Les dones fan riure

Última hora! Hi ha un estudi d’una universitat no sé si de Tòquio, de Wisconsin o de Kuala Lumpur (després us en busco l’enllaç) que diu que les dones fan riure. Sembla que un exèrcit d’estudiosos han dedicat desenes de dècades de la seva vida a aquest valuós descobriment. Encara està en fase de proves, no aneu a buscar dones que fan riure a les farmàcies perquè ni amb recepta no us en donaran, però si tot va bé i les últimes proves surten com els científics esperen, aviat hi haurà dones que fan riure en qualsevol racó del món. És un avenç per a la ciència, de l’altura del descobriment de la vacuna de la [poseu aquí la malaltia que us sembli], però no cantem victòria, queda molta feina per fer, diuen.

Per als que estiguin tan xocats com la dona que escriu aquestes línies que sóc jo, passo a aclarir què vol dir la frase ‘les dones fan riure’. Sóc conscient que és difícil d’entendre, que llegint-la no ens ve cap imatge al cap, que és més fàcil imaginar un elefant rosa que una dona que fa riure. Per això, és per això que el descobriment d’aquesta colla de sacrificats científics de no sé on és tan important, perquè de cop i volta se’ns obre tot un món que desconeixíem, el de les dones que fan riure. I com és aquest món? A qui fan riure? Com s’ho fan? Amb quina part del cos? Totes les dones ho podran fer? Per què faig tantes preguntes? Potser perquè no sé com explicar-vos què vol dir que ‘les dones fan riure’? És que encara no s’han fet públiques les conclusions de l’estudi, i de moment tot són conjectures.

Potser aquestes dones de l’estudi de no sé on (ja us en passaré l’enllaç, no patiu) mouen d’una manera estranya alguna part del cos i mirant-les no et pots estar de caragolar-te de riure fins que corres cap al lavabo. O fan un soroll estrany amb la gola sense bellugar els llavis i amb un posat tan seriós que l’efecte còmic acaba duplicant-se. O simplement s’estan quietes sense fer res, no feinegen, no llegeixen, no parlen, no miren, no es mouen, dones quietes, sense expressió, de braços plegats, costa imaginar-ho i potser si ho veus et pixes de riure.

Tot són hipòtesis mentre no es publiqui l’estudi a la prestigiosa revista Laughing Science, però cap dels meus col·legues periodistes assistents a la roda de premsa d’avui a la seu de l’Institut de Riures Rars i Estudis Aleatoris (IRREAL) s’ha plantejat que les dones que fan riure ho facin amb (seieu, que és gros) les paraules. Dones fent riure parlant. Us ho imagineu? Una dona dreta, vestida de cap a peus i sense ballar, no hi ha música de fons, només parla, i l’audiència riu com si qui parlés fos un home. Una dona dient coses gracioses, explicant acudits, anècdotes surrealistes, fent un monòleg fotent-se de l’enèsim estudi de la universitat de no sé on que descobreix que la sopa d’all es menja amb cullera. Una dona que ens fa riure amb les paraules. No. No pot ser això. Amb les paraules només ens fan riure els homes. Les dones per fer riure hem de muntar un cabaret, dur poca roba i tocar els senyors calbs de la primera fila.

Sap greu perquè aquella colla de científics de no sé on feien cara d’haver fet un gran descobriment, semblaven cansadament feliços amb les seves bates blanques un pèl brutes per la feinada que havien fet, feien ulleres, n’hi havia un que havia menjat figues i després no s’havia rentat les dents, i tots tenien aquells ullets de bogeria, de passar massa hores al laboratori entre tubs d’assaig i microscopis, de no deixar-se tocar pel sol des de feia mesos convençuts que valia la pena, que descobrir a tota la humanitat que les dones també poden fer riure ‘exactament igual que els homes’ (això ens ho ha xerrat un d’ells fora de micròfon) era una missió que mereixia tots els sacrificis del món.

I ara qui els diu que mentre ens avançaven les primeres conclusions del treball se sentien unes rialles tímides i agudes en alguns racons de la sala? Qui els explica que en sortir de la roda de premsa quatre dones amb pijama d’hospital i cara de menjar verdura bullida des de fa mesos se m’han endut als lavabos de l’IRREAL i m’han demanat si us plau per força que les rescatés d’aquella colla de tarats que les lliguen de mans i peus, les tapen amb una manta just fins a la barbeta i els diuen ‘fes-me riure com un home, va!’ i comencen a prendre notes en unes llibretes? Qui els confessa que me les enduc a casa, que les cuidaré, que les alimentaré bé i que qualsevol dia d’aquests, si veig que es confirma el que diu l’estudi, que aquestes quatre dones fan riure, em fotré d’or muntant-los un espectacle?