22.12.2017 - 22:00
El 15 de desembre, l’últim dia que es podien publicar sondatges, les enquestes dels mitjans espanyols van mostrar la hipòtesi perfecta per a mobilitzar els abstencionistes habituals, que previsiblement eren contraris a la independència.
Anunciaven que hi hauria una gran participació. La Sexta havia arribat a dir que superaria el 93%, i que els partits independentistes podien perdre la majoria i, per tant, calia mobilitzar tothom, perquè anava d’un vot. El resultat, finalment, no ha estat una participació tan alta com la pronosticada, i quan el 24 de desembre s’hi inclogui el vot exterior, quedarà per sota de la de les espanyoles del 1982 (80,83%). A més, la mobilització gairebé no ha afectat el repartiment d’escons.
Per què fallen les enquestes?
La primera cosa que cal dir és que les enquestes són útils. De cara a les eleccions, principalment, ens permeten de mostrar la tendència dels partits,les influències motivadores entre els qui dubten, per què dubten i què es pot fer per atraure i consolidar nous votants.
Però la cosa que més influeix i ven és pronosticar un resultat concret. En aquest apartat, les enquestes han fallat estrepitosament els últims anys. A les eleccions espanyoles del 2015 i 2016, el referèndum del Brexit, el plebiscit sobre l’acord de pau a Colòmbia o les eleccions al parlament del 2012.
Per estimar el vot, es fan servir fórmules per a ajustar les dades (la ‘cuina’), assignar el vot dels indecisos i dels qui no ho volen dir, calcular l’abstenció, així com corregir els biaixos de la mostra, per la gent que no vol participar o perquè està directament exclosa (per exemple, perquè no té telèfon fix).
Les correccions es basen en altres respostes (record de vot, simpatia, candidat preferit, etc.) i, principalment, en l’experiència. Quan es manté un clima de normalitat amb les mateixes formacions, les prediccions tendeixen a encertar-la; el problema sorgeix quan hi ha una gran incertesa, amb noves formacions polítiques i hipòtesis excepcionals, en què ja no tenim referències com el record de vot ni el vot ocult, i és aquí on s’han mostrat més erràtiques.
El principal motiu que hom esgrimeix per justificar les males estimacions és la prohibició de publicar sondatges els últims cinc dies de campanya, cosa que permetria de detectar més bé l’evolució dels partits i el comportament dels indecisos.
Però ens hem trobat que les darreres enquestes a peu d’urna i l’enquesta que el Grup Godó publicava aquest 21-D tampoc no complien les expectatives. No van encertar ni el resultat d’ERC, que va treure 32 (li’n donaven 34-36), ni el de Junts per Catalunya, 34 (28-29), PSC, 17 (18-20), PP, 3 (5-6) ni CUP, 4 (5-6).
Per tant, en hipòtesis obertes, les enquestes no permeten de fer una bona estimació del vot. I menys encara amb mostres d’uns 800 casos, quan hi ha quatre circumscripcions i set candidatures amb possibilitat d’obtenir escó, ja que petites variacions en el percentatge representen grans canvis a escala global, i amb mostres de 200 individus per territori és difícil d’obtenir un resultat clar.
El problema més greu de la demoscòpia espanyola és la manca de transparència. El CIS, que és un organisme públic, no diu quina metodologia fa servir per a estimar el vot. I no solament no expliquen els càlculs ni els raonen, sinó que cada nou director pot modificar la metodologia sense justificar-ho, tal com expliquen a la mateixa web: ‘El mètode de càlcul no s’ha fet mai públic i ha canviat amb els diferents equips de direcció del CIS.’
Un dels casos més polèmics va ser en les eleccions del 2015 al parlament, quan Público va acusar el CIS –autònom, però que depèn del govern espanyol– d’haver cuinat l’enquesta amb ‘una intenció clarament política’ amb ‘estimacions poc defensables i que contradeien les seves pròpies taules’.
Les enquestes dels mitjans, al punt de mira
Eldarrer sondatge a peu d’urna va tenir un cost de 340.000€, el qual TV3 es va negar a pagar pels múltiples errors. Si les enquestes amb hipòtesis tan volàtils no permeten de mostrar un resultat clar, per què continuen publicant-ne amb tanta assiduïtat?
En gran part, per la manca de transparència a la qual fèiem referència anteriorment. Un dels arguments més repetit és el de la voluntat d’influir en la societat, més que no pas la voluntat de reflectir-ne l’opinió. I més, quan gran part de les empreses de demoscòpia estan vinculades a un mitjà en concret (Metroscopia / El País, Sigma Dos / El Mundo, GAD3 / ABC i La Vanguardia, NC Report / La Razón, GESOP / El Periódico, etc.)
Principalment, les enquestes van mostrar una hipòtesi en què els independentistes o bé perdien la majoria per un escó o dos, o bé la majoria estava en joc. Un dels casos més flagrants és el de La Vanguardia, que el 9 de desembre donava als independentistes entre 66 escons i 67 [la majoria absoluta és 68] i titulava: ‘El sobiranisme s’allunya de la majoria.’ Afirmació dubtosa que, a més, complementaven amb un pactòmetre que servia per a poder fer càlculs de possibilitats de governs diferents i en què els independentistes, òbviament, no sumaven.
De les últimes enquestes publicades, trobem que és, justament, una enquestade Top Position, feta exclusivament per internet i que no treballa per cap mitjà, la que ha donat uns resultats més encertats entre les grans formacions.
També trobem les enquestes d’NC Report, una empresa extremament polèmica i de dubtosa credibilitat, acostuma a situar les expectatives dels independentistes molt per sota de la realitat, sense fer mai les correccions corresponents per a millorar-ho en la següent ocasió. En aquestes eleccions, donava 66 escons als independentistes. El 2015 va donar-los de mitjana entre 59 i 67, i el resultat va ser molt superior.
Justament, en un article anterior, titulat ‘La voluntat d’influir de les enquestes dels mitjans‘, destacàvem una enquesta d’El Periódico titulada ‘L’independentisme s’estanca’, tot i que li donava majoria absoluta. I la sorpresa més gran era el creixement dels socialistes, que passaven a obtenir 24 escons, justament després del pacte amb Societat Civil Catalana i Units per Avançar, l’actual formació de Duran i Lleida i Espadaler. Si el pacte podia ser discutit, aquest resultat en l’enquesta pot ajudar a silenciar qualsevol crítica.
Això no és, ni de bon tros, una crítica a les enquestes, sinó obrir una qüestió pel bé dels qui es dediquen a l’anàlisi de dades. O es reconeix que en determinades situacions les enquestes només mostren tendències i realment no serveixen per a predir amb exactitud els resultats, o bé es fa un exercici de transparència i, com ha passat en altres estats, es fa pública la metodologia utilitzada, com a mínim per les institucions públiques, que permetin de posar en comú millores i, sobretot, que allunyin les enquestes de l’ombra de la manca de credibilitat i, pitjor encara, de l’ús manipulat.
