Les estacions de metro de Khàrkiv es transformen en escoles per protegir els nens

The Washington Post · Alex Horton, Serhii Korolchuk i Heidi Levine

Khàrkiv – Els alumnes de primer curs s’han aplegat per començar un nou any escolar en un passadís soterrat sense finestres convertit en aula, però entusiasmats per les millors coses del món.

Una nena amb una bufanda verda lligada amb cura al coll té “el fil”. És el fil de la paraula, cosa que vol dir que pot parlar. “Em dic Nastia. M’agrada la xocolata”, diu mentre els alumnes aplaudeixen i ella passa el fil al noi del costat.

“Em dic Vlad”, diu. “M’agraden els esports i els jocs.” Més aplaudiments.

“Ara ja sabem que a en Vlad li agraden els esports”, comenta en veu alta la mestra a la classe. “Qui és el següent?”

Dilluns passat va ser el primer dia de classe per als alumnes de Khàrkiv, la segona ciutat més gran d’Ucraïna, situada a tan sols trenta quilòmetres de la frontera russa. També va ser el cinc-cents cinquanta-vuitè dia de la invasió russa i, per protegir els nens de la constant amenaça dels bombardaments, s’han habilitat aules improvisades per tota la xarxa de metro de la ciutat.

Segons l’UNICEF, més de mil tres-centes escoles en les zones controlades pel govern ucraïnès han estat destruïdes d’ençà del començament de la invasió, el febrer del 2022, i s’ha documentat que els nens ucraïnesos han perdut una gran quantitat d’aprenentatge després de la devastació dels seus entorns segurs.

A Khàrkiv, on el llançament i l’impacte dels míssils provinents del territori rus és constant, les classes en línia s’havien convertit en la norma. Fins que les autoritats van proposar una iniciativa voluntària als pares i alumnes que volien aprendre en una aula física, però que alhora fos un refugi segur contra els bombardaments.

L’escenari és diferent, però els rituals típics del primer dia, els mateixos. Pares emocionats fan fotografies amb orgull amb els telèfons mòbils abans de deixar els nens. Mestres que condueixen els alumnes a les aules i nens tímids que coneixen els seus futurs millors amics. Molts estudiants duen vixivanka, una camisa blanca i neta amb dissenys tradicionals brodats.

Segons que explica el batlle de Khàrkiv, Ihor Terekhov, fins ara s’hi han inscrit 1.000 nens. La xifra és baixa, atès que hi ha 112.000 escolars a Khàrkiv, però els sondatges indiquen que aproximadament el 20% voldria fer les classes en persona, per la qual cosa Terekhov diu que espera un augment d’inscripcions.

Les instal·lacions escolars a l’estació de metro inclouen lavabos i conductes d’aire. Al fons d’un passadís, hi ha infermeres i els psicòlegs, que observen tranquil·lament els estudiants.

Moltes famílies desplaçades de les zones de primera línia de foc han trobat refugi a Khàrkiv, on més de divuit mesos de guerra han sotmès els nens a un estrès prolongat.

Nadia Kozireva, una mare soltera, i les seves dues filles bessones de sis anys, han deixat el poble natal de Kupiansk aquest mes després d’haver estat alliberat. Els russos l’havien ocupat durant sis mesos i havia estat bombardat sense treva durant la lluita per a recuperar-lo. Encara és atacat diàriament, explica Kozireva, mentre els russos malden per reconquerir terreny del voltant. El mes passat van ordenar als habitants que hi havia romàs o hi havien tornat després d’haver-ne fugit l’any passat que se n’anessin.

Les filles de Kozireva –Victòria, tranquil·la i contemplativa, i Katerina, una bola d’energia frenètica– encara demanen de tornar a casa, però ella els ha dit que no era segura. Les nenes surten felices de l’aula soterrada perquè han viscut una cosa diferent.

Mentrestant, un grup de mares espera que les criatures ixin de les primeres lliçons dins l’estació de metro Peremoha –o “Victòria”–, al nord-oest de Khàrkiv. Els pares diuen que estan alleujats de veure que els fills comencen l’educació amb una certa normalitat després de les interrupcions de l’any passat. No els permeten de sortir a fora durant l’hora del pati, explica un dels pares, de manera que els educadors han cercat solucions per a mantenir els nens entretinguts amb jocs.

Bohdana Boholiubova, amb el marit al costat i un nadó als braços, explica tot allò que ha hagut de passar per a arribar ací. Van fugir de Khàrkiv l’any passat cap a la relativa calma de la ciutat occidental de Lviv. Van tornar a la tardor, després de l’alliberament.

Ara troba el programa molt atractiu, però diu que dependrà de l’actitud dels estudiants i els pares.

Això pot ser difícil en temps de guerra, explica, però la seva filla de set anys, Sònia, i la resta de la família s’han adaptat a la nova normalitat. I considera que aconseguir que la Sònia vagi a una aula, sigui en un edifici escolar tradicional o al metro, és fonamental.

“És millor venir ací que no pas fer classes en línia”, comenta mentre espera la Sònia. “Ací pot parlar amb més nens”, diu tot just quan els alumnes surten del metro amb gelats a la mà, i la família Boholiubova es reuneix.

Ira Kravtxenko també abraça la seva filla, Nicole, de sis anys, mentre li demana com ha estat l’experiència a l’escola del metro: la nena li respon amb els polzes cap amunt.

Kravtxenko deixa que la seva filla decideixi si vol continuar al programa. Que vagi a escola li permet de fer feina durant el dia, en compte de tenir la Nicole a casa. I que la seva filla passi temps sota terra, protegida, li ha proporcionat una mica de pau interior. “Ací estarà segura”, diu.

Quan els estudiants surten de l’estació, els saluden sirenes d’alarma d’atacs aeris que ressonen per tota la ciutat, un so quotidià que sembla que han integrat al dia a dia.

Tanmateix, l’agitació dels estudiants emocionats i dels mestres és el so principal a dins, a les aules estretes, on cites d’ucraïnesos importants de la història són exposades a les parets al costat de dibuixos de colors brillants.

Hanna Neelova, mestra de primer curs, explica que ha aconseguit de captar l’atenció d’una classe que no havia viscut mai l’educació en carn i ossos, que no havia vist mai una aula.

L’ensenyament és una vocació, diu, i la nova configuració no és solament un avantatge per als alumnes. Ser a la mateixa habitació que la canalla, en compte de ser darrere la pantalla, també li ha restaurat la vitalitat. “És agradable sentir l’energia dels nens”, diu Neelova. “No l’havíem sentida en aquest darrer any i mig.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més històries de The Washington Post publicades en català a VilaWeb