Les dones afganeses, desesperades per l’aplicació de les noves normes de la moral dels talibans

The Washington Post · Rick Noack, Lutfullah Qasimyar i Haq Nawaz Khan

Amb l’entrada en vigor de noves lleis draconianes en contra seva, les dones afganeses diuen que l’esperança que es relaxessin les restriccions a què són sotmeses s’ha esvaït gairebé del tot.

El nou codi religiós, emès a final del mes passat, prohibeix a les dones d’alçar la veu, recitar l’Alcorà en públic o mirar homes que no siguin els seus marits o familiars. A més, les obliga a cobrir-se la meitat inferior de la cara, a banda del vel que ja tenien l’obligació de portar, entre més regles.

Les vides de les dones ja eren molt regulades pel govern talibà abans de la promulgació d’aquestes normes noves, algunes de les quals descriuen restriccions que, a la pràctica, ja s’imposaven. Però unes quantes dones afganeses, entrevistades durant la setmana passada, han destacat els signes creixents de repressió a les àrees urbanes, en què les regles s’aplicaven de manera menys estricta que no pas en l’àmbit rural.

La policia de la moral dels talibans, una extensió dels elements més conservadors del règim, sembla haver adquirit un poder sense precedents a Kàbul i més ciutats, segons que ens han explicat unes quantes dones. Si abans els uniformes blancs de la policia de la moral eren una presència escassa a la capital, s’han tornat omnipresents d’ençà de final d’agost, segons que han relatat.

Els agents recorren les parades d’autobús i els centres comercials a la recerca de violacions del codi de vestimenta o de qualsevol dona que rigui o alci la veu. El divendres, dia sagrat musulmà, la policia religiosa dispersa dones en algunes parts de Kàbul i les acusa d’impedir que els propietaris de botigues homes arribin a la mesquita a temps per a les oracions. La presència de dones a les emissions de televisió afganeses és com més va més rara.

Tot i que les nenes van ser vetades de l’escola a partir de sisè de primària i les dones excloses de les universitats poc després de la presa del poder dels talibans ara fa tres anys, algunes encara anaven a classes d’anglès o en anglès fins fa poques setmanes. Però després de les advertències de la policia de la moral als professors homes, segons que expliquen les estudiants, moltes famílies es neguen ara a deixar que les seves filles hi participin. Més dones han decidit de romandre a casa per por.

“Fa tres setmanes, encara tenia l’esperança que els talibans poguessin canviar i aixecar les restriccions sobre l’educació de les noies”, diu la Meena, una resident de Kàbul de vint anys que dirigeix classes clandestines per a adolescents. “Però quan van publicar la llei de la virtut i el vici, vaig perdre tota esperança.” Les dones entrevistades per a aquest reportatge han demanat de romandre en l’anonimat o que tan sols se’n publiqui el nom de pila per por de rebre represàlies del règim talibà.

Una altra activista pels drets de les dones, també resident a Kàbul, explica que ja li van prohibir d’estudiar quan els talibans van governar als anys noranta. Ara, veu com la història es repeteix. “Tot el país s’ha convertit en un cementiri dels somnis de les dones”, diu aquesta dona de quaranta-vuit anys. Afegeix que els primers senyals que indicaven que el règim talibà seria menys extrem aquesta segona vegada no s’han confirmat pas.

Quan els talibans van prendre el poder l’agost del 2021, el nou govern de seguida va imposar restriccions a les dones. Però moltes d’aquestes mesures –particularment, les prohibicions respecte de l’educació– van ser presentades pels funcionaris talibans com a temporals. Aquests funcionaris sovint no podien especificar què implicaven exactament les normes, i això deixava marge per a interpretacions, que es traduïen en variacions regionals en l’aplicació de les regles. Per exemple, hi havia una gran diferència entre la Kàbul urbana i el sud rural i conservador del país.

Però ara algunes dones diuen que les esperances que les influències urbanes poguessin moderar els talibans es van apagant.

“Hi ha dos grups dins els talibans”, diu la Sajia, de vint-i-quatre anys, una antiga estudiant universitària. “Un grup semblava ser moderat i disposat a flexibilitzar les regles. Però ara, amb les restriccions aprovades com a llei, sembla que han fracassat i ja no hi ha cap esperança.”

Unes altres fa temps que han perdut l’esperança que el lideratge talibà pogués ser més tolerant. “Sobre crueltat i restriccions, tots estan d’acord”, diu una jove de vint anys, resident a Kàbul, que va ser admesa al Departament d’Arqueologia de la Universitat de Kàbul just quan els talibans van prohibir d’estudiar a les dones.

El Post no s’ha pogut posar en contacte amb el Ministeri per a la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici, que supervisa la policia de la moral. Dos ex-alts càrrecs del ministeri han dit que el lloc de portaveu estava vacant.

En una declaració en vídeo a la RTA, un canal gestionat pels talibans, el portaveu del Ministeri de Justícia, Barkatullah Rasouli, deia que les noves regulacions feien èmfasi en el “respecte per la dignitat humana dels individus” i aconsellava als funcionaris de predicar “gradualment”. Els talibans mantenen que la vida de les dones ha millorat sota el seu govern de tres anys i argumenten sovint que les restriccions són per a protegir-les.

Les activistes pels drets de les dones afganeses repliquen que l’Alcorà no prohibeix pas que les dones s’eduquin i que imposa moltes menys normes sobre la roba que no pas les que exigeixen els talibans.

Moltes de les creences dels talibans són arrelades parcialment en la cultura de l’ètnia paixtu, que fa segles que és implantada en moltes zones rurals de l’Afganistan i del Paquistan. En aquestes zones, no solament els homes comparteixen la visió dels talibans. A Kàbul, algunes dones temen especialment les agents de la policia de la moral, que sovint són reclutades als suburbis conservadors. “Són encara més agressives que els homes agents”, diu una jove resident de Kàbul de vint anys.

Moltes dones a Kàbul diuen que dubten de les justificacions religioses dels talibans per a implantar aquestes normes, i hi ha una especulació generalitzada que el règim afegeix restriccions als drets de les dones per després negociar-les amb agències internacionals i capitals estrangers i poder fer veure que són moderats. Els talibans volen el reconeixement internacional del seu govern –fins ara, cap país no l’ha reconegut– i proven d’accedir a les reserves del Banc Central de l’Afganistan, que continuen congelades. Els dirigents afganesos esperen que una possible obertura millori l’economia i ajudi a fer baixar la desocupació i mitigar la fam.

Algunes afganeses culpen, per això mateix, el món exterior de la pèrdua de la seva llibertat. “El silenci del món durant aquests tres darrers anys es recordarà com un capítol fosc de la història”, diu la Meena, que es fa ressò d’un sentiment molt estès al país que l’atenció internacional s’ha allunyat de l’Afganistan amb la guerra d’Ucraïna i el conflicte de Gaza.

Moltes de les dones amb qui aquest diari ha parlat han sol·licitat beques a l’estranger sense èxit, diuen, i com més va els resten menys opcions. “Els talibans continuaran fent servir la religió com una arma contra les dones. Per ells, veure els cabells d’una nena és un pecat, però deixar-te morir de fam el teu país no ho és”, diuen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb