16.11.2018 - 21:50
D’ací a mig any es faran eleccions al Parlament Europeu, i aquests darrers dies s’han posat sobre la taula diverses propostes amb l’objectiu d’aprofitar l’altaveu que representa Europa per reforçar la majoria sobiranista i mostrar la fortalesa de l’independentisme.
El coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, va suggerir fa una setmana una aliança que anés del PNB fins a la CUP, amb un programa de mínims de defensa del dret de decidir, els drets socials i la llibertat dels presos polítics. En la mateixa línia, el president Quim Torra ha defensat un front comú de catalans, bascs, valencians, gallecs i mallorquins.
Però la unió dels sobiranistes, l’ha descartada el PNB, que governa al País Basc amb el PSE i marca distància amb EH Bildu. Considera que tenen projectes antagònics en la gestió econòmica quotidiana. També el president del PDECat, David Bonvehí, s’ha desmarcat de la proposta i situa com a prioritats una llista únicament dels independentistes catalans o repetir la Coalició per Europa, amb el PNB, Coalición Canaria i Compromiso por Galicia.
Per la seva part, el president Carles Puigdemont ha redoblat l’aposta per una llista catalana potent, que proposa que fos encapçalada per Oriol Junqueras, amb ell mateix de número dos i Anna Gabriel en tercera posició. Al juliol, l’ANC ja va fixar les eleccions europees com un nou plebiscit, i va dir que promouria una llista amb vocació unitària que ajudés a ratificar les aspiracions independentistes a Europa.
La peculiaritat de les eleccions al Parlament Europeu
Les eleccions europees, a diferència de la resta de comicis, tenen una sola circumscripció a tot l’estat espanyol, cosa que vol dir que a tots els col·legis es pot votar qualsevol de les llistes. Per exemple, ERC va obtenir 35.000 vots fora del Principat, principalment a les Illes (19.600), però també al País Valencià (8.100) i Madrid (1.700).
A més, els partits arrelats a un territori en concret els és difícil d’entrar al parlament, i això fa que habitualment es configurin coalicions de forces de diferents punts de l’estat, encara que de manera força fragmentada.
El 2014, CiU es va presentar amb la Coalició per Europa, ERC ho va fer en solitari sota la marca l’Esquerra pel Dret a Decidir, i Compromís va concórrer com a força principal de la llista Primavera Europea. EH Bildu, el BNG i altres formacions més petites, es van presentar sota la marca dels Pobles Decideixen.
En total, van sumar el 13,4% dels vots a tot l’estat espanyol. Caldria afegir-hi altres partits minoritaris, com el Partit Andalusista, amb 45.186 vots a la seva comunitat, o Extremadura Unida, amb 8.830 vots.
En aquestes eleccions vinents, hi ha l’interrogant de la CUP, que no es va presentar a cap dels dos comicis anteriors, i la participació ja assegurada de Més per Mallorca, que defensa una candidatura amb forces sobiranistes d’esquerres i ecologistes.
El paper de Compromís en el debat sobre les llistes pot ser Compromís: té una relació molt estreta amb els sobiranistes mallorquins, i el 2014 va encapçalar la candidatura Primavera Europea, de la mà de la Chunta Aragonesista, EQUO (que aquesta Vegada ja ha pactat amb Podem) i altres formacions petites.
La importància de sumar
Les eleccions europees també es caracteritzen per una participació molt baixa: del 50% al País Valencià, el 46% al Principat i el 36% a les Illes. Tanmateix, hom espera que aquesta vegada sigui més alta, atès que coincideix amb les municipals i amb algunes eleccions autonòmiques.
La minsa participació fa que, per exemple, al Principat, amb poc més d’1.250.000 vots, ja s’hagués superat el 50% dels vots.
També és clau sumar, perquè el fet de ser una circumscripció única a tot l’estat, la fragmentació pot fer perdre diputats. Les quatre candidatures sobiranistes van obtenir set escons en les anteriors eleccions. La mateixa suma de vots, si s’haguessin aplegat en una sola candidatura, els haurien donat vuit escons i haurien estat tercera força, per davant de Podem i Ciutadans.
Al Partit Popular, cada escó li va costar 255.000 vots, i al PSOE, 257.000. En comparació, ERC va obtenir un escó per cada 315.000 vots, i Els Pobles Decideixen, 324.500. El cost encara pot ser més important a partir del 2024, tenint en compte que el Parlament Europeu va aprovar d’establir una barrera electoral entre el 2% i el 5% dels vots. Si s’hagués fixat aquest 5% com a mínim permès, només la Coalició per Europea hauria pogut obtenir diputats i s’haguessin perdut més d’un milió de vots sobiranistes.
Una candidatura sobiranista que fos primera força allà on són més fortes les reivindicacions nacionals, que a més obtingués vots dels republicans d’arreu de l’estat i que sumés bona part dels escons, seria un missatge clar a Europa que hi ha una reivindicació que no recula i continua inalterable malgrat la repressió.
A més, amb una baixa participació, sembla que la qüestió més important és la capacitat de mobilitzar els convençuts i no pas tant la capacitat d’atreure altres sectors. Només amb dos milions de vots al Principat el 2014 (80.000 menys que el 21-D), ja s’hauria assolit un 60% dels vots.
El precedent de l’estat francès
La proposta de configurar una aliança que uneixi tot el sobiranisme té precedents clars com el del Partit Democràtic del Poble (HDP) a Turquia, basat en la denúncia de la política autoritària d’Erdoğan i la defensa dels drets socials i els drets de les minories nacionals (com els armenis i els assiris). La coalició ha permès al partit pro-kurd de superar la barrera electoral turca del 10%, amb un suport important a ciutats com Istanbul (12,7%) i Esmirna (11,5%).
En el cas concret de les eleccions europees, el precedent el trobem en la Federació Regions i Pobles Solidaris, que aplega els partits autonomistes i independentistes de l’estat francès, i que inclou Esquerra Republicana de Catalunya Nord. Defensen una Europa més federal, considerant que és justament el control dels estats sobre la Unió Europea que porta a la inacció de la institució. Les formacions contraposen la centralització francesa –que ha menystingut els territoris i ha empès a la desaparició de regions històriques malgrat l’oposició de la població– amb una Unió Europea que ha ajudat les regions més pobres i que ha defensat la diversitat cultural.
A les darreres eleccions, es van presentar cinc llistes de vuit circumscripcions, però no van obtenir representació. Els millors resultats van ser els del candidat i eurodiputat François Alfonsi, del Partit de la Nació Corsa (PNC), que va assolir un 21,51% dels vots a Còrsega.
En aquestes eleccions, la unió encara serà més important, perquè enguany s’ha canviat la llei relativa a l’elecció de representants del Parlament Europeu i es passarà a una circumscripció única a tot l’estat francès (com en el cas de l’espanyol).
La polarització de les eleccions europees
Però una candidatura unitària també pot tenir arguments en contra. ERC ja ha descartat la coalició amb el PDECat, i presentarà Oriol Junqueras com a cap de llista, amb l’objectiu d’afavorir la diversitat, aconseguir tants vots i percentatge com sigui possible i situar el partit com a referent del sobiranisme de centreesquerra.
Històricament, els resultats a les europees han estat molt baixos per al sobiranisme català. El PSC ha arribat a tenir el 43% dels vots i ha estat primera força en totes les eleccions fins a les del 2014.
Certament, tret de les eleccions catalanes, l’independentisme ha perdut habitualment els vots de part de l’electorat. En les darreres eleccions espanyoles, els comuns van obtenir un 24,51% dels vots (per un 7,46% al parlament), amb una gran part del vot provinent d’ERC i la CUP. I a les municipals, Barcelona en Comú va assolir un 25,21% de vots, mentre que el 21-D, els comuns, a Barcelona, van rebre’n el 9,33%.
La polarització en l’eix esquerra-dreta pot estar molt marcat aquestes eleccions i això pot fer que una part dels votants deixi en un segon pla la reivindicació sobiranista.
Hi ha una clara possibilitat que Marine Le Pen (França) i Matteo Salvini (Itàlia) siguin primera força als seus respectius països. A més, volen crear una plataforma europea amb altres grups euroescèptics i d’extrema dreta amb què podrien marcar un nou sostre. Hi hauria, per exemple, Viktor Orbán, president d’Hongria, Geert Wilders dels Països Baixos, el Vlaams Belang flamenc i diversos partits nòrdics i de l’Europa de l’Est.
La possibilitat d’un resultat rècord de l’extrema dreta pot marcar clarament la campanya a escala europea. En el cas de l’estat espanyol, algunes enquestes ja donen tres escons a Vox.
També es presentarà la plataforma DIEM 25 (Democracy in Europe Movement 2025), promoguda per l’ex-ministre d’Economia grec, Gianis Varoufakis, que vol tornar a la política institucional presentant-se com a candidat a Alemanya i crear una internacional progressista juntament amb el senador nord-americà Bernie Sanders.
D’una banda, doncs, hi ha la immediatesa de sumar tots els vots possibles en una sola candidatura, cosa que asseguraria la primera plaça per a l’independentisme al Principat en un moment en què el procés es pot reactivar, amb la sentència dels presos polítics que sortirà per aquelles dates. I d’una altra banda, hi ha la mirada a mitjà termini, constituint diverses candidatures per a sumar tots els espectres de l’independentisme i evitar que no es perdi cap vot i, fins i tot, sumar-ne de cara al futur.
Sigui com sigui, la fórmula per a presentar-se a les eleccions europees encara serà motiu de molts debats en el món independentista. Les eleccions europees han quedat sovint en un segon pla, al qual es podria afegir una mala imatge de les institucions per la resposta a la crisi migratòria, al deute i al cas català. Però aquesta vegada poden servir de termòmetre important de la fortesa de l’independentisme en uns mesos clau.
