20.01.2021 - 19:50
Les pimes i autònoms reclamen ajuts directes que l’estat no està disposat a donar. A la Generalitat no hi ha diners i a la Moncloa, on sí que en poden obtenir, no es volen endeutar més. Sembla que la liquiditat abundant que ofereix el BCE i que ha creat una bombolla als mercats financers no arriba als llocs necessaris, els centres productius, on es genera ocupació i riquesa, mentre els obliga a malviure ofegats per l’entorn. La demanda falla i ens anem empobrint dia rere dia en una espiral perversa en què és obvi que els diners no es belluguen prou o pels circuits per on haurien de circular. Però hi ha un racó, un racó important, on els diners estan tranquils i formen part de provisions “per si de cas”, que moltes grans empreses van engrandint amb un sistema que ofega els protagonistes, petits i més nombrosos, de l’economia: les pimes i els autònoms. No se’n parla gaire, perquè són companyies que tenen molt poder sobre els mitjans de comunicació. De tant en tant, sabem xifres que ens deixen esmaperduts del fenomen soterrat que ens envolta.
Un any més, avui la Plataforma Multisectorial contra la Morositat (PMcM) ha fet pública una anàlisi exhaustiva i detallada dels balanços del sector no financer de l’ÍBEX 35 i la resta del mercat continu, a partir de les dades publicades per la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), referits al primer semestre del 2020. La revisió de la PMcM detecta que les companyies de l’ÍBEX 35 van liquidar les factures en un període mitjà de 183 dies, cosa que triplicava el termini legal permès (60 dies) durant el primer semestre del 2020, coincidint amb la crisi sanitària de la covid-19.
Els balanços de la CNMV posen de manifest que el primer semestre del 2020 la morositat de les companyies del selectiu va arribar a 56.488 milions d’euros. En la xifra es pot apreciar un 6% més en el termini mitjà de pagament de les empreses no financeres de l’ÍBEX, amb un augment de deu dies del temps de liquidacions respecte del mateix període del 2019; és a dir, passen de 173 dies a 183. També es va registrar un empitjorament (10%) en el termini mitjà de cobrament d’aquestes empreses. La gran diferència és que aquest termini passa de 58 dies a 64; és a dir, que han cobrat a 64 dies i han pagat a 183, per terme mitjà. Les xifres parlen soles. Com poden aguantar pimes i autònoms retards d’aquesta magnitud en moments en què estan ofegats per totes bandes?
Mentrestant, hem d’aguantar sense dir res un dels fets més repugnants d’aquests últims anys. Cal saber que d’ençà del 2010 tenim una llei que obliga a pagar al cap de 60 dies, però només té un problema, que no té règim sancionador. Ves per on! Si ningú no em pot sancionar per a no complir-la, per què l’he de seguir? Finalment, l’any passat es va admetre al congrés espanyol i ara és en tràmit. Ha trigat deu anys i veurem quan s’aprova! Qui se n’ha aprofitat fins ara? És clar, els grans que tenen totes les de guanyar, mentre els mitjans que ho haurien de denunciar s’acluquen d’ulls. I qui té les de perdre? Els de sempre, els petits que no tenen força ni veu per a plantar cara als més poderosos. És una indignitat més, que voreja la ignomínia, en temps desesperats com els que vivim.
Si les empreses de l’ÍBEX paguessin en el termini correcte, s’injectarien al sistema productiu els 56.488 milions d’euros esmentats, cosa que salvaria moltes pimes i autònoms. Sabeu que aquesta xifra és gairebé la meitat de la que han fet arribar a les pimes amb els avals de l’ICO? Segons el president de la PMcM, Antoni Cañete, avui mig milió d’empreses es troben en risc de fallida, principalment pel retard dels pagaments.
D’acord amb les dades analitzades per la PMcM, el sector de la construcció i immobiliari és el que registra una demora més gran en la liquidació de les factures. En aquest sector, els terminis mitjans de pagament van arribar a 270 dies el primer semestre del 2020. El segueix el de comerç i serveis, amb 261 dies; indústria, amb 195; i energia, amb 109.
El sector de la construcció i immobiliari és també l’àmbit econòmic amb uns períodes de cobrament més llargs. El primer semestre del 2020, les empreses d’aquest àmbit van cobrar les factures en 106 dies. El termini mitjà de cobrament de les companyies del sector de la indústria de l’ÍBEX va arribar a 63 dies, seguit d’energia (61 dies) i comerç i serveis (56 dies).
Només cal una senzilla resta per a veure que comerç i serveis reté els diners 201 dies; que construcció els té durant 163 dies; indústria, 132; i energia, 48. De què els serveix aquesta retenció en moments en què els tipus d’interès volten el 0%? Cañete explica que els balanços són molt diferents si l’endeutament d’aquestes grans empreses és a l’epígraf de proveïdors o a deute financer. “Proveïdors no és un deute que es pugui tenir en compte com a tal en les anàlisis que es fan a les grans empreses a l’hora d’atorgar els ràtings, per part de les agències especialitzades. Això és un gran avantatge, perquè poden obtenir un ràting més alt i, doncs, més finançament fàcilment, quan vulguin i a un cost menor. Evidentment, a l’altra banda d’aquests balanços hi ha les pimes i els autònoms, que no semblen comptar per a res”, em comenta Cañete.
I acaba dient: “No és tolerable que les grans empreses acumulin la liquiditat en comptes de destinar-la a pagar en el termini corresponent als seus proveïdors. Algunes d’aquestes grans companyies es financen, en certa manera, a costa dels seus proveïdors, majoritàriament pimes i autònoms, de manera que vulneren la llei amb l’ús de la seva posició de domini.” Cal afegir res més? Potser sí: que de diners, n’hi ha, però que ningú no gosa fer pessigolles als més poderosos…
