05.07.2023 - 21:40
Ara que una revista famosa n’ha recollit la notícia per la via d’un darrer estudi ordenat, n’hem tornat a parlar, però de fet ja se sabia: les dones també érem caçadores. També ho som. És a dir, que l’organització humana per a la subsistència és més complexa que no ho descriuen interessos i prejudicis o punts de vista esbiaixats dels qui l’analitzen, i que, en realitat, no responen a l’esquema simple, i simplificador, que ens ho redueix tot al binomi homes caçadors, dones recol·lectores.
El treball que ha publicat la revista Plos One, fruit de la recerca d’un equip d’investigadores de la Universitat Seattle Pacific, als EUA, és interessant per moltes raons. Per ell mateix, és clar, i que ja queda resumit al títol (“El mite de l’home caçador: la contribució de les dones a la cacera en contextos etnogràfics”), i també pel que significa. Pel que ens fa veure. Mirar i veure. Però, alhora, perquè fa que en parlem. Encara que no ens hi empenti cap gran nova revelació, en parlem. I és cert que no descobrim la sopa d’all quan diem això que ja fa temps que l’arqueologia i l’estudi històric ens mostra, però també és cert que costa molt, moltíssim, desballestar un prejudici. I aquest és dels que tenim molt ben consolidats. Tan ben apuntalat que ha servit, i serveix encara, per justificar rols presentats com a “naturals”, “ancestrals”, inamovibles en la divisió sexual del treball i que, amb un grau més alt o més baix de sofisticació, acaba resumit en un pedestre “l’home a la caça i la dona a la casa”.
Ja fa temps que sabem que la realitat és molt més diversa (i, per tant, interessant) que la reducció al simplisme de l’home caçador i la dona que no, però així i tot val la pena de tornar-ne a parlar, d’aprendre’n coses, de sumar noves dades amb les quals anar picant la pedra del mite. Poques traves hi ha al món dels humans més difícils de superar que un prejudici.
En aquest estudi, per exemple, s’hi han analitzat informes etnogràfics d’una seixantena de societats caçadores-recol·lectores (d’Amèrica, d’Àfrica, d’Àsia, Austràlia i Oceania) amb referències explícites a la cacera. Els resultats: al 79% dels grups hi ha documentada cacera per part de les dones i el 87% d’aquesta cacera és intencionada (és a dir, no un sortir a recol·lectar i topar amb l’oportunitat, sinó anar-hi a posta). Més: “A les societats on la caça es considera l’activitat de subsistència més important, les dones hi participen activament sempre.”
Alça, Manela!
En aquest cas, les dades contradiuen la creença que les dones exclusivament recol·lecten i que els homes exclusivament cacen, i introdueixen moltes variables d’allò més interessants. Hi ha també, un cop constatades les dades, una crida important, en aquest article: tornar a mirar les evidències arqueològiques i etnogràfiques, ara amb les ulleres de l’anàlisi una mica menys enterbolides. Que l’objectivitat, ehem, però que si més no cal maldar per acostar-s’hi a partir de les dades noves, de les coses que amb el temps anem aprenent. Per superar l’apriorisme que sovint ens amaga la realitat, que ens la camufla i distorsiona. Parlen, per exemple, de “la reticència a classificar les eines de projectil que es troben als enterraments femenins com a elements destinats a la caça (o a la lluita)”. La reticència prèvia. La dels ulls que s’ho miren. La que fa que la mateixa eina sigui classificada com un ganivet de cuina o un punyal segons si acompanya les restes d’una dona o d’un home. La mateixa eina. O que un cos s’identifiqués com a home perquè s’havia enterrat tot envoltat de llances i d’elements que l’honoraven com a guerrer. O com a caçador. Ja no calia analitzar els ossos: si hi havia llances, era d’un home.
És molt interessant, en aquest sentit, el descobriment de l’any 2018 a les terres altes andines de Wilamaya Patjxa, al Perú: la tomba d’una dona adulta enterrada fa 9.000 anys amb un conjunt d’eines de cacera (projectils de pedra i equips de processament d’animals). Les investigadores de Seattle recorden ara què van fer, davant de la sorpresa (armes a la tomba d’una dona!), els responsables d’aquell equip: en comptes de reaccionar com passa de vegades, que, si acompanyen restes femenines, la presència d’armes es considera una cosa estranya i s’atribueix a qüestions simbòliques o màgiques, en comptes de deixar-se endur per l’apriorisme, van examinar i revisar treballs anteriors: enterraments al continent des del Plistocè superior fins a l’Holocè inicial, “i van identificar onze dones de deu espais diferents associades amb eines de caça major”. La seva anàlisi va indicar que, a la prehistòria, “les dones representaven fins al 50% dels caçadors de caça major d’Amèrica”.
La hipòtesi amb la qual ha treballat l’equip de Seattle és que, també en les societats caçadores-recol·lectores més recents, la majoria d’aquestes comunitats “esperen que les dones contribueixin a les estratègies de cacera”. I els resultats han apuntat amb prou claredat que les coses van per aquí. I més: destaquen també l’ús d’eines i d’estratègies diferents respecte dels seus companys masculins. Però no en tot temps. Ni a tot arreu. Ni a tot arreu igual. La diversitat, sempre, com a característica, que potser sembla que ens compliqui més el panorama però que en realitat ens l’explica. O ens permet d’explicar-nos-el una mica millor.
Tal com resumeixen les autores de l’estudi, “el paradigma caçador/recol·lectora ha impedit el reconeixement de les contribucions de les dones a la caça”, però ha fet més que això: ens ha desfigurat el retrat fins al punt de distorsionar-nos la realitat. I sí, a la llum dels coneixements nous, l’anàlisi també necessita un marc nou si és que volem comprendre la cultura humana.
Que les caçadores ja hi eren, que hi són, però que no les vèiem.
De vegades passa, això.
