió ampliada atès el seu càrrec institucional, ha animat Pascal a apujar el llistó. Quan els ponts semblaven a punt de trencar-se, per a moderar l’estira-i-arronsa hi han acabat intervenint Batet, Francesc Sànchez (un dels homes forts de l’última direcció convergent, molt bregat en la negociació) i la batllessa de Girona, Marta Madrenas.
Hi ha hagut unitat. Però també una ràbia i una impotència immensa que va esclatar descarnadament la nit de dissabte en la comissió de reforma dels estatuts. S’havia de fer orgànicament viable el pacte de Lledoners i hi van haver fortes resistències per a avalar-lo. Un grup de militants de base, encapçalats pel president local del PDECat a Badalona, David Torrents, han aconseguit aglutinar una part d’aquest malestar fregant el 30% dels vots amb una llista alternativa. Tenien com a únic objectiu guanyar per aconseguir que l’assemblea desbloqués la votació de la llista de Bonvehí i Nogueras. Potser així s’haurien pogut mesurar els suports dels uns i els altres. Al final, han capitalitzat el vot de càstig contra els pactes tancats a la convergent manera. La llista unitària ha guanyat amb un modest suport del 65,2% i el repte enorme de tancar unes ferides massa profundes. El perill de trencament no desapareix.
