22.09.2017 - 22:00
Dissabte els alemanys estan convocats a les urnes per les eleccions federals. Excepte que hi hagi sorpreses, els resultats donaran un quart mandat a la cancellera Angela Merkel, que governa des del 2005.
Els socis naturals de Merkel, els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP), van quedar per primer cop fora del Bundestag per dues dècimes. Aquest fet va portar a una ‘gran coalició’ de democristians i socialdemòcrates en què ambdós grans partits de la política alemanya es van repartir les responsabilitats de govern i la campanya es va convertir en un debat de matisos, sense grans canvis, més enllà de l’aparició de l’extrema dreta per primer cop des del nazisme.
Actualment, la Unió Demòcrata Cristiana, el partit de Merkel, juntament amb el seu referent a Baviera, la Unió Social Cristiana, lideren amb claredat totes les enquestes. L’economia funciona. Té un PIB creixent, l’atur més baix des de la reunificació i superàvit pressupostari des de fa tres anys.
La presidenta ha promès retallades fiscals i ocupació plena el 2025. Difícilment els alemanys voldran canvis i, sobretot els votants democristians, que tenen un perfil rural i conservador. Però no tot és tan perfecte. La desigualtat continua ampliant-se, un 17% de la població es troba en risc de pobresa, hi ha feines precàries i les principals preocupacions ja són la igualtat d’oportunitats en l’educació i la pobresa a la tercera edat.
El difícil paper socialdemòcrata
No és d’estranyar que els socialdemòcrates, liderats per l’ex-president del Parlament Europeu, Martin Schulz, hagin centrat la campanya en la justícia social i la distribució de la riquesa. En una economia creixent, ha centrat les promeses en més inversions en l’estat de benestar: educació, sanitat i millors programes per als aturats.
També està a favor del matrimoni de persones del mateix sexe i disposat a posar fi a la bretxa salarial entre homes i dones. Ha mostrat una oposició molt superior a Trump perquè s’ha negat a augmentar la despesa de defensa en el 2% del PIB i ha proposat d’eliminar les armes nuclears estacionades a Alemanya.
Encara que Schulz va arribar a superar Merkel com a candidat preferit, ara mateix la diferència és gran: Merkel té una previsió d’un 56% i el socialdemòcrata d’un 32%. Les bones expectatives es van veure truncades a les urnes, on van ser derrotats durant les eleccions regionals del Sarre, Slesvig-Holstein i Rin del Nord-Westfàlia, un feu socialdemòcrata fins al moment.
Un dels problemes és que moltes de les crítiques als democristians no són creïbles, ja que han governat junts, així com tampoc hi ha grans propostes radicals, com l’impost a les grans fortunes que volia l’ala esquerra del partit. A més, una bona part de les polítiques actuals són una continuació de les reformes del socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005), de manera que les critiques van contra part del seu partit.
La impossibilitat de renunciar als programes socialdemòcrates, així com la necessitat de distanciar-se de Merkel, implica un equilibri difícil per a Schulz, mentre que el sector esquerrà opta per una aliança d’esquerres com la que es va fer a Berlín, on governen amb Die Linke i els Verds. Aquesta idea és nefasta a l’oest industrial, com ara Rin del Nord-Westfàlia, on els comunistes encara tenen molt mala imatge i han allunyat part dels votants més moderats.
La importància de ser tercer
La tercera posició en les eleccions pot ser clau en les futures coalicions governamentals, així com en temes de visibilitat, ja que una nova gran coalició convertiria el tercer partit en el cap de l’oposició.
L’actual cap de l’oposició és l’esquerra alternativa de Die Linke, que és forta a l’ex-Alemanya de l’estat i mai no ha governat a escala estatal. Les principals propostes són la regularització del mercat d’una manera més estricta i un salari mínim més alt (l’actual és de 1.498€). Si els resultats del CDU són pitjors que els que s’esperen es podria formar una coalició de centreesquerra (SPD, Die Linke i Verds), encara que hi ha grans diferències entre els partits.
Forschungsgruppe Wahlen
La coalició preferida pel conjunt dels alemanys és la gran coalició, però això podria tensar els socialdemòcrates. Òbviament, tant CDU-CSU com SPD prefereixen governar en coalició com a socis majoritaris, amb partits més petits. Tot i això, no es descarta un nou pacte dels dos grans partits. Per tant, la coalició natural CDU-FDP ara mateix sembla la més lògica.
L’FDP, que va quedar fora del Bundestag el 2013, ha format part de sis governs alemanys com a soci minoritari dels socialdemòcrates i els democristians. Com Merkel, l’FDP proposa de fer retallades fiscals. El partit, que té com a base principal de votants empresaris, autònoms i professions liberals (advocats, metges, etc.), s’ha caracteritzat per la defensa de la propietat privada, el lliure mercat i l’estat limitat.
Entre les condicions posades per la coalició, hi ha la de reforçar les normes d’asil i acceptar les deportacions de persones amb reclamacions. També es nega a fer un pressupost comú per a la zona euro, acordat per Merkel i Macron, si s’ha de finançar amb imposts del pressupost nacional, ja que considera que això implicaria una compensació fiscal permanent i una unió de transferència que posaria en perill Europa.
Tot i això, tampoc sembla que tan sols amb l’FDP arribin a la majoria, així que necessitarien també el suport dels Verds, un pacte que es coneix com a Jamaica pels colors dels partits. Però els Verds podrien demanar grans concessions en l’àmbit estatal.
Actualment, més d’un terç dels votants continuen indecisos i el gran avantatge de Merkel podria ser negatiu, ja que molts electors que donen per segura la victòria podrien votar pensant a reforçar el soci que volen com a parella de coalició.
Aproximadament la meitat dels seients del Bundestag (299) són triats en districtes electorals, on surt escollit el candidat més votat. Els escons es reparteixen en un segon vot, de manera proporcional, amb què aconsegueixen seient els partits que superen el llindar del 5%. El Bundestag, teòricament, està format per 598 representats, però si un partit obté més seients de manera majoritària que el que li pertocaria d’acord amb el vot proporcional, el parlament pot ser ampliat fins als 800 diputats (actualment en té 631).
L’entrada de l’extrema dreta
Si l’extrema dreta entra al Bundestag, cosa que sembla gairebé assegurada (les enquestes li donen un 10% dels vots), tornarà per primer cop des de fa setanta anys. Fins i tot les enquestes li donen la possibilitat de ser tercera força, i, per tant, en cas de gran coalició, de ser el principal partit de l’oposició.
L’entrada, a més, li suposaria un finançament estatal que li permetria de contractar nous treballadors i obrir més oficines de partit, augmentant l’abast nacional. A més, mediàticament, tindrien presència en discursos a la televisió, consultes oficials al govern i seients en comissions legislatives.
El partit va tenir el seu punt àlgid a final del 2016, quan va arribar al 15,5% dels vots, però les divisions internes el van fer baixar. La líder fins al moment Frauke Petry, del sector pragmàtic, va renunciar a ser candidata l’abril del 2017 perquè optava per no fer sortides de to racistes, contra el feminisme o antisemites i presentar-se com una força centrista. Però va imposar-se el sector dur de la formació.
El partit, de moment, té el rebuig de la resta de formacions, però ha tingut la capacitat d’obtenir votants de tot l’espectre polític descontents, sobretot, en matèria d’immigració. L’AfD defensa el control efectiu de les fronteres i considera l’Islam ‘una amenaça real per la pau’.
El partit sí que ha tingut capacitat de fer moure els altres partits en el debat migratori. El 2015 el govern va deixar entrar 1,3 milions de refugiats, fet que va fer perdre una popularitat a Merkel que va ser capitalitzada per l’AfD.
El mateix govern va canviar la política, facilitant l’acord de reubicació i reassentament entre la Unió Europea i Turquia. El tancament de la ruta dels Balcans va fer baixar dràsticament les peticions d’asil. Merkel ha promès que no es repetiria. Els socialdemòcrates, i fins i tot Die Linke i els Verds, també han apostat per la contenció de l’arribada de la immigració. Per una altra banda, els liberals (FDP) aposten per ser més estrictes en el reagrupament familiar, assistint només els fills menors dels refugiats. Per tant, encara que no governin, la simple aparició de l’AfD ha mogut la resta de formacions cap a posicions més dures.
També s’han aplicat polítiques en favor de la integració. Més de mig milió de refugiats van assistir a cursos d’integració durant l’any passat. La situació ara bascula cap a l’accés laboral de persones que tenen permisos de residència limitats i traves per treballar i que no parlen l’alemany amb fluïdesa. Un nou repte, en què tant les polítiques que facilitin llocs de feina, com un aïllament, poden afavorir els resultats electorals de l’AfD.
