07.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 08.04.2021 - 06:27
Francesco Olivo, un notable periodista italià que coneix bé el nostre país, diu que la política catalana és acrobàtica. Els italians, també els periodistes, escriuen magníficament de fa segles i per això són tan precisos. Acrobàtica ho és. I la darrera acrobàcia, de moment, és aquest embolic que organitzen els uns i els altres amb motiu del Consell per la República.
Tanmateix, no és estrany que un aspecte en aparença tan allunyat del govern autonòmic siga al bell mig de les dificultats per a formar govern. Perquè en realitat el debat reflecteix perfectament què ha passat aquests darrers anys dins el moviment independentista. A ERC i la CUP el Consell per la República no els ha agradat mai. Primer, perquè a partir del 27 d’octubre de 2017 no van reconèixer el president Puigdemont com a líder no pas del país sinó ni tan sols de l’independentisme. I ara perquè encara el reconeixen menys i no consideren correcte el camí que marca –per bé que, en el cas de la CUP, cal recordar que Poble Lliure sempre ha estat dins el Consell i treballant-hi d’una manera molt clara. A partir d’aquesta negativa, han decidit de no participar-hi, o bé participar-hi testimonialment i prou, com una manera de negar-ne la pluralitat –si no hi vas no podrà ser mai plural– i per tant de matar-lo.
Però encara n’hi ha una altra, de manera de matar el Consell: perpetuar-ne la indefinició actual o convertir-lo en això que ara en diuen un òrgan de coordinació.
El Consell fins ara ha estat, bàsicament, una reunió de partits i associacions, una espècie de coordinadora desigual. Ja fa temps que havia d’haver estat molt més que això, però fins ara no s’ha proposat d’institucionalitzar-se i prendre cos autònomament, amb unes eleccions a l’Assemblea de Representants. I per aquest cantó hom també el mata, en conseqüència, deixant que continue essent més un òrgan de coordinació que no pas una institució real i, molt especialment, intentant de vincular-lo al govern autonòmic, intentant que només en siga un apèndix.
L’ambició que té el Consell des del moment inicial no s’ha fet efectiva, en part pels errors propis, com ara la utilització partidària que de vegades n’ha fet Junts, en part per la persistent campanya en contra d’una part de l’independentisme, sobretot d’ERC, i en part perquè la gent no entén de què serveix. Però, malgrat això, malgrat tots aquests errors, el Consell per la República té una capacitat referencial enorme, com es comprova simplement veient de quina manera en depèn, ara mateix, la formació del govern autonòmic. I si té aquesta virtut referencial és perquè és la concreció del Primer d’Octubre, però també perquè és una proposta diferent, nova i innovadora. En un moment en què ningú no sap què fer de l’autonomia, més enllà d’un trist qui dia passa any empeny, el Consell ofereix una alternativa clara –tant si la gent o entén com si no.
Nosaltres no som el primer ni l’únic país del món que, arribat el moment, comença a bastir una estructura nacional pròpia al marge de l’oficialitat del moment. Una autoritat nacional organitzada amb plena llibertat. A la inversa. Si de cas, és sorprenent que els catalans no ho hàgem fet seriosament això fins ara, després de més d’un segle lluitant per tenir un estat propi. El big bang del Primer d’Octubre, tanmateix, ho va permetre, finalment. I el Consell va nàixer fruit del pacte de govern independentista després de les eleccions del desembre del 2017, amb la intenció clara de marcar davant el món l’existència de dues legitimitats paral·leles. Com que l’independentisme havia optat per acceptar les conseqüències del 155, presentant-se a les eleccions del 21 de desembre de 2017, la legitimitat que es bastia recolzava en la gestió autonòmica de la Generalitat. Però alhora el referèndum del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència havien obert de ple el procés d’autodeterminació i això, que no cap en l’ordre constitucional espanyol, s’expressava dreçant una segona legitimitat, ja amb institucions pròpiament republicanes.
Tres anys després, la majoria independentista és molt més sòlida que mai i el contraatac judicial dins Europa va aconseguint els efectes volguts, va acostant-nos a un moment clau i decisiu. Però els dos plans del debat continuen sense aclarir de què serveix cadascun i les dues legitimitats continuen sense separar-se clarament. I cada dia és més imprescindible fer-ho.
Perquè el sentit del Consell no hauria de ser donar suport als partits o ser una pota auxiliar del govern autonòmic. Ni tan sols ser la conselleria d’Afers Estrangers del govern autonòmic. El Consell tindrà sentit, si la gent ho entén i alguna vegada passa a ser multitudinari, en el moment de la ruptura. I ha de treballar per a això. Perquè un Consell fort és destinat a erigir-se en interlocutor, en un interlocutor no mediatitzat per la repressió i per tant no sotmès, en el moment que aquesta ruptura siga factible. Per exemple, quan les jurisdiccions espanyoles seran desautoritzades completament per la justícia europea i els catalans tinguem a les mans, en conseqüència, la demostració de la causa justa.
Si en eixe moment els catalans reclamem la constitució d’un estat propi, havent-se demostrat que de cap més manera no podem viure segurs dins Europa com la minoria nacional que som, i si el carrer torna a desafiar l’estat espanyol i a demostrar que Madrid no té el control del territori, aleshores algú haurà de parlar en nom de la nació. I no ho podrà fer, i no ho farà, una Generalitat que al capdavall sempre restarà presonera de l’arquitectura institucional i constitucional espanyola. Guanyar o no guanyar aquest segon embat dependrà molt, per tant, de si s’arriba a aquest punt amb prou estructures ja desplegades des de l’àmbit del Consell –poders locals, entitats financeres pròpies, interlocució internacional– o no.
I si una cosa és segura és que aquestes estructures no es desplegaran mentre el Consell reste sotmès al joc i a les picabaralles dels partits autonòmics; i es desplegaran molt tèbiament, com passa ara, mentre la xifra de ciutadans que representa no tinga l’abast que hauria de tenir. Cosa de la qual n’hem de ser tots conscients, perquè al capdavall depèn de les voluntats individuals, de cadascú de nosaltres.
PS1. No vull deixar de remarcar que, dit en terminologia clàssica, el Consell per la República és un òrgan revolucionari, cosa que, òbviament, la Generalitat no pot ser. I sobre això cal remarcar que la proposta d’eleccions a l’Assemblea de Representants és molt ben feta, per la manera com es conformarà aquesta cambra parlamentària republicana, deslliurada del sistema de partits, dels seus vicis, de les seues temences i de les seues dependències.
PS2. VilaWeb reconeix la Identitat Digital del Consell per la República com a document acreditatiu de la personalitat dels subscriptors i lectors. Per això podeu donar-vos d’alta com a subscriptors o fer una donació fent-lo servir, en el cas que el tingueu, o també relacionar-vos amb la Botiga, virtual o física, fent-lo servir com a acreditació. Aquesta és una mostra més del compromís de VilaWeb, que va quedar reflectit en la declaració “En què creu VilaWeb?”
Si encara no en sou de subscriptors us agrairem que reflexioneu sobre el fet que des del 2004 VilaWeb ha treballat per a construir una comunitat de lectors que en fer-se també subscriptors fan fort el diari i ens permeten exercir encara amb més tranquil·litat la independència i el rigor que han caracteritzat aquest diari des de la seua fundació, aviat farà vint-i-sis anys. Més de vint mil lectors ja són subscriptors, i el nostre agraïment cap a ells és infinit, però imagineu el que podríem arribar a fer si en fórem encara molts més.
