Les dues cares del PP s’empassen Aragonès

Al passadís, abans de la sessió, el president del senat espanyol diu a un company: “Això nostre és pacífic.” Caçades al vol, sense context, les paraules de Pedro Rollán no s’acaben d’entendre. El PP ha estat fins ara molt bel·licós contra l’amnistia. S’entendran de seguida: avui, el PP no vol jugar a la crispació. Quan el president Pere Aragonès puja al faristol, diu: “Sóc conscient que aquesta sessió serveix per a atiar l’anticatalanisme.” En els cent deu minuts que segueixen, la majoria de presidents autonòmics del PP atien poques flames. Exhibeixen amb orgull les seves reivindicacions territorials, defensen l’Espanya de les autonomies, i critiquen amb contundència l’amnistia i Pedro Sánchez, però ja lluny del vocabulari vuitcentista de Pablo Casado. És calculat. Marga Prohens i Carlos Mazón diuen uns mots en català, Alfonso Rueda parla en gallec. El pla funcionarà com un rellotge fins que una convidada que arriba al final de la festa ho estripa tot, com en una telenovel·la.

L’abraçada de l’ós comença de bon matí. Adreçant-se als periodistes, uns quants presidents populars envien dos missatges coordinadament. El primer: amabilitat amb Aragonès. El president de l’Aragó, Jorge Azcón, li agraeix la presència: “Avui el president de Catalunya reconeix que hi ha institucions que són comunes.” També el president de Múrcia, Fernando López Miras: “Una lectura positiva és que el president de Catalunya reconeix la institució.” Després hi insisteixen: l’han escoltat “amb atenció i amb respecte”. El segon missatge és que l’absència dels tres presidents del PSOE –María Chivite, de Navarra; Emiliano García Page, de Castella-la Manxa; i Adrián Barbón, d’Astúries– és incomprensible. És la paraula que fan servir gairebé tots. “Una incomprensible descortesia parlamentària.” Aquests darrers mesos, Pedro Sánchez ha mirat de fer passar el PP per un partit histriònic, extremista, fora de la constitució i “sense sentit d’estat”. L’objectiu dels barons del PP és avui de contradir-li aquest relat.

Durant deu minuts, Aragonès defensa l’amnistia, el referèndum d’autodeterminació i el benestar i la prosperitat dels catalans. Es reivindica com un nét d’andalusos “que parlaven en català als seus néts perquè se sentien orgullosos de Catalunya” i diu que, al marge dels intolerants, hi ha espanyols amb els quals “existeixen uns llaços fraternals”. Després el president sembla disfressar-se de Mónica Oltra quan féu aquell famós discurs, l’any 2014, en un ple convocat per a debatre sobre Catalunya a les Corts. Oltra va enumerar els greuges econòmics i socials contra els valencians i llavors reblava l’epífora: “I vostès parlant dels catalans.” Reivindicacions competencials per relegar i amorosir el debat territorial. Avui, Aragonès n’inverteix la fórmula amb una anàfora: “Si els importés Catalunya…” I ho completa: “Ens convocarien per resoldre el dèficit fiscal”, o “per resoldre el mal servei dels trens de rodalia”, o “serien al nostre costat per a defensar la llengua catalana”.

Els populars, hàbils, s’ho prenen com una invitació per a contradir-lo. Per a posar aigua al vi de les reivindicacions d’Aragonès, ells les imiten, un rere l’altre. La presidenta Prohens demana una reforma del finançament més justa per a les Illes. El president Mazón parla del transvasament del Xúquer-Vinalopó, del corredor mediterrani i de l’ampliació del port de València. El president murcià s’hi afegeix amb grandiloqüència: “El progrés d’una regió és el progrés de la resta de regions.” La presidenta càntabra, María José Sáenz de Buruaga, critica la manca d’inversions en infrastructures i alta velocitat a la seva regió. L’extremenya, María Guardiola, lamenta que avui s’han tornat a espatllar trens de rodalia a la seva terra mentre Aragonès es queixava del servei al Principat. I el gallec, Alfonso Rueda, denuncia fins i tot que el govern de Sánchez hagi recorregut contra lleis del seu parlament al Tribunal Constitucional espanyol.

Tot plegat serveix de munició als populars per a encasellar el president Aragonès com un malcriat que fa retrets per immaduresa. El conviden a no fer-se l’especial i acceptar les normes del joc. Prohens ho verbalitza clarament: “Tots tenim la nostra pròpia agenda, les nostres pròpies reivindicacions davant el govern d’Espanya, però sempre les hem fetes dins la llei.” Rueda, el pupil gallec d’Alberto Núñez Feijóo, amb un to molt marcadament moderat, també ho apunta: “No hem forçat mai a Galícia les costures de l’estat, ni ho farem, però precisament per això continuarem reclamant.” El de Rueda és un discurs important, d’un tarannà que fa pensar en el PNB. “No sóc aquí per a parlar en contra de cap comunitat autònoma. Entenc que no estic convocat per això i que els gallecs tampoc no ho acceptarien. Cap representant no té dret de governar contra ningú, ni contra la constitució ni contra cap territori. És un error no voler escoltar què pensen els altres”, diu.

Si semblava que Isabel Díaz Ayuso havia acorralat Feijóo perquè tingués un discurs més visceral i menys regionalista, ara els presidents van arrossegant el discurs a l’autonomisme en què el gallec se sent còmode. Gairebé tots els presidents lloen la diversitat i la pluralitat de l’estat obertament. Prohens diu que defensa la llengua “amb total cordialitat, perquè les llengües no poden ser mai una eina de confrontació, sinó una eina de comunicació”. Cordialitat és el mateix concepte que va fer servir Feijóo, quan el van fer dirigent màxim del PP, per parlar de la qüestió: “Bilingüisme cordial.” Gonzalo Capellán, el president de La Rioja, celebra la “llarga tradició autonòmica” de la seva comunitat i arriba a punts insospitats, tot honorant la contribució de la regió al “projecte federal d’Espanya”, amb la publicació de la constitució republicana federal de l’estat riojà el 1883. Però tot té una torna: “La Rioja no ha tingut mai una identitat conflictiva.” Missatge clau: el problema no és la singularitat dels territoris, sinó com s’expressen.

Aragonès aspirava avui a tenir el focus al damunt, però el PP ha triat cordialitat amb ell i l’espasa contra Pedro Sánchez, ase de tots els cops. Amb el socialista sí que són inclements, els barons populars. “No vol governar el país, aspira a presidir-lo sobre les seves cendres”, en diu Guardiola. La crítica de tots ressegueix la mateixa idea: un home tot sol, disposat a desautoritzar la justícia espanyola “per vanitat”, “per maquiavel·lisme”, “per egocentrisme”, “per manca de principis”, “per perpetuar-se en el poder”. La tesi és que, amb una amnistia, és l’estat qui demana perdó. La representant de Cantàbria és la primera que alça el to: “Sánchez vol pertorbar la convivència entre els espanyols amb una aberració política.” López Miras diu: “Amb els diners de tots els murcians, Sánchez vol comprar la cadira a la Moncloa amb l’amnistia.” Guardiola i Azcón l’han avisat que s’hi podrien rebel·lar. La línia mestra del discurs és ben nítida: el problema no és el model territorial, ni la pluralitat, ni l’autonomisme, el problema és personalment Sánchez i la seva ambició.

Tot el suc de la comissió es va colant per aquests tres embuts. Gràcies, president Aragonès, però us equivoqueu; l’autonomisme és la resposta, però ha de ser en pla d’igualtat; i Sánchez a la diana. Ayuso arriba tard perquè ve del ple de l’Assemblea madrilenya, i en un discurs més breu que la majoria posa tota la carn a la graella i esquerda els fonaments de la casa gran de l’autonomisme que, tímidament, s’havia començat a construir. En lloc d’agrair la presència d’Aragonès, diu que solament hi ha anat per marcar perfil davant el president Puigdemont, i el titlla de portaveu encobert del PSOE. En lloc de refilar un cant a l’autonomisme constitucional i a la prosperitat de totes les regions, recita l’Apocalipsi: “Si aquesta indignitat triomfa, aviat no hi haurà espanyols. Quant dura una nació que traeix les seves institucions i els qui hi van lluitar?” I en lloc de centrar-se en Sánchez, gosa situar en la conspiració el president del Tribunal Constitucional espanyol, Cándido Conde Pumpido, a qui acusa d’haver estat nomenat precisament per aprovar l’amnistia.

La presidenta madrilenya no és l’única nota discordant que fa grinyolar el to de la sessió. N’hi ha dues més. L’una revela el conflicte: el president Mazón fa una arenga sonora contra la unitat de la llengua i repeteix moltes vegades que la llengua del País Valencià “es diu valencià, i no de cap altra manera”. L’altra revela la dificultat d’amagar-lo sota la catifa: els canals d’àudio del senat no ofereixen la possibilitat d’escoltar Aragonès o Prohens en català, ni Rueda en gallec. Imposen la traducció simultània. Ayuso arriba com un recordatori: el miratge de l’autonomisme cordial pot caure a terra com el vernís que salta quan grates una mica, i que sempre acaba mostrant la realitat. Lliçó: Feijóo ho tindrà complicat mentre Ayuso cuegi. Significativament, la majoria de presidents populars no aplaudeixen la intervenció de la madrilenya. La bancada dels seus senadors, en canvi, ha aplaudit amb eufòria. Al capdavall, malgrat els esforços, la ràbia madrilenya i la llengua catalana continuen fent trontollar les coses.