12.01.2021 - 05:52
La pandèmia i la posició vulnerable de les dones
La pandèmia ha posat en estat d’alarma algunes millores que s’havien aconseguit en matèria d’igualtat de gènere arreu del món i en el nostre context en particular. Per exemple, l’informe The impact of COVID-19 on women, sobre l’impacte de la malaltia en les dones publicat per Nacions Unides el darrer 9 d’abril, comença amb l’advertència que els avanços que s’havien assolit en els darrers temps poden estar en perill de retrocés perquè la pandèmia reforça desigualtats i vulnerabilitats en els sistemes socials, polítics i econòmics (United Nations Organization, 2020).
L’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere ha advertit també de l’important impacte que està tenint la COVID-19 en les dones, ja que aquestes es troben en la primera línia del treball de cures i atenció sanitària i social, tant pel que fa al treball de cures remunerat, però també a aquell treball de cures no pagat i freqüentment no reconegut i invisibilitzat (European Institute for Gender Equality, 2020).
En un sentit semblant es pronuncia l’Instituto de la Mujer de l’Estat espanyol en l’informe publicat La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la COVID-19, que destaca que el rol de cuidadora assignat a les dones posiciona les professionals sanitàries en la primera línia d’atenció i resposta a la malaltia, especialment les infermeres i les auxiliars d’infermeria i geriatria. Així doncs, «ignorar l’impacte de gènere en les conseqüències econòmiques i socials agreujarà les desigualtats» (Instituto de la Mujer, 2020, p. 6).
La feminització laboral en determinats sectors que en els darrers mesos i en l’actualitat esdevenen imprescindibles davant la crisi generada per la pandèmia és un fet conegut, però segurament entre la població hi ha una percepció social generalitzada sobre una major incidència de la COVID-19 en els homes; és a dir, que la major part de la població pensa que el virus i la malaltia desenvolupada afecta més els homes i que ells estan eixint més perjudicats. És realment així?
Començaré afirmant que hi ha una clara diferència per sexe en la mortalitat i la vulnerabilitat de la malaltia. Com veurem més endavant, les dades desagregades per sexe de la COVID-19 mostren de manera clara que, primerament, la mortalitat afecta més els homes per la probabilitat més alta en la prevalença de malalties i hàbits que són considerats factors de risc. Aquest és un fet que s’ha repetit molt en els mitjans de comunicació i segurament la percepció social de la població va en aquesta línia. Tanmateix, no s’ha difós tant que el nombre total de casos de la malaltia és més alt en les dones i que elles tenen altres factors de risc associats a la COVID-19.
«La pandèmia ha posat en estat d’alarma algunes millores que s’havien aconseguit en matèria d’igualtat de gènere arreu del món»
Les dades que estan difonent-se sobre aquesta pandèmia són, sobretot, dades referides a indicadors de salut (casos detectats, proves realitzades, hospitalitzacions, ingressos en UCI, defuncions). Tanmateix, aquesta crisi té associades altres qüestions socioeconòmiques rellevants i indicadors socials que no es poden menystenir per a disposar d’un coneixement més complet i aprofundit, com ara dades sobre l’evolució de la percepció social sobre la sanitat i la professió mèdica (Villar-Aguilés, 2020).
Les dones i les xiquetes estan veient-se i es veuran més afectades per les conseqüències de la pandèmia perquè la seua posició socioeconòmica és més vulnerable en termes generals. Enumeraré algunes de les realitats conegudes, però que convé recordar per no caure en la idea immediata que el virus afecta més els homes.
En primer lloc, les dones suporten una major càrrega de treballs precaris i d’economia submergida, un treball invisible i no pagat que s’ha evidenciat encara més com a conseqüència de la crisi global que ha provocat la pandèmia. La COVID-19 ha mostrat que el funcionament de la societat, i en concret de la societat capitalista, es basa en el treball de cures no reconegut pel sistema, que duen a terme fonamentalment les dones.
«La mortalitat afecta més els homes per la probabilitat més alta en la prevalença de malalties i hàbits que són considerats factors de risc»
En segon lloc, la violència de gènere s’ha intensificat durant el període de confinament. Les dones víctimes de violència de gènere han estat més exposades a aquest perill per la convivència confinada amb els seus maltractadors i la imposició del distanciament social. Les tensions domèstiques en termes econòmics i com a conseqüència de la pròpia situació de confinament i de restricció de contacte i moviment social han funcionat com un amplificador de les violències masclistes. Les telefonades al 016, telèfon d’atenció a víctimes de violència de gènere, han tingut una variació percentual entre maig de 2019 i maig de 2020 d’un 41 % de mitjana estatal; en el cas valencià, aquest augment percentual respecte a maig de l’any passat ha sigut d’un 12,4 % a la província de València, d’un 44,1 % a la d’Alacant i d’un altíssim 65,5 % a la província de Castelló (Ministerio de Igualdad, 2020). Segons informacions recents dels centres valencians Dona 24 hores, durant el confinament s’han intensificat les atencions telefòniques i ha augmentat en general el nombre de dones ateses pels centres en més d’un 70 %.
D’altra banda, la saturació del sistema sanitari ha fet prioritzar l’atenció dels casos de COVID-19 i alguns serveis sanitaris relacionats amb la salut materna no han pogut donar una atenció com habitualment feien. A més, en les primeres setmanes es va imposar, com una mesura de prevenció del contagi del virus, que les dones no pogueren estar acompanyes en el part. Aquesta mesura va ser revocada pel malestar causat i la reivindicació de comares i de col·lectius feministes.
També les dones han patit una major càrrega i més estrès laboral per haver de combinar el teletreball amb estar cuidant altres persones de l’entorn, especialment els fills i filles que s’han quedat a casa pel tancament d’escoles que ha comportat l’estat d’alarma durant la primera meitat de 2020. En el cas de dones que han hagut d’anar a treballar presencialment, tota aquesta situació s’ha agreujat, òbviament. Les àvies i els avis són població de risc i en aquests temps no han pogut fer-se càrrec de cuidar els seus nets i netes, cosa que ha posat de manifest que la conciliació se sustenta en gran mesura en les mares i també en les àvies.
Per últim, es produeix un major impacte de la malaltia en les dones que treballen en el sistema sanitari per l’elevada taxa de feminització que té: tres de cada quatre persones del personal sanitari contagiades són dones (RENAVE, CNE, & CNM. Instituto de Salud Carlos III, 2020a).
Alícia Villar-Aguilés és professora de Sociologia de la Universitat de València. Investiga sobre les relacions entre societat i educació, conciliació dels temps personal, familiar i laboral i gènere. Està interessada en l’estudi de la desigualtat des de la perspectiva interseccional. Col·labora amb universitats brasileres en projectes sobre indicadors educatius i desigualtat. És la directora de la Revista de Sociología de la Educación-RASE. Twitter: @villaralicia
