Les EMD: el pas de barri a municipi

La distribució administrativa de Catalunya és complexa. El país es divideix en diferents òrgans de govern, des de les quatre províncies fins als 947 municipis. Cadascun d’aquests gestors del poder dels ciutadans té diferents funcions i competències, regulats per llei; com les Entitats Municipals Descentralitzades (EMD). Tot i estar regulades per la legislació, són sovint una font de conflictes.

Què és una EMD?

Formalment, una EMD és un ens local propi del territori català, un anterior barri d’un municipi. La seva creació pot ser fruit d’una iniciativa de la majoria dels veïns que hi viuen, de l’Ajuntament al qual pertany o de la fusió de municipis. En ser una entitat local menor, està governada per una junta de veïns i un president. En paraules de Juanjo Cortés, historiador i Secretari General de l’Agrupació d’EMDs de Catalunya, “és un govern local propi, una autonomia dins un municipi, que respon a una realitat del territori.”

Si fem un cop d’ull a la situació de les 67 EMDs que existeixen actualment, la majoria es troben al Pirineu lleidatà; mentre que a Barcelona, Girona i Tarragona són una rara avis. Les EMDs són petits nuclis de població que s’agreguen a un municipi major, amb el qual mancomunen béns i que disposen de certes cessions regulades per llei.

Tota EMD ha de tenir el control de la vigilància dels béns públics i dels comunals, la potestat de conservar el seu patrimoni, l’enllumenat públic, la neteja viària, l’ordenació del trànsit, el manteniment dels espais públics, i la promoció i programació d’activitats culturals i esportives.

A banda, l’ajuntament pot cedir altres competències, recollides en el Conveni Competencial, revisable cada dos anys. Normalment s’acorda entre les parts, no sempre de manera satisfactòria per les dues, ja que aquestes cessions extra de poders no estan preestablertes legalment. Les cessions depenen de la sintonia entre ambdues institucions.

El sistema d’elecció del president de l’EMD és igual que el d’un municipi: la ciutadania vota a les eleccions municipals per decidir qui volen que sigui. La junta de veïns que governa l’EMD es compon pel president i els vocals, escollits en els mateixos comicis.

Per Cortés, l’existència de les EMDs també respon a una “necessitat identitària, una voluntat de ser històrica, de ser quelcom més que un nucli agregat, ja que tenen personalitat pròpia i volen tenir també personalitat jurídica.” Aquesta existència jurídica és la que els permet autogestionar-se “dins de les competències que el municipi vulgui delegar”. Per aquest motiu doncs, cadascuna de les entitats municipals descentralitzades catalanes és diferent.

Aquesta estructura administrativa no és única de Catalunya. Arreu de l’Estat espanyol, on hi ha una important xifra de nuclis de població petits, es coneixen com pedanía o entitats menors. De fet, segons Victòria Alsina, politòloga per la Universitat Pompeu Fabra, les EMDs són “extremadament rendibles a nivell administratiu i per això se n’han creat tantes en els darrers 10 anys.”

Malgrat aquesta rendibilitat, no totes les EMDs actuals volen seguir sent-ho i volen passar a ser municipi. Després de les recents independències de Medinyà (Girona) i La Canonja (Tarragona), Bellaterra vol seguir el camí.

Bellaterra, el cas més polèmic

Aquesta EMD pertany a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). L’any 1974 tingué lloc el primer intent frustrat de convertir-se en EMD. El barri de Cerdanyola ho tornà a sol·licità a la Generalitat l’any 1992; però els fou denegat per manca de població, tot i haver recollit signatures favorables del 96% dels habitants. Malgrat ser una EMD de recent creació, formada l’any 2008, és el resultat d’una històrica petició per part del poble bellaterrenc.

Amb el pas dels anys, Bellaterra ha incrementat la seva població i avui, amb més de 3000 habitants censats, vol esdevenir un municipi. Per aquest motiu, se celebrà el passat mes de setembre de 2015 una consulta no vinculant. A la pregunta “Vol que Bellaterra esdevingui un municipi?”, els votants podien escollir entre “Sí”, “No” o “Altres”. Dels 2200 veïns que podien votar, van acudir a les urnes el 53’57%. El resultat va ser clarament favorable a la independència: el 94% dels votants va escollir la opció del Sí, un 5% va votar que no i l’1% restant es va correspondre als altres vots.

Però segons Ramon Andreu, president de l’EMD, després d’haver-la realitzat amb un aclaparador resultat, “no hi ha hagut cap oferta, sinó una petició [per part de l’Ajuntament]: ens exigeixen que ens asseiem a negociar amb ells un nou conveni.” Pel president, l’Ajuntament hauria d’haver presentat un nou conveni i deixar que l’EMD el debatés i emetés el veredicte. Per la seva banda, Carles Escolà, alcalde de Cerdanyola, al·lega que ha estat l’EMD la que “no ha tingut la voluntat de seure a parlar” i que ells volen escoltar les reivindicacions de l’EMD, però que de moment se’ls han posat unes condicions “que són un bloqueig.”

Andreu considera que tot i que Bellaterra era “un poble residencial o estiuejant” avui  és “un poble molt cohesionat, desafectat de Cerdanyola, amb el qual tenim molt poca relació”. Aquesta desconnexió reforça “la nostra societat i identitat.” Escolà creu que aquesta desconnexió entre els ciutadans d’ambdós indrets no existeix. Per l’alcalde, tot rau en el fet que “aquesta situació anava bé políticament a les dues bandes, i s’ha volgut mantenir”. També deixa clar que el nou govern vol revertir aquesta tendència i iniciar un “període d’entesa” que deixi enrere els tribunals.

Tot i així, Escolà no nega que Bellaterra, tot i ser formalment un barri de Cerdanyola, tingui una entitat diferent i se’l pugui considerar, identitàriament, un poble. I és en aquest concepte on rau el nucli del conflicte per a Andreu: “Bellaterra i Cerdanyola són dues societats totalment diferents”. Afegeix que el problema s’ha agreujat amb el pas dels anys perquè “políticament, treballar per Bellaterra a Cerdanyola, costa vots”. Per a l’alcalde de Cerdanyola però, el debat no és identitari; volen tenir en compte Bellaterra, “no deixar-la de banda com s’ha fet.”

Les infraestructures, a més, han aïllat Bellaterra del municipi: el tren el connecta amb Sant Cugat, Sabadell i Sant Quirze, i no amb Cerdanyola, i l’autopista i la UAB magnifiquen encara més l’escassa distància de 6 quilòmetres. El president explica que “fins i tot el projecte de tramvia que s’ha ideat per la zona tampoc connecta Cerdanyola i Bellaterra”. Creu que l’única manera que els habitants de Bellaterra fessin vida a Cerdanyola seria canviant les infraestructures, que generen “dinàmiques socials”. Però com que sap que això és impossible, presenta una única solució que acabaria comportant “una millor relació i cohesió”: la independència de l’EMD.

Malgrat que actualment no es poden crear nous municipis, i només s’estan tramitant aquells que van iniciar el procés abans del 31 de desembre del 2013, crear una EMD o un municipi és un periple que no té una duració determinada; malgrat tenir uns passos preestablerts. Sembla doncs, que el somni de vora un miler de bellaterrencs queda frenat per la crua legalitat.