Les degollades de Folgueroles, una tragèdia macabra a la Plana de Vic

El nom de Folgueroles (Osona) va travessar per primera vegada els Pirineus uns quants anys abans que ho fes de la mà de Jacint Verdaguer i la seva obra magna que és L’Atlàntida. Aquesta petita localitat ubicada a la Plana de Vic va aparèixer a les pàgines d’uns quants mitjans d’Europa el 1858 per un succés macabre en què van morir tres noies i tres més van quedar ferides. El més tràgic del succés és la forma en què van ser assassinades, degollades una a una, a mans de dos homes de Roda de Ter. Un cas clar de violència masclista, fet que aleshores ningú no va assenyalar. Joan Vilamala, filòleg, historiador i autor mutidisciplinar, recupera aquesta història de la qual tant havia sentit a parlar a casa quan era petit. El motiu és que la seva besàvia va ser una de les degollades.

El llibre porta per títol Les Degollades de Folgueroles (1858). Un crim de violència masclista de ressò internacional i l’ha editat el Museu del Ter de Manlleu. És una reconstrucció documentadíssima dels fets que Vilamala ha hagut de treballar durant anys. Ens hem de situar a la Catalunya de fa més de cent seixanta anys, en un país amb un alt índex d’analfabetisme i del qual es guarden escassos documents. És aquest trajecte, que agrada a Vilamala, que ha hagut de regirar i llegir milers de papers en arxius i llibreries. “No hauria acabat mai. Porto aquest tema a la barretina des que era petit”, diu mentre esbossa un somriure de trapella i ensenya fotocòpies de documents extrets dels arxius.

La història de les degollades de Folgueroles forma part de la cultura popular osonenca, però Vilamala hi té un vincle especial que el trasllada a la infància, quan el seu avi, Cinto Vilamala, li explicava aquells fets a la casa familiar de Folgueroles. “Recordo que em sorprenia quan em deien que la meva besàvia només tenia un pit! És clar, era un nen i em costava d’imaginar. Com em costava d’imaginar que l’havien degollada.”

La besàvia de Joan Vilamala era Maria Serra i Oms i quan tenia tretze anys ja treballava en una fàbrica tèxtil, cosa habitual a l’època. Una nit de dissabte d’agost va trobar-se amb cinc noies més a la Creu de Codines de Roda de Ter. Havien acabat la setmana laboral a sengles fàbriques i tornaven juntes a Folgueroles per passar el diumenge amb la família. No sabien que, amagats en la foscor, les seguien dos homes de la contrada.

Quan passaven pel serrat del Banús, a prop de Tavèrnoles, van ser assaltades per Pere Masferrer i Sebastià Solà. Les van degollar una a una. Mentre l’un matava, l’altre mirava que no s’escapessin. No eren uns desconeguts. Teresa Fussimanya, una de les sis noies i que tenia 19 anys, havia donat carabasses a Masferrer uns dies abans durant la festa major de Folgueroles. Això havia despertat la ira d’aquell home, que va fer-se ajudar per Solà per cometre aquella barbaritat que encara hauria pogut ser pitjor. Tres de les noies van sobreviure a les ferides: “Quan ja feia una hora que els assassins havien marxat, van tornar per comprovar si eren mortes o no. A la meva besàvia li van posar un misto al nas i, ella, valenta, va fer veure que era morta. I gràcies a això es va salvar, segons detalls que explicava el meu avi, però que no he trobat plasmats en llibres”, explica Vilamala.

Cal tenir en compte que aleshores hi havia pocs mitjans. El més important, el Diario de Barcelona, tampoc no era del tot fiable. L’endemà dels fets, donava per morta la besàvia de Joan Vilamala i informava d’un assassinat amb quatre víctimes. Bona part de la ciutadania s’informava per mitjà dels romanços, que es recitaven en places i carrers, però que tenien tendència a exagerar i a voltes es contradeien entre si. No sabem si les noies van ser violades abans de morir. Si bé el Brusi, com es coneixia popularment el Diario de Barcelona, no ho deia enlloc, un romanç recuperat per Vilamala al llibre sí que ho dóna a entendre. Ho explica així:

“Vamos ahora por la novia que es Teresa Fusimaña diez y nueve años tenía juventud bien mal lograda. La coge el vil asesino pero antes de matarla la… mas detente pluma, que el pensarlo solo espanta.”

Una de les nenes que va sobreviure va poder arribar pel seu propi peu a una casa de pagès de la vora i donar l’avís a les autoritats. Els assassins van escapar-se fins a Catalunya Nord, però dos dies més tard van ser descoberts i extradits. Els van executar al mateix Serrat del Cós, allà on havien perpetrat aquells assassinats macabres i on ara hi ha unes granges de porc. En un pla de terra grisosa que tant abunda a la Plana de Vic, les autoritats hi van plantar un cadafal i van ser sentenciats a mort. “Quan els executaren, diu el Diario de Barcelona, hi havia més de 10.000 persones de l’època. És curiós que les tres nenes supervivents van mirar l’execució des de primera fila. I per si no n’hi hagués prou, després les van convidar a dinar”.

L’enigma Verdaguer

Però hi ha un altre element que captiva l’atenció de Vilamala, un estudiós de l’obra i la figura de Verdaguer. Les víctimes del llibre eren coetànies del poeta de Folgueroles i la seva besàvia tenia la mateixa edat: “La seva casa tocava paret per paret amb la dels avis, així que estic segur que en Verdaguer, quan sortia a jugar al carrer, tractava amb la meva besàvia.”

Tot i que aquells fets van traumatitzar la comarca, Vilamala no n’ha trobat mai cap referència a l’obra del poeta. Ni una sola línia parla d’aquells assassinats. Per què Verdaguer no en diu res? És una pregunta que Vilamala s’ha fet moltes vegades: “Arribo a la conclusió que era una història tan recent, que potser no en va dir res per una certa delicadesa, per no remoure ferides. Per una altra banda, un dels assassins es diu Masferrer, i uns dels amics de joventut d’en Verdaguer eren els germans Masferrer; aquest també podria ser un motiu”, explica Vilamala.