29.12.2017 - 22:00
Les eleccions d’aquest 21 de desembre han donat la majoria absoluta a les forces independentistes, encapçalades per la candidatura del president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, que ha estat primera força en 668 de les 948 localitats catalanes. Afegides a les 142 on ha guanyat ERC, fa que, en unes eleccions en què s’imposava l’encaix català, l’independentisme sigui primera força en més del 85% dels municipis.
La força més votada, en conjunt, ha estat Ciutadans, tot i vèncer només en 135 municipis, i el PSC tan sols ha aconseguit de ser el partit més votat en dos municipis de la Val d’Aran, Canejan i Bausen, on el referent socialista és Unitat d’Aran, partit nacionalista aranès.
Un canvi a les esquerres
El procés independentista, i la seva oposició, ha capgirat el mapa polític català. El 2003, el PSC era el referent de l’esquerra, fins i tot de gran part del catalanisme, i la força més votada del parlament, amb més d’un milió de vots, tot i que la participació va ser molt més baixa que en l’actualitat.
Des de llavors, el seu pes dins les esquerres s’ha anat reduint, fins que en aquestes eleccions ERC li ha passat per davant tant en vots com en escons, una fita inaudita fa només uns anys.
Els republicans han obtingut més bon resultat que els socialistes en totes les comarques, tret de la Val d’Aran i el Baix Llobregat, on la diferència ha estat només de 2.500 vots, tot i haver estat el PSC un referent. Fins i tot, els vots republicans són superiors a la suma dels vots socialistes i dels comuns plegats.
El PSC, aquesta vegada col·ligat amb els ex-Unió de Duran i Lleida, ha passat de 42 escons a 17, perdent més de 400.000 vots. Part del vot ha anat a Ciutadans, i el del sector més catalanista ha anat a parar a ERC, que ha engreixat gran part de les seves files amb els socialistes més sobiranistes. També ho ha fet Junts per Catalunya, que comptava a la llista amb ex-dirigents socialistes com Marina Geli i Ferran Mascarell.
En el cas dels comuns, ICV-EUiA i les confluències posteriors no han estat capaces d’ocupar l’espai que han deixat buit i s’han mantingut entre el 7% i el 10% dels vots elecció rere elecció. El moviment polític sí que ha ampliat el seu projecte amb la incorporació de Podem i els comuns d’Ada Colau, però en el cas de les eleccions al parlament això no s’ha traduït ni amb més vots ni amb més transcendència.
Després de la victòria a les eleccions espanyoles i haver tingut com a gran fita la batllia de Barcelona, esdevenint primera força en les eleccions a la ciutat (176.000 vots), els comuns no han aconseguit pas un resultat similar el 21-D.
Només han superat el 10% de vots en vint-i-dos municipis, concentrats a la rodalia de Barcelona, i no ha estat primera força enlloc, ni en els districtes de Barcelona. Els millors resultats els ha obtingut a Senterada, amb un 13,48%, i al Prat de Llobregat, amb un 12,15%.
Una prova de foc seran les eleccions municipals, concretament a Barcelona, on amb una participació molt més alta, aquest 21-D han obtingut la meitat dels vots (85.000) que ara fa dos anys, i caldrà comprovar si aconsegueixen de recuperar-los en les municipals.
Dins l’espai de les esquerres, cal afegir l’entrada al parlament d’una força municipalista com la CUP, que té trenta batllies, algunes tan importants com Badalona, Sabadell, Berga i Cerdanyola del Vallès. Tot i empitjorar resultats aquest 2017, en gran part pel vot útil a JxCat i ERC, la seva irrupció és un reforçament de l’esquerra independentista, ja que la suma amb ERC supera Ciutadans i converteix l’espai independentista en el referent de l’esquerra.
El canvi metropolità
Històricament, els socialistes havien dominat a la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó roig, on encara mantenen algunes de les grans ciutats metropolitanes. Però en aquestes eleccions, ERC s’ha convertit en segona força a l’àrea metropolitana, per sobre dels socialistes, en gran part per un vot estratègic a Ciutadans.
El percentatge de vot d’ERC a Barcelona ciutat (20,92%) és similar al del conjunt de Catalunya (21,39%). Si aquestes zones eren feus socialistes, trobem que tant al Barcelonès com al Vallès els republicans han estat més votats, passant per davant el PSC en ciutats tan importants, i històricament socialistes, com Badalona, Cerdanyola del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa i Sabadell.
En algunes comarques, ERC ha substituït totalment els socialistes, els quals no arriben ni al 5% del vot. En d’altres, com el Maresme, els papers s’han intercanviat: si el 2013 els socialistes (27%) es trobaven molt per sobre d’ERC (17%), el 2017 ERC ha obtingut el 23%, molt per davant del 12% del PSC.
Com en el cas dels comuns a la ciutat de Barcelona, l’hegemonia dels republicans per sobre el PSC es consolidarà, o no, a les eleccions municipals del 2019, quan podria fer forat en municipis que han estat històricament allunyats de l’independentisme.
Els comuns, per la seva banda, no han estat capaços de recollir el vot d’esquerres, en gran part pel posicionament ambigu, amb veus discordants dins el bloc, respecte de l’autodeterminació, la independència i l’aplicació del 155. Com a punt positiu, han pogut sortir de les eleccions sense haver-se de posicionar en cap bloc i amb totes les possibilitats per a poder bastir el projecte des dels ajuntaments.
Finalment, la CUP va ser capaç, ara fa dos anys, d’entrar i fer créixer el vot, tant municipal com nacional, en ciutats que històricament no havien donat gaire suport a l’independentisme, i va esdevenir primera força a Ripollet, segona a Badia del Vallès i governa a Badalona. Les eleccions municipals també seran un test per a la CUP, serà quan es mesurarà si el 2015 va ser un cas excepcional o si ho ha estat aquest 21-D, en què difícilment es podia rivalitzar en fermesa amb dos partits els dirigents dels quals es trobaven exiliats o empresonats i que competien contra Ciutadans per la primera plaça.
Els resultats de les esquerres, especialment d’ERC, han mostrat un nou independentisme metropolità, en què hi ha concentrada més població i que pot ser la clau per al creixement dels partidaris de la República, que faci que el projecte assoleixi unes grans majories incontestables.
