21.07.2020 - 21:50
|
Actualització: 22.07.2020 - 14:41
1. Qui són els uigurs?
Els uigurs són una de les cinquanta-sis minories ètniques reconegudes pel govern xinès que habiten el vast territori de la Xina. A la Xina conviuen 56 grups ètnics diferents, i els han, que constitueixen l’ètnia majoritària. Els uigurs són parlants turcs, com els casacs, i musulmans sunnites. Moltes comunitats uigur també viuen en països veïns de la Xina, com ara l’Usbequistan, el Quirguisistan i el Casaquistan.
2. Són turcs?
Els uigurs són un dels pobles turquesos, anomenats així per a distingir-los dels turcs estrictes de Turquia. En conjunt, els turquesos, parlants de llengües turques, representen 150 milions de persones. Aproximadament, la meitat són turcs de Turquia.
Ara mateix hi ha sis estats turquesos independents: l’Azerbaitjan, el Casaquistan, el Quirguisistan, el Turcmenistan, Turquia, i l’Usbequistan, així com la República Turca de Xipre del Nord (només reconeguda per Turquia) i Nakhtxivan, una regió autònoma de l’Azerbaitjan. Hi ha també diverses repúbliques autònomes turqueses i regions governades pels turquesos en la Federació Russa: Altai, Baixkortostan, Txuvàixia, Daguestan, Khakàssia, Karatxai-Txerkèssia, Tatarstan, Tuva i Iacútia. I dues regions autònomes turqueses importants: la regió autònoma Xinjiang Uigur i l’estat autònom de Gagaúsia, situat a Moldàvia oriental, que limita amb Ucraïna. A més, hi ha diverses regions turqueses no reconegudes a l’Iran i parts de l’Irac, Geòrgia, Bulgària, Grècia, Ucraïna, Macedònia del Nord, Tadjiquistan, Afganistan i l’oest de Mongòlia.
3. On viuen?
La majoria dels uigurs viuen al Xinjiang. Situat al nord-oest de la Xina, la seva superfície és més de vint vegades la dels Països Catalans, però només hi viuen 21 milions d’habitants. Abunda en recursos energètics i ocupa una posició estratègica en la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda. Aquest país, anomenat tradicionalment Turquestan Oriental, limita amb vuit països entre els quals hi ha Casaquistan, Mongòlia i Rússia. El 1955 es va convertir en la ‘Regió autònoma del Xinjiang Uigur’. Però l’autonomia és només sobre el paper.
4. Els uigurs són majoritaris al Xinjiang?
Els uigurs han estat tradicionalment la minoria majoritària al Xinjiang, país de molta barreja cultural històrica. El 1949, els xinesos hans representaven només el 6% de la població de Xinjiang, però d’aleshores ençà hi ha hagut grans campanyes demogràfiques per a portar població xinesa a aquest territori. En el darrer cens fet el 2010, el pes de les dues poblacions ja era igual i avui es calcula que els xinesos ja són majoritaris.
5. Quin és l’origen del conflicte?
En resposta als desigs d’independència dels uigurs i la radicalització religiosa d’una part de la població que va causar una onada d’atacs durant els anys 2010, el règim xinès ha implementat una política de repressió sense precedents contra els uigurs. Entre un milió i mig i tres milions de uigurs estan empresonats en ‘camps de reeducació’, com els anomena la Xina. Diverses ONG, investigadors i activistes denuncien l’existència també de camps de treballs forçats, el robatori d’òrgans humans i polítiques coercitives de control de la natalitat per a evitar tant com sigui possible el naixement de nous uigurs. La Xina nega les acusacions directament i diu que no fa sinó lluitar contra el terrorisme islàmic al seu territori.
6. El Xinjiang ha estat sempre xinès?
No. Aquesta àrea no fou conquerida pels xinesos fins a mitjan segle XVIII. I posteriorment va ser l’escenari de grans revoltes en nom de l’Islam i, fins i tot, de dos breus episodis d’independència al segle XX, en nom del nacionalisme anticolonial de parla turca.
Després de la revolució, l’arribada de l’Exèrcit d’Alliberament del Poble al tombant de la dècada de 1950 va representar un canvi total. Mitjançant l’establiment d’un control social i polític molt estret i mitjançant la promoció d’una colonització demogràfica massiva, la Xina ha lligat de manera molt potent aquest espai a la resta del territori xinès.
7. És real el vincle dels uigurs amb el gihadisme?
La resposta a la repressió d’una minoria radicalitzada de uigurs va consistir en la creació del Partit Islàmic del Turquestan, afiliat a al-Qaida. Aquest grup, el 2010, va començar una onada d’atemptats que van sorprendre molt. Especialment quan un atac amb bomba a Urumchi, la capital del país, va fer un mort i 79 ferits el 30 d’abril de 2014. Aquell dia era l’últim dia del viatge de Xi Jinping, acabat d’escollir per dirigir el Partit Comunista Xinès. L’atemptat el va impactar molt fortament, i el va portar a adoptar mesures de control i de repressió duríssimes.
8. Quin és el nivell de la repressió sobre els uigurs?
La repressió és total i en massa i s’exerceix en tots els terrenys: control de la natalitat, esterilització forçada, internament arbitrari als camps de treball, matrimonis forçats entre dones uigurs i homes han, vigilància contínua, control de moviments… Diversos mitjans occidentals han documentat que al mercat il·legal es venen òrgans de presoners.
Diverses associacions calculen que ara mateix hi ha tres milions de uigurs detinguts als camps, sobre un total de vuit milions.
La vigilància multitudinària de la població uigur va començar el 2013 amb l’ús de càmeres de reconeixement facial i de programes que envaeixen els telèfons mòbils. Gràcies al reconeixement facial i als controls recurrents d’identitat, aquestes tecnologies han permès de crear una base de dades gegantina que permet d’espiar totes les accions dels uigurs i justificar-ne la detenció. Segons diverses ONG xineses, les detencions de uigurs representen el 21% de les detencions a tota la Xina el 2017, tot i que la població de Xinjiang només representa al voltant de l’1,5% de la població xinesa total.
Visibles per satèl·lit, els camps de concentració apareguts a Xinjiang des del 2017 continuen essent impenetrables i cap observador independent no hi ha pogut accedir. Pels testimonis que es coneixen de persones que n’han sortit, després d’haver complert la condemna, dins els camps hi ha tot de pràctiques repressives, com ara l’aprenentatge forçat del mandarí, actes de tortura, agressió sexual, injeccions forçades de substàncies medicinals i tota mena de tortures.
9. Es pot considerar que hi ha un genocidi xinès sobre els uigurs
El genocidi és un acte ‘comès amb la intenció de destruir, o totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós’, segons la definició de la Convenció de les Nacions Unides del 9 de desembre de 1948. Això es pot fer amb l’assassinat, però també, per exemple, amb mesures contra la natalitat, si es dirigeixen intencionadament contra un determinat grup.
Les darreres revelacions, que denuncien actes d’esterilització forçada, permetrien parlar de genocidi, segons els activistes uigurs, perquè hi ha una voluntat de reduir demogràficament la població i la Xina sembla que passa d’una política d’assimilacionisme a una política orientada frontalment a destruir completament un grup d’individus pel fet de ser qui són.
Tanmateix, la comunitat internacional és molt renuent a acceptar la qualificació de genocidi i per això hi ha una gran discussió sobre si es pot aplicar en aquest cas, o no. La reaparició, aquesta setmana, d’imatges en les quals es veuen grups de uigurs essent transportats en massa detinguts ha revifat el debat.
10. Per què la comunitat internacional no és més contundent?
És evident que el pes econòmic únic de la Xina frena i frenarà l’adopció de mesures contra la violència estatal al Xinjiang.
L’octubre del 2019, els Estats Units, el Regne Unit i una vintena de països més de les Nacions Unides van demanar a la Xina que posés fi a la detenció dels uigurs i d’altres membres de minories musulmanes a la província de Xinjiang, sense cap èxit. Un mes després, el cap de la diplomàcia francesa, Jean-Yves Le Drian, va demanar a la Xina que ‘convidés com més aviat millor’ l’Alta Comissària de Drets Humans de l’ONU, Michelle Bachelet, a visitar la zona sense límits ‘per a informar imparcialment de la situació’. Una visita que no ha estat acceptada. I el maig d’enguany, el Departament de Comerç dels Estats Units va adoptar sancions comercials contra una organització governamental i vuit empreses xineses dient que eren còmplices de les violacions dels drets humans contra la comunitat uigur a la Xina.
Però, mentrestant, la violència creix i el pessimisme s’apodera dels defensors dels drets humans. Tenint en compte la tèbia reacció històrica a l’ocupació del Tibet o la poca oposició a les mesures antidemocràtiques adoptades per la Xina a Hong Kong, hi ha poca esperança que el conflicte del Xinjiang sigui posat en primera línia dels problemes internacionals, malgrat que, fins i tot en el cas que no fos un genocidi, sense dubte és el que s’acosta més a un genocidi que podem viure en el món avui.
