Les exigències, per a qui se les pugui permetre

Aquesta setmana, per fi, deixarem enrere la qüestió de confiança, un entrebanc més d’aquests que ens posem els ‘indepes’ perquè res no sigui massa fàcil, que llavors el procés perd èpica i ens quedem amb cara de ‘blè’: la independència així, no fa il·lusió ni re. Però bé, tot sigui per anar polint, perfilant, trobant la manera més niquelada de fer-nos independents. Perquè, a banda de fer-ho, s’ha de fer bé; no bé, no: s’ha de fer perfecte; no perfecte, no: s’ha de fer el procés d’autodeterminació més exemplar de tots els processos d’autodeterminació de la història de la humanitat.

Si aquesta és l’alçada del llistó que ens posem els ‘indepes’, no sé pas quina feina deixarem a l’oposició. Ho diem de tant en tant en aquesta columna: la independència no es farà com vulguis tu o com vulgui jo. És una qüestió de probabilitats, som molta gent i molt diferent, i a mi ja m’està bé tot mentre rutlli. Encara més: diria que no sóc l’única que signaria ara mateix una independència imperfectota, correcteta, a canvi d’arrencar-la del món platònic de les idees i poder-la treballar. I no em feu especificar allò de ‘pacífica i democràtica’ perquè em sulfuro: només per aquests dos punts del programa ja t’haurien d’atorgar el reconeixement galàctic immediat.

Perquè en un país tan peculiar com el nostre, que tranquil·lament pots dir-te republicà i alhora impedir una república catalana; que pots definir-te com a catalanista i alhora combatre la llengua i cultura del país; que pots declarar-te sobiranista i alhora boicotar l’exercici de la sobirania, en aquest país tan peculiar, dic, la cosa menys estranya és que, havent-hi setanta-dos diputats independentistes, s’hi declari la independència. I les exigències, per a qui se les pugui permetre.

I per què ho deia, ara, això de les exigències? Ah, sí: perquè entre dimecres i dijous s’espera que el ‘presi’ anunciï canvis al full de ruta, i que aquests canvis –un moment que agafo la bola de vidre– seran convenientment reprovats pels paladars més exigents de l’independentisme, això ja ho tenim, i també per aquells que, des del fracàs del propi projecte, és a dir, des de la impossibilitat de millorar la vida dels catalans per estat interposat, exigeixen resultats perfectes als que busquen i rebusquen la manera d’aconseguir-ho sense intermediaris. I preparem-nos perquè haurem de tornar a sentir que ha-ha, si ahir parlàveu de plebiscitàries ara parleu de constituents, i que si uns diuen DUI uns altres volen referèndum i que ha-ha, quan us aclariu ja ens trucareu. Colló: com si estiguéssim tots plegats per donar lliçons. I recolló: com si la lluita no fos dramàticament desigual. I recontracolló: com si exigir a qui li paren la traveta que camini recte, directe, perfecte, no fos ser poc… fraternal.

Acabo amb les exigències, perquè em deixava per al final el requisit estrella, l’exigència top-happyflower perquè el procés d’autodeterminació català sigui el més net i polit que hom pugui imaginar: la ‘transparència’. Els ‘llums i taquígrafs’. Les ‘cartes sobre la taula’, i que hi siguin totes. Apa i que ens moqui la iaia! Que ens hem begut l’enteniment? Jo no vull saber res que pugui afegir més avantatge a qui ja el té tot. Jo vull guanyar, i es tracta de guanyar a l’estat, no pas un concurs de transparència o uns Jocs Florals. I per això no en vull saber res, de com van els contactes internacionals; no en vull saber res, de si són 170 o 180 les lleis, els reglaments o els protocols d’actuació que s’estan preparant per a l’hora de la desconnexió; no vull saber res dels experts voluntaris que hi treballen en cada camp, amb la màxima discreció, des de fora de les conselleries.

No vull ser la més sàvia d’una eterna autonomia. Per aquest motiu he delegat en altres éssers humans i imperfectes, com delegaria una operació de fetge o una reparació de caldera. Prefereixo mil vegades menjar-me això que ui, mira quina hora és, només falten nou mesos i ‘no s’està fent res’. És que quan ho sento, se m’escapa el riure. Que una cosa és ser pacífics i democràtics, i l’altra ser idiotes de solemnitat.