03.05.2021 - 21:50
Hi ha gent que agafa les maletes amb un propòsit clar i n’hi ha que no tant. De totes les diàspores que hi ha pel món, algunes desgraciadament famoses, potser la nostra pot semblar insignificant. Aquells joves que quan acaben l’institut agafen l’autocar des del poble i enfilen cap a la ciutat el diumenge per anar a la universitat. Ho fan amb una maleta de roba per a passar la setmana, i es connecten els iPods fins que veuen la Diagonal, l’artèria ampla de carrils cap al futur prometedor. Aquesta ha estat una diàspora permanent. Des d’algun lloc de Catalunya en direcció a Barcelona. Acabada la universitat molts opten per la vida urbana. Perquè hi han trobat la feina; perquè han format una família o perquè hi admiren l’anonimat de la gran ciutat, per a posar exemples que no sempre són. Aquest últim any, ja amb pandèmia, amb universitats tancades, famílies empobrides i sense opcions de viure massa eixorejadament sobre l’asfalt, molts s’han tornat a qüestionar les mobilitats que donaven per fetes. Aquestes diàspores regulars de proximitat s’han tornat a posar en qüestió.
Fa més d’un any que es va constituir el col·lectiu Diàspora Ebrenca. Abans de la pandèmia, un grup de joves instal·lats a Barcelona es va començar a reunir per parlar d’aquesta identitat construïda a partir de tots aquells viatges que bàsicament eren un anar i venir –i tornar– constant. Quines eren les nostres diàspores? Quins llaços manteníem al poble? Era possible viure a Barcelona preservant viva la nostra identitat més local? Totes aquestes qüestions van donar vida a una experiència diaspòrica incipient que fins llavors era tan disseminada que era desconeguda. I vam començar a fer sopars i tertúlies i a organitzar una pàgina web. Posàvem veu per primera vegada a les nostres identitats múltiples, fragmentades, potser fins i tot mig integrades. I era curiós com aquelles reunions atreien membres d’altres diàspores. Valencians o mallorquins instal·lats a la ciutat que s’afegien nostàlgics o admirats per aquella gent que volia fer poble, a la ciutat.
Però va arribar la pandèmia i va marcar un altre tomb inesperat. Algunes de les persones que feia anys que vivien a Barcelona i que anaven al poble el cap de setmana i prou van decidir de tornar-s’hi a instal·lar per teletreballar. Alguns hi van anar en parella, uns altres hi van llogar cases per compartir amb amics, i alguns altres van tornar a les cases familiars que havien quedat buides. Aquella tornada que molts anticipaven per la jubilació es va avançar. I, vist això, la Diàspora va decidir de fer una enquesta per saber del cert si allò era de veritat un fenomen sociològic. Més de quatre-centes persones de les quatre comarques ebrenques van respondre-hi entre els mesos de novembre del 2020 i gener del 2021. I, tot i que la mostra no era enorme, sí que es va poder concloure que si abans de la pandèmia la gent que teletreballava al poble no era ni una cinquena part, després de la pandèmia va arribar a ser més de la meitat.
I llavors van tornar les preguntes. La gent va tornant a viure al poble? Els qui viuen fora poden col·laborar amb el desenvolupament local? És tan barat com diuen viure fora de Barcelona, llogar-hi un piset o una casa? S’hi pot garantir la 5G i una fibra òptica de qualitat? Hi ha bon transport públic que permeti de desplaçar-se de manera àgil del poble a la ciutat?
Entre aquestes dades de l’enquesta, n’hi havia una de curiosa. Molts dels enquestats que un dia se n’havien anat del poble a la ciutat asseguraven que els agradaria viure a cavall entre tots dos llocs. Mantenint aquestes dues identitats construïdes amb el temps.
Això em fa pensar que si hi ha res que fem les persones durant la vida és intentar integrar totes les nostres parts. Les nostres identitats en moviment, els llocs per on hem passat o hem viscut; les diàspores dels nostres avantpassats. Totes les diàspores són diferents, però totes deuen ser semblants. L’anhel primer, la nostàlgia després, i finalment dues possibles sortides: o viure permanentment amb una identitat fragmentada que enyora el que va deixar o arribar a la integració que significa fer conviure passat i present.
La Diàspora Ebrenca ens va mostrar totes aquestes incomoditats, però sobretot ens proposa de treballar per obrir-les, parlar-ne i, en última instància, integrar-les. Poder crear mapes d’afectes connectats, transvasar coneixements en ambdues direccions. Afavorir que puguem ser capaços d’articular iniciatives i projectes que s’enriqueixin dels que se n’han anat i també dels que s’han quedat.
