Les dues Catalunyes de Domènech

Temps era temps que el PSC es vantava que la gent els votaria encara que presentessin un sofà. Ho consideraven una prova de salut política, però ja era un símptoma de l’esclerosi que els ha portat a la insolvència actual. Avui arrosseguen el cos decrèpit del que havia estat un gran moviment europeu de lluita per les llibertats. Un moviment, caldria no oblidar-ho, que es materialitzà en contextos nacionals i que, com veieren amb claredat els principals teòrics del marxisme, passava pel triomf de la revolució burgesa, impulsora de la democràcia que el socialisme aprofundiria i universalitzaria. Allà on la revolució fracassà, les classes revolucionàries s’anestesiaren amb el mite del progrés. Ja no calia lluitar, la història eren unes escales mecàniques d’ascens unidireccional. A Espanya han fracassat totes les revolucions, amb el resultat que no s’ha pogut superar mai ni tan sols aquell primer graó de la democràcia que els marxistes anomenaven democràcia formal. Després de renunciar a qualsevol ambició revolucionària el 1974 a Suresnes, i un altre cop en guanyar les eleccions el 1982, els socialistes espanyols es van afeccionar immoderadament a l’eslògan del ‘progrés’ com un narcòtic per a insensibilitzar les masses a la pràctica real de contemporitzar amb el feixisme arrelat a les institucions i segur de la seva hegemonia, diguem-ne constitucional.

Exhaurida la capacitat retòrica per mantenir la il·lusió i ideològicament desorientats, els socialistes més s’enfonsen en el sorramoll reaccionari com més bracegen per sortir-ne. Pedro Sánchez proposa de modificar la llei penal i el diccionari a fi de condemnar per rebel·lió accions netament i ordenadament polítiques. La proposta, en cas de prosperar, seria un exemple palmari de confecció d’una llei a mida de la necessitat del moment. La pensada de Sánchez, inspirada per l’escàndol cada vegada més gran d’uns polítics empresonats en virtut d’un frau de llei, fa pensar en la diplomàcia marxista, la de Groucho vull dir. A la repulsa de la justícia europea davant la concussió de la llei pel Tribunal Suprem, Sánchez hi reacciona amb un impertèrrit ‘si no li agrada la meva llei, li’n puc oferir una altra’.   

Aquella fanfarronada  de quan el PSC era hegemònic la podem girar sense alterar-ne el sentit. Avui l’independentisme podria presentar un sofà i la reacció hi abocaria les porqueries de sempre. L’única diferència és que el somriure envanit d’aleshores se’ls ha tornat una ganyota. Impotent davant l’ensorrament del seu crèdit a Europa, l’espanyolisme apuja la violència verbal fins al paroxisme. En pocs anys ha passat de ‘l’insaciable’ Pujol al ‘supremacista’ Torra. Per cert, aquest adjectiu, instal·lat en boca de tothom, és d’importació recent; i és que la reacció espanyola, buida d’idees i incapaç fins i tot de creativitat ofensiva, es mimetitza en l’ambient. Espanya s’enfronta a una nova llegenda negra i sols sap oposar-hi la cantarella de la seva ‘consolidada’ democràcia. Contraposició lògica, d’altra banda, perquè el terme ‘llegenda negra’ és relativament recent. El promogué un llibre de Julián Juderías publicat el 1914 per combatre la mala impressió que feien a Europa els processos de Montjuïc i els afusellaments amb què el govern Maura havia saldat la Setmana Tràgica. I és que Espanya no se’n surt amb les seves restauracions i ha de contraprogramar la reticència europea un parell de vegades cada segle. Però el que més crida l’atenció és que aquestes urgències siguin correlatives de la resolució de les crisis catalanes. I que siguin tan indefugibles com la necessitat, que ja es torna a sentir, de bombardar Barcelona cada mig segle.

He començat parlant del Partit Socialista, però la idea es pot estendre a la seva palingènesi Podem, i a la sucursal catalana dels comuns. Aquests no poden presentar sofàs, encara, però ja vaguen pels espais de la revolta abstracta. Xavier Domènech no perd ni un minut i ataca Quim Torra abans de ser investit. Cent dies de gràcia? Respecte institucional? Vot formal de confiança? On s’és vist? I és que per a la dreta és intolerable, i per a l’esquerra indigerible, que aquest president i aquest govern siguin, aquí i ara, l’encarnació real i concreta del desafiament a l’estat. L’antipolítica fabrica escàndols sense cap més fi que paralitzar les institucions, i els comuns, afegint-se a la gresca, posen en evidència les seves intimitats. Atrapada en aquest joc, Elisenda Alamany es troba amb una selfie no gaire digne del nivell teòric de l’altre Marx i demana perdó per una frase pornogràfica. No s’adona que la pornografia rau en el tracte que hi denuncia i no pas en la grolleria de l’expressió. Quin revolucionari, o, senzillament, quin demòcrata es retira amb la cua entre les cames perquè els bramuls de la fera tenen el to que denunciaven els escrits de Quim Torra? Vivim en un estat de dret, diuen, i puix que la llei és igual per a tothom, els catalans tenen el mateix dret de disculpar-se per expressar la realitat que els altres de no disculpar-se per amagar-la.

Xavier Domènech demana al president que expliqui què pensa dels espanyols a fi de saber la seva idea de Catalunya. Després diran que la identitat no té res a veure amb el conflicte. I si comencéssim demanant a en Xavier Domènech quina idea té ell de Catalunya? Entre altres coses, perquè sobta que per a un revolucionari la idea d’un país sotmès es dedueixi de la del país opressor. És que els comuns porten la seva dependència política fins i tot al terreny de la teoria.

Per sort, Domènech ens ho aclareix ell mateix en una piulada del 15 de maig: ‘La meva Catalunya és la del catalanisme popular i progressista. La Catalunya de Salvador Seguí, de Federica Montseny o de Companys. És la Catalunya de les classes populars vingudes d’arreu d’Espanya.’ Tot molt clar, perquè amb aquest piulet Domènech enterra la qüestió nacional. Catalunya és una part d’Espanya i les seves classes populars espanyoles. Observeu la contradicció, tanmateix. Les classes populars seran vingudes d’arreu, però Domènech tria els referents de ‘la seva Catalunya’ entre polítics nascuts al Principat. Amaga l’ou, doncs. Deu ser que es doblega a l’evidència que les causes populars tenen un component nacional? De cap manera. Domènech invoca Seguí pensant en el discurs que aquest feu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, on el Noi del Sucre negà rotundament la qüestió nacional:

‘No existe el problema de Cataluña, volvemos a insistir sobre ello y no será la última vez que lo hagamos; no existe ese problema, porque la gran masa del proletariado de Cataluña, porque incluso la clase media de Cataluña, incluso las clases directoras, las altas clases sociales de Cataluña no sienten ese problema, no quieren la resolución de ese problema.’

La indiferència per la qüestió catalana era encara més pregona en Federica Montseny. Aquesta catalana filla de catalans no ha deixat ni una sola ratlla escrita en la llengua materna. Fins aquí tot quadra, però el model falla en el cas de Companys. Perquè del Companys reticent amb el catalanisme, que és el que interessa Domènech, la responsabilitat del càrrec i la guerra en féu el patriota que es descalça per morir trepitjant terra catalana. Per sobre d’aquest darrer i definitiu Companys, Domènech podria perfectament donar-se la mà amb Torra, a condició de descalçar-se, també ell, dels seus prejudicis.

Lenin deia que els treballadors sols poden assolir consciència de classe des de fora de la lluita econòmica. Aquesta intel·ligència havien de copsar-la de les relacions entre totes les classes i l’estat. La Catalunya popular no tindrà consciència de classe mentre gent com Domènech la limiti a una visió econòmica que esborra la qüestió nacional. Per la seva condició de poble subjecte, Catalunya abasta la seva consciència de classe quan l’opressió nacional de totes les classes encén la flama de la lluita democràtica. La prova n’és la força que tenen entitats interclassistes com l’ANC i Òmnium. No debades els seus presidents han estat els primers de ser empresonats.  Excloure aquest ‘defora’ que sobrevola el que els comuns, amb mirada extraordinàriament estreta, anomenen ‘polítiques socials’, els porta a entendre el país de manera dogmàtica i intolerant, com quan Domènech declara (a El Periódico) que Torra és el contrari del que és Catalunya.

Domènech pregona que la seva és la Catalunya híbrida, del mestissatge, deixant entendre que l’altra, la de l’independentisme, és xenofòbica i racial. Però la realitat és un os dur de rosegar. L’independentisme lluita pels drets de tothom, també dels seus opositors.  En aquest punt cal ser taxatiu: Torra l’acusen d’escriure coses que ni creu ni ha dit. I no l’ataquen pel que hagi dit, sinó pel que representa. Perquè Torra personifica ara mateix, al més alt nivell institucional, el màxim desafiament a l’estat des de la Guerra Civil. Per això, en justa compensació dialèctica, l’atac arriba a les cotes humanes més baixes. La hibridació demogràfica de Catalunya és un fet, moralment indiferent, que ningú no posa en dubte. Però també és un fet que la part més híbrida de la població, la més integrada, és la que ha despertat al sentiment nacional en tant que classe territorialment castigada.

Abstreure el sentiment nacional del caràcter popular del catalanisme, com fan els ideòlegs d’una consciència immanent de classe, no és superar l’estretor de mires del nacionalisme; és fer nacionalisme inconscient al servei de l’estat. Que és un estat opressor de la diversitat nacional.

Al capdavall, la hibridació que celebra Domènech no és sinó la resistència a sumar-se a la consciència de catalanitat. No és pas la neutralització dels orígens en una societat compartida el que ens proposa Domènech amb la seva retòrica de les dues nacions. És la tirania dels llaços ètnics amb l’estat, que permeten a alguns de preservar els privilegis de l’ocupant i a uns altres la il·lusió de compartir-los pel fet de menystenir ‘l’altra Catalunya’.