02.03.2018 - 22:00
La política italiana està pensada per prevenir l’acumulació de poder. L’executiu és dèbil i necessita el suport tant de la cambra de diputats com del senat, un president amb poder i la capacitat popular de forçar un referèndum per a revocar lleis o decrets.
Si bé la política ha estat marcada per la inestabilitat, amb seixanta-quatre governs des del 1949, sempre hi ha hagut un equilibri, amb la presència constant dels democristians. Les crisis s’han anat solucionant amb un contrapès intern o entre les formacions, i al centreesquerra hi havia l’alternativa del Partit Democràtic (Partito Democratico, PD).
Però aquesta vegada és diferent. Hom preveu que cap dels blocs no sumi la majoria necessària, fet que pot portar al blocatge o a la victòria de forces de fora el sistema.
La immigració marca la campanya
Fa un mes, el tres de febrer, a la ciutat de Macerata, un militant de la Lliga Nord (Lega Nord) va ferir greument a trets sis persones de procedència africana: ho va fer amb una bandera italiana a l’esquena i fent la salutació feixista. En aquell moment, la immigració ja era el gran tema de campanya, però l’atemptat ha estat aprofitat per la dreta. Per la seva banda, l’esquerra s’ha mobilitzat en contra del despertar del racisme i el feixisme.
La immigració ha passat de ser un tema poc transcendent a marcar l’agenda política. Des del 2014, han arribat per mar 630.000 immigrants. Per fer-ne una comparació, a l’estat espanyol, en el mateix període, n’han arribat 70.000, sigui per mar o entrant per Ceuta o Melilla.
En relació amb l’atemptat, Berlusconi ha acusat el govern d’haver creat una bomba social que pot esclatar en qualsevol moment. L’ex-primer ministre ha manifestat la intenció de repatriar centenars de milers d’irregulars en cas de guanyar les eleccions, un missatge en consonància amb els socis de coalició.
La Lliga Nord, amb el lema ‘prima gli italiani’ (‘primer els italians’), ha acusat el govern de permetre una ‘invasió’ d’immigrants, i ha promès que expulsaria mig milió d’immigrants i blindaria les fronteres, perquè ‘aquesta immigració significa delinqüència’. Per la seva banda, el tercer soci, Fratelli d’Italia, ha relacionat la marxa de 100.000 italians, majoritàriament joves graduats a l’exterior, amb l’arribada dels immigrants, als quals acusa de cometre la majoria de delictes.
Cal esmentar que, tot i les dades exposades, Itàlia ha repatriat menys de 20.000 persones en un any, per manca d’acords bilaterals i pel cost tan alt que té: el cost mitjà d’una repatriació a Tunísia (l’estat més pròxim) és de 3.833€. Això vol dir que l’expulsió de mig milió de persones que promet la Lliga Nord suposaria gairebé 2.000 milions d’euros, una xifra completament impossible d’assumir.
El Moviment Cinc Estrelles (Movimento Cinque Stelle, M5S) s’ha compromès que no arribi cap immigrant en cinc anys, sense especificar com. A més, ha qualificat el Partit Democràtici Berlusconi de ‘traïdors a la pàtria’ per haver bombardat Líbia el 2011, fet que ha portat a l’estat fallit i el descontrol.
Per la seva part, el govern, encapçalat pel Partit Democràtic, ha endurit les mesures contra l’arribada de nouvinguts, en un país en què la visió negativa és transversal: ha prohibit l’apel·lació als demandants d’asil i ha augmentat el nombre de centres de detenció. L’actual ministre de l’Interior va signar un acord amb autoritats locals i milícies líbies per a evitar la immigració, i l’ha frenada fins a caure prop d’un 70% el segon semestre de l’any, però també ha comportat milers d’empresonaments en centres de detenció libis i greus violacions dels drets humans amb tortures, violacions, esclavitud i homicidis.
Nou sistema de partits
Les eleccions vénen marcades per una nova llei electoral, el Rosatellum bis, amb un sistema mixt en què prop de dos terços dels diputats i senadors són elegits en un sistema proporcional, i un terç en districtes uninominals. Abans, el partit que guanyava, encara que fos per un vot, obtenia automàticament el 55% dels escons.
El canvi arriba per un pacte entre Força Itàlia de Berlusconi i el Partit Democràtic de Renzi, amb la sospita generalitzada que ha estat fet a mida per barrar el pas al M5S, ja que la formació es nega a pactar amb els partits tradicionals i fa molt improbable una majoria en solitari.
Les enquestes, que no es poden publicar les dues últimes setmanes de campanya, mostren una cambra de diputats repartits en tres blocs, amb la dreta al capdavant. A més del discurs de la immigració, Berlusconi, de 81 anys i inhabilitat fins al 2019, s’ha compromès a abaixar impostos, apujar a un mínim de mil euros les jubilacions i donar incentius per a tenir fills, tot i que Itàlia té un dels deutes públics més alts del món (133% del PIB), amb la tercera taxa de desocupació més alta de la Unió Europea i un dels creixements de l’economia més baixos de l’eurozona.
Per la seva part, la Lliga Nord podria treure el millor resultat de la seva història. S’ha reinventat en un partit d’àmbit estatal, ocultant les sigles i concentrant-se en un discurs antiimmigració i euroescèptic que ha substituït la fractura nord-sud. El partit ha cercat fins i tot el vot meridional, i ha dit que ja hi té 40.000 sol·licituds d’adhesió: ‘El sud ha madurat pel repte d’autonomia i federalisme, cosa que fa quinze anys no podia fer. Pot apostar per l’autogovern sense dependre dels altres.’
El Partit Democràtic aglutina la majoria del vot contra la dreta i el populisme del M5S, però es presenta gairebé en solitari, amb el president dimitit Matteo Renzi al capdavant. A l’esquerra de la coalició, ha aparegut ara fa tres mesos un grup de dissidents, Lliures i Iguals, que juntament amb Esquerra Italiana (SI), pro-europeu i defensor dels immigrants, té com a cap de llista Pietro Grasso, ex-magistrat antimàfia.
Quines sortides hi ha?
La coalició dels tres partits de centredreta, coneguda com a Aliança d’Arcore, és la que té més suport, ara per ara, tot i que és lluny de la majoria absoluta, tenint en compte que encara hi ha un 30% de l’electorat indecís.
Encara que tots els blocs estan molt dividits, el pacte que es veu com a més probable és el del Partit Democràtic amb Força Itàlia, com ja van fer el 2013. El pacte comportaria la divisió de la dreta, ja que es descarta un pacte del PD amb la Lliga Nord i amb Germans d’Itàlia (Fratelli d’Italia, FdI). El resultat més probable seria un govern tecnòcrata, amb un candidat més moderat, com Antonio Tajani, president del Parlament Europeu i candidat de Berlusconi, o bé amb el primer ministre actual, el moderat Paolo Gentiloni. Tot i això, hi ha el dubte que el centreesquerra i el partit de Berlusconi acabin sumant una majoria absoluta.
Una altra possibilitat seria que la dreta obtingués més bon resultat que no preveuen les enquestes i s’acostés al 40% dels vots, percentatge que, combinat amb l’elecció directa, es considera necessari per a obtenir majoria absoluta. Un creixement encara major de la Lliga Nord, que la situés per davant de Força Itàlia, significaria un canvi radical d’equilibris i podria portar a un primer ministre euroescèptic i contrari a la Itàlia tal com la coneixem.
També s’ha esmentat com a possibilitat un pacte antiestablishment M5S, Lliga Nord i Germans d’Itàlia, en què seria necessari que M5S tingués més bon resultat. Aquest pacte tindria com a base la qüestió de la relació amb la Unió Europea i l’OTAN, així com dures mesures contra la immigració, però també és cert que hi ha moltes diferències que podrien fer impossible l’acord.
Finalment es podria arribar a una situació de blocatge que portés a noves eleccions, o bé a la formació d’un govern en minoria, que seria molt dèbil, ja que si un govern perd la majoria en una de les dues càmeres, ha de dimitir.
Sardenya i altres moviments d’autodeterminació
La qüestió de l’autogovern no s’ha situat en la campanya, principalment perquè el 28 de febrer Llombardia, el Vènet i Emília Romagna van signar un acord preliminar amb el govern italià per a tenir més autonomia especial, com ja passa amb Sardenya, Sicília, Trentino-Alto Adige / Südtirol i la Vall d’Aosta. L’acord arriba després del referèndum que van fer el Vènet i Llombardia, i al qual es podrien afegir Ligúria, Campània, Pulla i Piemont.
El document tracta qüestions com l’educació, la salut, les polítiques d’ocupació, el medi i les relacions amb la Unió Europea i internacionals. No està tancat, però s’ha donat per fet que qualsevol futur govern no podrà refusar la negociació després de l’acord signat.
De cara a les eleccions, la majoria de partits de minories nacionals prefereixen anar col·ligats amb una de les dues grans coalicions. El Südtiroler Volkspartei, partit de la majoria alemanya del Tirol del Sud, que actualment presideix la regió del Trentino-Tirol del Sud, va dins de la coalició d’esquerres.
A la Vall d’Aosta, regió especial, s’ha fet també una llista unitària (Vall d’Aosta – Tradició i Progrés) en què hi ha el Partit Democràtic, la Unió Valldostana (partit que actualment presideix el govern regional), la Unió Valldostana Progressista i l’Edelweiss Popular Autonomista Valldostà. Per la seva banda, el centredreta ha format la llista unitària Centredreta Valldostana, que uneix Força Itàlia, Germans d’Itàlia i el moviment local Nou Vall d’Aosta. La Lliga Nord es presenta en solitari.
El principal projecte el trobem a l’illa de Sardenya, amb la candidatura del Projecte d’autodeterminació (Progetto autodeterminatzione), una coalició que ha tingut la capacitat de sumar els fragmentats moviments sobiranistes, que té d’escut l’escarabat piloter, símbol de l’illa i que vol representar la regeneració constant i neteja del medi ambient. La coalició ja ha dit que no vol tancar l’illa en si mateixa i que no odia pas Itàlia, sinó que només demana que a Sardenya pugui decidir la seva gent.
