Les dones m’expliquen coses

Hem dit i repetit en aquest Mirador que la literatura catalana té tant de tot com qualsevol altra literatura del nostre entorn, i que, de fa anys, la sincronia amb els grans moviments i tendències li ha permès una interlocució constant amb els seus homòlegs. No ens ha d’estranyar, doncs, que tinguem una notable quantitat de literatura del jo. Des dels patriarques del gènere, els dos amics i còmplices Josep Pla i Joan Fuster, fins a una plèiade d’autors de dietaris molt més que notables. Així, sense voluntat d’exhaustivitat, podem pensar en Valentí Puig, Enric Sòria, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Pere Rovira o els malaguanyats Guillem Simó, Miquel Pairolí i Josep Igual. Autors en confessió personal que, si alguna cosa els relliga –o relligava– és el fet de ser homes i d’una certa edat. Per això volem saludar la coincidència editorial de dues novetats que perseveren en el gènere, continuen la genealogia i amplien la mostra, pel fet de ser obra de dues dones joves. Parlem d’Un dietari sentimental (Editorial Medusa), de Júlia Bacardit, i Matar el nervi (la Segona Perifèria), d’Anna Pazos.

Totes dues han estat entrevistades a VilaWeb –Bacardit fins i tot hi ha escrit–, i no cal allargar-se en presentacions de les seves vides i miracles. Sí que potser es pot oferir el record d’observador distant de la seva primera joventut, quan tarda sí, tarda també ocupaven el jardí de l’Ateneu Barcelonès, encapçalant una colla d’universitaris, que per raons d’edat ja no era la nostra. Totes dues són del 1991. Les vèiem arreglar el món, juntament amb el tercer element que era l’escriptora Irene Pujadas –premi Documenta 2020 ex-aequo amb Laia Viñas. Passant les tardes en aquell racó, com si res més no les hagués de preocupar ni ocupar que el pur goig de matar el temps xerrant. Cal dir que, després de molts tombs de la vida –llegint sengles llibres s’entén que això no és cap frase feta– han aconseguit de donar continuïtat a les tertúlies en un pòdcast, el gènere estrella de la comunicació entre adults al nostre temps, i Bacardit i Pazos formen Les golfes, el nom de doble intenció de les seves converses, aparentment sense més guió que una ampolla de vi a mitges. Com ja passava a l’Ateneu –i n’hi havia prou de parar l’orella– aquests bescanvis dialèctics poden tendir a elevar-se si es descuiden, i es pot anar ràpidament de l’enèsima polèmica de Twitter al conflicte palestino-israelià, sense solució de continuïtat.

L’ofec d’un lloc petit

Ben diferent l’un de l’altre, els dos llibres són travessats per qüestions universals com ara la recerca de la identitat pròpia i col·lectiva, l’angoixa generacional, la fugida i el viatge i la recerca de l’amor abstracte, que s’encarna en un seguit de parelles que no acaben de rutllar mai. Això seria grosso modo, però allò que més destaca de cadascun és la veu pròpia, sincera i lliure de les autores. Les dones m’expliquen coses, capgirant el ja clàssic títol de Rebecca Solnit, i jo he parat l’orella perquè allò que diuen és suggeridor. “Com N, jo també he sentit l’ofec d’un lloc petit, de la vida senzilla que no aspira a grans aventures, i també he sentit aquell punt d’enveja per les persones que es conformen de ser felices, que no pensen que per ser feliç els calgui sortir de cap bombolla ni triar on pertanyen. Et moguis o et quedis, viatgis mar enllà o de Sant Andreu al barri de Gràcia, la qüestió és la inquietud de pertànyer i de decidir on pertanys. Jo que no tinc arrels gaire més enllà del Principat també m’hi barallo, amb la idea de pertànyer, i diria que ho he fet sempre. No té només a veure amb la llengua que parles. Pertànyer també és posicionar-se al món, saber què penses de les coses. Estructurar-ho i compartir-ho amb els altres. Té a veure amb la visió de la vida que et vas formant, amb com interpretar-la, amb com comportar-se en conseqüència. Es tria la mena d’adult que vols ser”, escriu Bacardit al seu dietari de 2019-2021, després de llegir Listas, guapas, límpias, novel·la més o menys autobiogràfica de la seva col·lega de generació Anna Pacheco. I ho hauria pogut escriure també després de llegir Matar el nervi, de la seva amiga Pazos, que només té la seguretat d’una caixa de llibres que li van regalar quan va fer divuit anys.

Mentre el Dietari sentimental de Bacardit no es mou pràcticament de Barcelona –tret d’un viatge al Líban–, el nomadisme sembla l’estat natural d’una Anna Pazos, excelsa practicant de la fugida endavant. De l’Erasmus a Tessalònica fins al màster a Nova York, passant per l’intent de situar-se en el periodisme a Israel o l’aventura en mar travessant l’Atlàntic. “Pensar en aquells mesos a Grècia m’avergonyeix una mica. Em recorda que vaig fracassar en l’empresa elemental de tenir vint-i-dos anys i viure subvencionada i despreocupada en un país estranger”, comença contundent. Les pàgines sobre Israel són de les millors del llibre, malgrat que de l’experiència en sortís malparada, i amb una relació estranya d’atracció cap al món jueu que l’acompanyarà sempre. Emparentada per part de pare amb el papa Lleó XIII i néta d’un funcionari espanyol, fill d’immigrants gallecs a Cuba, assentat a Catalunya i; per part de mare, besneta d’un batlle d’ERC d’un poble de la terra dura i seca entre l’Anoia i la Segarra, el fill del qual va acabar fent diners durant el franquisme i escrivint les seves memòries en castellà, Pazos furga obsessivament en la qüestió identitària. Tant és que siguin els jueus sefardites exterminats a Grècia, en el conflicte de Terra Santa, en les tensions culturals i racials dels Estats Units, no eludeix tampoc la seva perplexitat de catalana, que en el cas de Bacardit es converteix en una inquietud visceral per la possibilitat de desaparició de la llengua.

L’amor com a motor literari

“Asseguda en un vagó de la línia L direcció Brooklyn penso ‘viure a Nova York és com enamorar-se d’un home casat’. La frase sona més a record que a pensament espontani. La busco a Google i el primer resultat és un blog que enumera les molèsties previsibles de la vida urbana: transports infernals, lloguers inassequibles, solitud. No acaba de tocar os. L’idil·li retorçat que es viu amb Nova York és difícil d’explicar pel mateix motiu que és gairebé impossible explicar qualsevol relació il·lícita des de fora o des del futur. Les parts nocives s’exposen fàcilment, com un automatisme, però enunciades per si soles sonen a farsa”, escriu sobre la seva experiència a la ciutat dels gratacels, des d’on és testimoni de l’esclat del Me too, que judica críticament i severa, sense llevar-hi part de raó.

L’amor, les relacions amb els homes, són l’altre motor del llibre. “Si l’amor ha de ser una equació de classe, cultura i familiaritat traçada amb regle i cartabó, jo hi renuncio”, ha escrit Bacardit en forma gairebé d’aforisme. “Em sento una impostora perquè crec que per sobre de voler explicar el món i de veure’l, el que vull és trobar-me un home que m’estimi”, continua. “No és que necessiti un home per trobar el rumb sinó més aviat al contrari. Cada vegada que m’he enamorat gairebé he oblidat qui era i els meus gustos i aspiracions reals. He fruït estimant els homes, quan he pogut, que ha estat poques vegades, però fins i tot mentre en gaudia m’absentava de mi”, afegeix. I “no comprometre’s és l’arma dels homes occidentals, l’última que els queda. […] Les dones triem quins homes tenen sexe i quins no, però els homes trien l’única cosa que importa de debò a les dones: quines dones mereixen amor de l’home que estimen i quines no”, acaba. Les paraules de l’una podrien semblar el mirall de l’altra, però no s’hi val a badar. Cal llegir-les totes dues.