Les eleccions decisives que ningú no recorda: l’Aberri Eguna obre la campanya del 21-A

L’Aberri Eguna d’avui és, gairebé, la darrera esperança que els queda per a activar la majoria de l’electorat. Exaltació i reivindicació nacional a les portes de la campanya de les eleccions del 21 d’abril, que comença dijous a la nit. Els sondatges pronostiquen un empat entre el PNB i EH Bildu, i tampoc no es pot descartar que l’esquerra abertzale guanyi per primera vegada les eleccions, però no hi ha tensió electoral i en l’ambient sura una indiferència generalitzada. Segons el darrer Sociòmetre basc, que elabora el govern, un 51% de la població està poc o gens interessada en la cita a les urnes. “S’ha d’alertar la ciutadania basca, perquè tenen la sensació que aquí no canviarà res i continuarà governant el PNB. O no. I que hi haurà coalició entre el PNB i el PSE. O no. Patxi López també va dir en les eleccions del 2009 que no pactaria amb el PP i li va donar suport per a governar.” L’avís el feia Aitor Esteban, el portaveu del PNB al congrés espanyol, en una entrevista a Radio Popular de Bilbao.

Els jeltzale estan especialment preocupats: demanen als votants que es mobilitzin, veient el resultat ajustat que vaticinen els sondatges. Aquest és, precisament, un dels missatges que llancen en el seu manifest de l’Aberri Eguna: fan una crida a participar en les eleccions per reafirmar-se en la voluntat d’autogovern i garantia de benestar. EH Bildu, en el seu manifest, s’erigeix en motor d’un “nou cicle polític”, alternatiu al model que representa el PNB, per a impulsar una transformació basada en la igualtat i el benestar. En el rerefons, per tant, una mateixa prioritat política: benestar, autogovern, serveis públics. No hi ha tensió nacional. Fa temps que ha desaparegut del debat públic i s’ha mantingut així en la pre-campanya. A propòsit de l’Aberri Eguna, Arnaldo Otegi, coordinador general d’EH Bildu, recordava que la reivindicació de la independència per a tot el País Basc era un objectiu que mantenien viu però que volien assolir “sense ansietat” i “sense pressa”. “Som abertzales, no renunciem a construir un estat per als bascs, no necessitem dir-ho cada dia perquè tothom ens coneix”, va afirmar.

El relleu de candidats no ha contribuït pas a accentuar una rivalitat mobilitzadora. I és que aquestes eleccions són un duel entre dos desconeguts: el candidat del PNB, Imanol Pradales, i el d’EH Bildu, Pello Otxandiano. Segons el darrer Sociòmetre, només un 44% dels electors sap qui és Pradales i un baixíssim 36%, Otxandiano. El candidat del PSE, Eneko Andueza, té un coneixement del 41% i Miren Gorrotxategi, la candidata d’Elkarrekin Podemos, del 43%. I aquests quatre són els més coneguts. Tot apunta que la participació serà baixa, però els dies que queden fins a la jornada electoral seran decisius: hi ha un 20% de l’electorat que vol anar a votar però encara no sap qui. És a dir, que els partits tenen camp per a córrer amb els indecisos. La paradoxa és que ningú no recorda les eleccions basques.

Són gairebé invisibles per als mitjans de comunicació espanyols. En part, perquè al PP no li serveixen per a desgastar Pedro Sánchez, a diferència de les eleccions catalanes, amb l’aplicació de la llei d’amnistia com un dels debats centrals. I perquè el PSOE difícilment en traurà cap rèdit polític en l’àmbit estatal, encara que no menystinguin la importància que el PSE torni a ser essencial per a la governabilitat. Encara hi ha una altra raó: el PNB i EH Bildu no s’han convertit en agents desestabilitzadors de la majoria de la investidura, a diferència de Junts i –de retruc, i davant la imprevisibilitat electoral– ERC. El president basc, Iñigo Urkullu, va triar el 21 d’abril per no fer coincidir les basques amb les europees, amb el propòsit que cap altre debat que el de la societat basca les contaminés. Però llavors ningú no preveia que el president Pere Aragonès premeria el botó electoral abans d’hora. I el context general les ha invisibilitzades.

A més, sembla que només hi hagi una aliança possible de govern: la repetició de la coalició entre el PNB i el PSE, ara amb Pradales com a president. Encara que Bildu aconseguís la fita històrica de guanyar les eleccions, difícilment podria governar. Fa dotze anys que els jeltzales i els socialistes governen plegats: un mandat amb el PSE fora del govern, i dos,  dins. No sembla que ni EH Bildu ni el PSE estiguin preparats per forjar un pacte ara mateix, tot i que pugui ser una alternativa a la llarga. Les motxilles del conflicte basc encara els pesen. Els sondatges indiquen que els electorats respectius difícilment ho acceptarien. Les bases de l’esquerra independentista preferirien una aliança amb el PNB, però tampoc no sembla una possibilitat viable si res no canvia. Tanmateix, hi ha sondatges que avisen que el PNB i el PSE podrien no sumar els 38 escons de la majoria absoluta. El darrer Sociòmetre els la dóna per la mínima: apunta a un empat del PNB i Bildu a 29 escons, 10 per al PSE, 6 per al PP i 1 per a Sumar. La divisió entre Sumar i Elkarrekin Podemos ha estat l’últim regal per a una esquerra abertzale en ascens. Els sondatges també divergeixen sobre quina de les dues marques (Sumar o Podem) s’endurà l’escassa representació que apunten que poden aconseguir. Vox també podria perdre l’escó que té.

El suport a la independència fa uns anys que està estancat. Compta amb l’aval del 22% de la població, mentre que un 33% declara que hi estaria a favor o no segons les circumstàncies. Un 37% hi està en contra i un 8% no ho sap o no contesta. En un segon pla, hi ha l’eterna batalla per la reforma de l’estatut. El País Basc és l’únic territori de l’estat espanyol que no ha actualitzat els seus nivells d’autogovern. De fet, el PNB va pactar amb el PSOE, en el marc de la investidura, de culminar el desplegament de l’estatut de Gernika en un termini màxim de dos anys. Urkullu marxarà de la presidència després d’haver formalitzat els darrers traspassos de competències a la comissió mixta de transferències entre els dos governs, també en compliment del calendari de la investidura espanyola: el servei ferroviari de Rodalia, l’homologació de títols universitaris estrangers i l’acollida de refugiats. “Això no cau del cel. Arriba al País Basc gràcies a la perseverança d’EAJ-PNB. Qui coneix millor la realitat basca que nosaltres?”, en va dir, a propòsit, Pradales.

El PNB insisteix que, en aquestes eleccions, es triarà entre dos models: el del PNB i el de la “incertesa” de Bildu. I s’erigeixen en els constructors de l’autogovern basc i els millors per a mantenir-lo, mentre Bildu mira de presentar-se davant els ciutadans com una alternativa de govern real, amb l’objectiu de capgirar la seva concepció tradicional de partit de l’oposició al parlament basc –que no als ajuntaments– mentre defensen els serveis públics i es posicionen contra les privatitzacions. L’esquerra abertzale té, a més, un model amb què emmirallar-se: el Sinn Féin. Otxandiano va voler marcar perfil institucional reunint-se a principi de març a Belfast amb Michelle O’Neill, la ministra principal nord-irlandesa i primer dirigent republicà a assumir el lideratge del Nord d’Irlanda. Una fita històrica. El missatge de Bildu és clar. Per què no al País Basc? El partit d’Otegi diu que l’alternativa no és únicament possible, sinó que ja ha començat.

En l’horitzó, es manté la necessitat d’aprovar un nou estatut. Pradales assenyala que, després d’aquests primers dos anys, negociaran amb el PSOE un nou estatus basat en el reconeixement nacional del País Basc, la bilateralitat i la foralitat, i el dret de decidir. Otxandiano també ha proposat de recuperar en el primer trimestre de la nova legislatura basca la ponència de l’autogovern al parlament per a definir el nou estatus que, després, s’haurà de defensar a Madrid, tot recuperant l’acord que ja van tancar el PNB i Bildu, amb una entesa amb Podem en algunes qüestions. Però la pre-campanya electoral no ha pivotat pas sobre això.

Les dues grans qüestions d’aquestes eleccions són la defensa del sistema públic de salut, i els problemes d’accés a l’habitatge. El PNB s’ha abocat en la primera, i Bildu, en la segona, malgrat que els dos partits donin molta importància a totes dues. D’ençà de la pandèmia, Urkullu ha conviscut amb la percepció generalitzada que el sistema públic de salut està en crisi: desballestat i deteriorat, segons que ha denunciat reiteradament personal sanitari, sindicats i pacients. Les llistes d’espera, la manca de professionals o la congestió de l’atenció primària i les urgències dels hospitals són carn de debat públic i de manifestacions al carrer. La sanitat pública és la gran preocupació de Pradales, que promet de reduir les llistes d’espera, una millor atenció als centres de primària i retenir professionals per al sistema atesa la manca de metges. Bildu, amb un electorat més jove, fa temps que prova de fer forat amb el dret de l’habitatge, defensant la limitació dels preus dels lloguers, polítiques proactives per a ampliar-ne l’oferta, i l’increment del parc públic d’habitatge, entre més.

És possible que la legislatura que ve sigui de trànsit. La portaveu de Bildu al congrés espanyol, Mertxe Aizpurua, fa dies que vaticina que, tard o d’hora, els socialistes facilitaran un govern encapçalat per l’esquerra abertzale. “Hi ha coses que encara no acaben d’acceptar-se dins una política democràtica i de respecte democràtic”, deia en una entrevista a Radio Nacional. Admetia que ara no era possible, però que no passarà gaire temps perquè s’acceptin governs així. La moció de censura a Pamplona contra UPN pactada amb els socialistes perquè Bildu recuperés la batllia, encara que no entressin al govern, és només una espurna. En alguns altres ajuntaments sí que ho han fet. De moment, tot sembla sentenciat. Però encara que no ho sembli, les del 21 d’abril són unes eleccions decisives. Els indecisos poden decantar la balança i alterar les sumes i les restes. I si Bildu aconseguís el sorpasso, encara que el PNB reedités el pacte amb el PSE si sumen, podria semblar que res no canviaria aparentment, però tot començaria a canviar.