13.02.2018 - 22:00
Ahir, hi va haver una nova topada entre les dues famílies més grans de la majoria independentista. Roger Torrent, president del parlament i membre d’ERC, va tornar a ferir la confiança de Junts per Catalunya anunciant un recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) per a demanar empara per a la investidura de Puigdemont, però sense haver consensuat aquesta decisió amb el president ni amb el seu equip legal. Ja és la segona vegada que Torrent omet la unitat d’acció independentista i els seus ‘socis’ de mesa i de majoria són informats per la premsa de les seves decisions. De fet, no calia pas fer l’anunci ahir, perquè sembla que no hi ha intenció de presentar el recurs al TEDH fins d’ací a una setmana o deu dies. Però l’impacte de la nova polèmica va servir per a tapar una altra decisió unilateral del president de la cambra: no incloure a l’ordre del dia de la reunió de la mesa la iniciativa de reforma de la llei de presidència presentada per Junts per Catalunya per a fer constar la possibilitat d’una investidura telemàtica.
Tot plegat no fa sinó demostrar que els dos grans grups de la majoria independentista tenen estratègies i interessos diferents. Es poden sintetitzar així: per una banda, la línia d’acceptació de les limitacions imposades pel TC que prioritza la recuperació de la Generalitat autonòmica amb la voluntat d’ampliar així la base independentista (defensada per ERC) i, per una altra, la línia de legitimitat i defensa de la continuïtat pre-155 que prioritza la investidura de Puigdemont (defensada per Junts per Catalunya). Aquestes dues línies van xocant a cada revolt, els motors encaren direccions oposades i els conductors no es parlen. Els acords precaris que s’han anunciat amb comptagotes són tan dèbils que a cada sotragada s’han de refer de cap i de nou. El temps avança, els terminis són interpretats com convé a cada part i la teranyina legal plantada per l’estat espanyol entrebanca un avenç real per a trobar cap desllorigador.
Acords sense tancar
Hi havia un acord tancat entre Carles Puigdemont i Marta Rovira a Brussel·les que donava la presidència del parlament a Esquerra (Roger Torrent va ser investit) i comprometia tots dos partits amb la investidura de Puigdemont (cosa que encara no ha passat perquè Torrent ho ha ajornat). Amb la meitat de l’acord complert, les opcions de tancar una investidura de Puigdemont o una alternativa satisfactòria per les dues parts en un termini pròxim no sembla factible. El resultat electoral (gairebé un empat) no ha facilitat tampoc la base per a un acord. La competència ha fet un salt i ha tibatencara més la corda.
En algun moment, s’ha suggerit un possible acord sobre la base d’establir una triple capa d’acció política: la constatació d’una societat civil amb un gruix estable de dos milions d’electors, en primer lloc; una Generalitat intervinguda però amb petits camps de poder de gestió, en segon lloc; i un embrió d’institucionalitat republicana a Brussel·les, en tercer lloc. La proposta exigeix un govern tècnic a Barcelona amb una presidència clarament obedient al president Puigdemont. Amb tot, aquesta fórmula no s’acaba d’obrir pas entre les files d’ERC, que voldria que el poder i la capacitat de decisió fos a Barcelona i no a Brussel·les. Si aquesta fórmula no es desencalla, i tampoc no s’accepta la investidura normal de Puigdemont pel parlament, les veus de la majoria independentista consultades per VilaWeb veuen pocs camins que no passin per unes noves eleccions.
Un calendari fora de control
El problema de les eleccions és que la majoria parlamentària no té el control del calendari. La potestat de convocar les eleccions abans d’exhaurir el termini marcat per defecte per la llei electoral espanyola la té el president de la Generalitat. Segons la legalitat espanyola imposada amb el cop d’estat del 155, aquesta presidència és a les mans de la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria. Per tant, la repetició d’eleccions pot ser el resultat de deixar passar els dos mesos de marge una vegada s’ha fet un primer intent d’investidura. I aquí tenim un nou problema: els lletrats del parlament consideren que el calendari es va congelar per la impugnació del govern espanyol al TC i l’ajornament imposat per Torrent, mentre que el govern espanyol considera que el temps corre i que ja som dins dels dos mesos indicats per la llei.
Qui en sortirà beneficiat?
Encara més enllà dels dubtes tècnics hi ha els dubtes polítics sobre qui en seria el principal beneficiat. La CUP, pel descontentament amb la batussa entre JxCat i ERC? Puigdemont, davant la negativa d’ERC d’investir-lo? Esquerra, per acceptació d’una via menys conflictiva amb l’estat espanyol? Ciutadans, que sucaria pa en la crisi republicana? L’independentisme en general, arran de la dificultat de l’unionisme de tornar a mobilitzar el seu electorat i de l’amortització de la campanya de la por econòmica (una vegada desmentida)? Cada partit i cada sector fa els seus càlculs i n’hi ha pocs que coincideixin.
En general, hom pensa que unes noves eleccions implicarien un risc enorme per a tots els partits, amb la qual cosa tothom coincideix a assegurar que s’exhauriran les oportunitats d’acord abans de fer un pas com aquest.
