Les dones, la música, la nit

La primera cosa que troba a pla de carrer el visitant que, com jo dies enrere, entra al Palau Robert pel passeig de Gràcia per veure l’exposició sobre les dones i la música que s’hi va inaugurar a principi de novembre és un gran plafó amb més d’un centenar de rostres femenins relacionats amb el món musical que s’encenen i s’apaguen aleatòriament. I, just al costat, quatre versos de Maria-Mercè Marçal que acaben dient ‘juntes farem nostra la nit’.

Una excel·lent benvinguda, penso mentre intento recordar a quin llibre de la poeta d’Ivars d’Urgell pertanyen. Ja ho tinc: és la ‘Cançó de fer camí’, inclosa a ‘Bruixa de dol’. I si la memòria no em falla (a l’exposició ho verificaré) fa quasi trenta anys que Marina Rossell la va incloure en un disc que es va dir ‘Bruixes i Maduixes’. Tot lliga…

Mentre pujo l’escala en direcció al primer pis un altre plafó de grans dimensions aplega els noms d’un miler de dones relacionades amb la música d’aquí –cantants, animadores, instrumentistes, compositores, exploradores de sons, creadores d’imatges, investigadores– i de tots els gèneres, estils i èpoques. Faig la prova de cercar-ne tres o quatre de poc conegudes… i les trobo. Bons auguris, doncs, quan sóc a punt d’accedir al recinte que ocupa ‘D’ONES: (R)evolució de les dones en la música‘, una exposició promoguda per la Generalitat de Catalunya amb el suport de l’Institut Català de les Dones i de la qual s’ha responsabilitzat el Grup Enderrock.

Els seguidors d’Enderrock saben molt bé dues coses: la primera és l’interès que ha tingut sempre la revista a l’hora de tractar amb total normalitat les iniciatives i els projectes musicals de casa nostra que tenen presència femenina. La segona és el prestigi que el Grup Enderrock s’ha guanyat al llarg dels anys com a promotor d’unes quantes exposicions memorables dedicades a les múltiples facetes de la música que es fa als països de parla catalana.

Abans de tancar aquesta introducció afegiria encara un altre element, en aquest cas atribuïble a la política d’exposicions dels responsables del Palau Robert: la sensibilitat que demostren a l’hora de donar testimoniatge i difusió al paper de la dona en el món de la cultura. Dic això pensant sobretot en la mostra (esplèndida) de fa dos anys dedicada a les actrius, que em sembla directament emparentada amb la iniciativa d’ara.

Deu àmbits per a un miler de veus
En el darrer mig segle la producció discogràfica en català liderada per dones s’ha multiplicat per deu. No m’ho invento; ho explica la gent d’Enderrock que, amb la comissària Helena Morén Alegret al capdavan,t han treballat a fons la informació que es dóna al visitant. La tendència, a més a més, és creixent, perquè si en tota la dècada dels seixanta es varen publicar dos-cents discs cantats en català per dones, en només un any –el 2016– se’n varen produir cent cinquanta. I ara mateix hi ha en actiu mig miler de projectes en els quals les dones tenen un notori paper protagonista.

L’amplitud del ventall estilístic i el gruix de la informació que en cada cas es posa a l’abast del visitant es palesen en la manera com s’ha dividit l’espai del primer pis del Palau Robert, en deu àmbits o sales que abasten tots els racons de la galàxia musical de casa nostra: Cançó de bressol, Folklore i formació musical, Clàssica i òpera, Músiques d’arrel, Música i poesia, Cançó d’autora, Jazz i blues, Rock i punk, Pop i Músiques urbanes.

Cada sala té un tractament específic tant pel que fa al material original que s’hi exposa com a l’escenografia amb què es presenta –fixeu-vos, per exemple, en la manera com s’ha pensat el terra de cada espai– i, sobretot, el principal valor afegit de l’exposició: una generosa selecció de músiques que es poden escoltar amb auriculars o gaudir en forma de videoclip en pantalla gran. Més de mil peces diferents a l’abast del públic que fan que cada visita sigui diferent i que cada visitant pugui adaptar-la a la mida de les seves preferències.

Vet aquí, doncs, una de les grans virtuts de ‘D’ONES: (R)evolució de les dones en la música’: la possibilitat de satisfer la tafaneria, els records, les manies i els gusts musicals de tothom. Per si a algú li serveix d’alguna cosa diré que els moments àlgids de la meva visita varen començar a l’espai de Clàssica i òpera (amb el vinil de Rosa Sabater dedicat a Albéniz que mon pare escoltava amb reverència presidint la vitrina al costat de la partitura de la primera òpera que va compondre una dona, Lluïsa Casagemas, el 1892) i amb el plaer de veure i escoltar còmodament assegut com si estigués en un auditori tres veus que m’estimo especialment: Conxita Badia, Victòria dels Àngels i Montserrat Figueras.

De les germanes Serrano a Bad Gyal, per exemple

La sala dedicada a la Cançó d’autora m’ha permès viatjar als anys cinquanta i seixanta a cavall del ‘Mandolino de Texas’ de les Germanes Serrano, del Duo Ausona, o de la combinació de Maria Cinta, Gelu i Maria Aurèlia Capmany. En l’àmbit de Jazz i blues he retrobat un amor musical primerenc: la senyora Elia Fleta, filla del tenor Miguel Fleta, cantant ‘Les fulles mortes’ el 1966 amb Tete Montoliu al piano. El mateix Tete que al capdavant del seu grup acompanya Núria Feliu en un disc, també de 1966, encara no superat. És el mateix espai on també he pogut retre homenatge a dos talents tan diferents (i estimulants) com la Big Mama i Andrea Motis.

Podria continuar parlant de noms que considero importants ara mateix i que he trobat a l’exposició, com ara Núria Graham, Clara Peya, Louise Sansom, les Kol·lontai, Mireia Vives, Helena Miquel, Maika Makovski, Bikimel o Bad Gyal (entre moltes més) però no vull allargar més l’explicació d’aquesta mostra que demana una visita detinguda, perquè m’imagino que el lector ja s’ha fet una idea d’allò que trobarà quan vagi al Palau Robert.

I a tot plegat se li afegeix un catàleg en format de revista de quasi un centenar de pàgines editat per Enderrock amb imatges i textos que despleguen, aprofundeixen i permeten conservar tot allò que l’exposició mostra i que ens deixa, a tall de corol·lari, la impressió que la presència femenina en la nostra música és digna de molta consideració.

Dit tot això, també s’ha de tenir en compte que encara queda força camí per recórrer. Els versos de Maria-Mercè Marçal diuen que ‘serem cinc-centes, serem mil’ i que ‘juntes farem nostra la nit’ però no està de més recordar que la presència de la dona a la música representa, encara, només un vint-i-dos per cent. Una mitjana, diguem-ho tot, que no és privativa del nostre sistema musical ja que, punt amunt punt avall, és la que ara mateix hi ha arreu del món.

Fins a Sant Jordi
Hi ha un munt de feina darrere cada detall d’aquesta extensa exposició, ja ho he dit més amunt però no em fa res de repetir-me. No vull deixar-me en el tinter, per exemple, que el Grup Enderrock ha editat el disc número cinc de la col·lecció ‘Dones i cançons’, que es distribueix amb el número de novembre de la revista.

Per tot plegat, em sembla un encert (diria que no gens casual) que les circumstàncies s’hagin conjurat per fer que ‘D’ONES: (R)evolució de les dones en la música’ estigui oberta al Palau Robert fins al 23 d’abril de 2018, durant gairebé mig any.

Serà una diada de Sant Jordi que m’imagino que tindrà un significat molt especial per a la gent del Grup Enderrock, ja que aquell dia precisament es compliran vint-i-cinc anys de la sortida als quioscs del primer número de la revista. Un motiu per posar en valor els resultats d’una trajectòria que no em reca gens de definir com a exemplar i que estic convençut que, quan arribi el moment, serà festejada com es mereix.