‘Amb “Les de l’hoquei” volíem fer la sèrie que ens hauria agradat veure d’adolescents’

El test de Bechdel és un mètode que avalua com és de masclista una ficció mitjançant tres simples criteris: que hi apareguin si més no dos personatges femenins, que parlin l’una amb l’altra en algun moment i que la conversa tracti sobre una qüestió que no impliqui cap home. Si s’aplica als homes, trobem que gairebé la totalitat de novel·les, films i sèries de ficció compleixen els criteris, però, en canvi, si hi reflexionem veurem com és de dominant la visió androcèntrica. ‘Les de l’hoquei’, la nova ficció juvenil de TV3 que ja ha comprat Netlfix, trenca aquest paradigma de ple.

La Raquel, la Lorena, la Flor, la Gina, l’Emma, la Berta i la Laila són les jugadores de l’equip femení del Club Patí Minerva. Totes adolescents, es rebel·len contra la intenció del club de tancar l’equip per centrar l’esforç econòmic en el dels nois.

Si la història ja és trencadora, també ho és el camí que ha seguit fins a convertir-se en sèrie. És el resultat del Treball de Final de Grau (TFG) de quatre estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra: Laura Azemar, Natàlia Boadas, Marta Vivet i Ona Anglada. No van voler que la idea acabés al calaix i la van presentar al pitching del Clúster Audiovisual de Catalunya i van aconseguir de cridar l’atenció de TV3 i de les productores presents. Si en teniu curiositat, podeu llegir ací el TFG, però heu de pensar que és ple de filtracions.

Per saber com ha estat el procés per a les guionistes, hem parlat amb Marta Vivet i Marta Grau, coordinadora del guió i tutora del TFG.

—Quan neix ‘Les de l’hoquei’?
—Marta Vivet [M.V.]: Va néixer com a idea per al TFG. Ens vam ajuntar la Laura, l’Ona, la Natàlia i jo, que ens coneixíem però mai no havíem treballat juntes. Vam trobar que totes volíem parlar de l’adolescència en femení i parlar de temes que no havíem vist representats a les pantalles quan nosaltres érem adolescents. Volíem ajuntar un grup de noies diferents però amb un objectiu en comú i ens va semblar que un equip d’algun esport era ideal, però que no fos una cosa típica com el futbol o el bàsquet. Sóc de Manlleu, i es juga molt a l’hoquei. De fet el meu germà hi juga i els en vaig parlar. Ja que parlem de donar visibilitat a algunes realitats, per què no agafem un esport que no en té?

—I el TFG consistia a filmar una sèrie?
—M.V.: El nostre TFG era escriure la ‘bíblia’ d’una primera temporada –què havia de passar als capítols– i fer el guió del primer episodi. Un cop vam presentar el treball ens vam animar a filmar algunes seqüències. Vam fer un Verkami i vam poder enregistrar un tràiler que ens va servir de carta de presentació. Vam tenir l’oportunitat de participar en el pitching que organitza el Clúster de l’Audiovisual de Catalunya, que és la presentació de projectes universitaris davant productors de tot Catalunya.

—Com vau aconseguir d’atraure l’atenció perquè compressin la idea?
—M.V.: Vam dir que volíem fer la sèrie que ens hauria agradat veure quan érem adolescents. El vídeo promocional ens va anar molt bé perquè teníem imatges molt potents. Era un moment que a TV3 s’acabava ‘Merlí’ i semblava que podia haver-hi espai per a una sèrie com la nostra. Aquestes presentacions es fan davant una taula de productors amb un moderador, que en aquest cas era Joan Sol, un dels coordinadors de continguts de ficció de TV3. Li va interessar molt el projecte i ens ho va dir, i això va fer que les productores també s’hi interessessin. De fet, TV3 ens va contactar, abans i tot no vam escollir productora, perquè expliquéssim al departament de ficció de què anava. Ens van dir que hi estaven interessats, però que havíem de trobar una productora.

—Tot just havíeu acabat la universitat. Com us vau guiar?
—M.V.: Teníem diferents propostes, de gent que ens volia més involucrades en el projecte a qui només ens volia comprar els drets. Teníem clar que volíem començar la carrera professional formant part del projecte. Així que vam anar a parlar amb els guionistes que coneixíem, els professors de la universitat, entre els quals la Marta Grau, que havia estat la tutora del nostre TFG. Li vam dir que estàvem molt perdudes i ens va parlar de Brutal Media. Vam decidir tirar endavant amb ella de coordinadora de guió i amb Raimon Masllorens de Brutal Media com a productor.

—Quin paper havia tingut Marta Grau en el projecte i en les passes que vau fer després de la presentació del TFG?
—Marta Grau [M.G.]: Un cop presentats els TFG, a la universitat triem els que presentem al pitching. Curiosament, sempre costa que els projectes de guió siguin escollits perquè no tenen una part filmada per a ensenyar. Vaig lluitar molt i els altres professors van veure que era un projecte amb prou solvència per a anar-hi. El valor afegit que va tenir és que durant l’estiu havien filmat pel seu compte.

—Com va canviar el projecte de la idea inicial fins a la sèrie que s’emet a TV3?
—M.V.: L’univers que teníem nosaltres s’ha expandit. Havíem plantejat una sèrie amb vuit protagonistes, les jugadores de l’equip i l’entrenadora. Però els pares no tenien gaire entitat, els nois de l’equip masculí apareixien per allà, però no gaire… Quan s’hi interessa TV3 cal fer una sèrie per un públic més generalista, així que hi van afegir molts personatges i els van fer créixer. Han estat dos anys amb moltes reescriptures.

M.G.: Quan Brutal Media s’hi va implicar vam començar a treballar una altra vegada pensant ja en TV3 i Netflix. Perquè sigui així, la ‘bíblia’ ha de tenir trames potents que englobin els tretze episodis que ja sabíem que serien. Als personatges els vam donar una trama més profunda i vam construir un món que gira al voltant del Club Patí Minerva i el poliesportiu.

—Les actrius que veiem a TV3 són les mateixes amb les quals vau rodar per primer cop?
—M.V.: Han canviat totes menys dues, la Yasmina Drissi –que fa de Laila– i la Dèlia Brufau, que en la nostra campanya d’intriga feia de Raquel i ara fa d’Emma. Quan es va fer el nou càsting per a filmar a la sèrie vam dir a totes que s’hi tornessin a presentar.

—No fa vertigen de comandar un projecte així tot just acabada la carrera?
—M.V.: Ha estat una muntanya russa d’emocions. És impressionant, tan gros, que no saps com gestionar-ho. És el nostre primer contacte amb el món professional i ha estat com un màster, perquè hem après tant coses de guió com del funcionament de l’audiovisual.

—El vostre cas no és habitual. Quin camí sol seguir qui s’acaba de graduar de comunicació audiovisual?
—M.G.: Cadascú troba el seu camí. Pots començar picant pedra fent molta anàlisi de guió i edicions, que n’aprens molt, i anar escrivint en paral·lel. També pots entrar en algun equip com a júnior. Potser no escriuràs com la resta de l’equip però podràs desenvolupar algunes trames. Però el salt tan directe que han fet elles és realment inusual. Hi ha casos d’alguns altres ex-alumnes que han filmat coses, però d’una manera més independent.

—L’anterior sèrie d’adolescents de TV3, ‘Merlí’, va rebre crítiques durant la primera temporada perquè els personatges femenins no tenien gaire trames pròpies, sinó que eren només personatges secundaris. La vostra proposta és totalment oposada.
—M.G.: Teníem claríssim que ‘Merlí’ ens agradava molt perquè va aconseguir que el públic jove mirés TV3, que no sol passar, però realment hi faltava una mirada femenina. Els personatges femenins no tenien tanta entitat com els masculins i el mateix Merlí tenia una actitud bastant masclista. La nostra aposta era fer una sèrie on tots els personatges protagonistes fossin dones, però sense oblidar els personatges masculins. Veurem si a l’espectador li agraden igual els personatges protagonistes femenins. El públic femení estem molt acostumades a veure personatges masculins i femenins escrits per homes.

—Com espereu que el públic femení rebi la sèrie?
—M.V.: Que se sentin identificades amb coses que els passen. Som un equip de guionistes de només dones i hi ha coses que són més fàcils d’explicar quan les has passades en primera persona. Ja hem començat a rebre respostes, moltes de noies esportistes, que ens diuen que els han passat coses similars amb el seu equip i que s’han vist menystingudes.

—I el masculí?
—M.G.: Esperem que també li interessi de veure una història de dones. Al públic femení sí que ens interessa veure històries sobre homes. Per molt que tinguem personatges femenins com a protagonistes parlem molt dels masculins. Els volem incloure, tenen entitat i són presents dins les trames.

M.V.: Esperem que s’hi puguin identificar simplement perquè són personatges amb molts dilemes, encara que siguin noies adolescents.

—Quin coneixement teníeu de l’hoquei català?
—M.G.: D’una banda vam tenir la sort que la Marta és de Manlleu i el seu germà juga a l’hoquei, però el Raimon Masllorens, el productor, també té molta vinculació amb aquest esport i els seus fills hi juguen. Vam poder parlar amb alguns clubs i amb algunes jugadores, de les millors d’Europa, que van tenir l’amabilitat de trobar un moment per a veure’ns, ensenyar-nos uns quants tocs i explicar-nos les seves vivències.

M.V.: Durant la filmació, Arnau Casanovas, que és l’entrenador del Manlleu femení, ha fet d’entrenador esportiu per a les actrius.

—Darrerament hi ha més atenció mediàtica sobre l’esport femení. És una coincidència o tot va lligat?
—M.G.: A vegades hi ha sincronies a la vida. Quan començàvem a treballar en el projecte ens vam fixar que cada cop hi havia més notícies sobre l’esport femení. És curiós que nosaltres fem aquesta denúncia dins la sèrie i, paral·lelament, els mitjans posin cada cop més en primer pla l’esport femení.

—A la sèrie mostreu una escletxa generacional entre la manera com entenen el feminisme les adolescents i com l’entenen els adults. Ho veieu així?
—M.G.: Els nostres personatges joves tenen un punt de rebel·lia pel sol fet de ser joves. Tenen l’empenta de lluitar contra coses que quan et fas gran acceptes més. Aquesta força i empenta fa que visquin el feminisme d’una manera més lluitadora que els grans sembla que hagin perdut. També hi ha alguna cosa a l’ambient que fa que la gent jove pugi amb molta més força, dones i homes amb moltes més ganes de lluitar i rebel·lar-se contra un sistema imposat.

M.V.: Es nota molt el canvi generacional. Quan jo era adolescent dir que eres feminista era una cosa estranya i ara és molt habitual trobar noies –i nois també– que ho diuen. I no fa tant que jo era adolescent, en poc temps ha canviat molt.

M.G.: Ens agradaria que amb la sèrie creéssim nous models de funcionar, de cuidar-nos, que són propis del feminisme.

—L’enfrontament amb els pares és un dels temes recurrents de les sèries adolescents, com les drogues i el sexe. També ho tractareu?
—M.V.: Hi ha moltes coses que apareixen a les sèries d’adolescents i que nosaltres hem intentat no tractar-les igual. El primer episodi se centra en l’Emma, que és una noia molt rebotada amb els pares, però la resta són molt diferents entre si. L’alcohol i les drogues apareixen al rerefons.

M.G.: La gent jove surt i beu, però la nostra idea era d’intentar obrir més trames i mostrar què passa a les dones. Hi ha temes que toca explicar encara que ja se n’hagi parlat molt, però que volem explicar amb la nostra mirada femenina. I hi ha alguns altres dels quals sembla que ‘toqui’ parlar pel sol fet que sigui una sèrie juvenil, com la primera borratxera o els comes etílics, però que no hem volgut tractar.

—Un dels debats de la nostra ficció és l’ús del català en l’argot. Com heu fet parlar les vostres noies?
—M.V.: Buscàvem un to realista i volíem que això es reflectís en els diàlegs, que la manera de parlar d’elles fos com la dels nois i noies joves. També és veritat que fas una sèrie per a TV3 i hi ha lingüistes que han treballat tant revisant-se els guions com durant la filmació. S’accepta que de manera col·loquial es diguin algunes coses, però hi havia qüestions de gramàtica que vigilaven moltíssim. És trobar un equilibri molt complicat.

M.G.: És un estira-i-arronsa. Sabem que hi ha molts espectadors que es queixen de la manera com parlen, però no és culpa dels lingüistes. És el debat habitual a televisió: Fins a quin punt la ficció ha de simular la realitat o fins a quin punt ha d’instruir. Nosaltres lluitàvem per ser un mirall de la realitat; qui ha d’educar en la manera com s’ha de parlar potser són els presentadors o alguns altres elements que veiem a la televisió. No cal que siguin les nostres noies. Volem que l’espectador jove s’hi senti representat.

—La nota de color la posa la banda sonora en català, també en estils on és menys habitual com el trap.
—M.G.: Vam demanar molt ferventment d’intentar sortir dels cantants més habituals i anar a buscar les coses més modernes. I sobretot que fos d’aquí, que hi ha molts músics desconeguts que mereixen tenir un lloc a la nostra ficció.

—La sèrie també s’expressa a les xarxes socials. Era una idea vostra d’entrada o es va desenvolupar més endavant?
—M.V.: Sempre vam tenir la idea que les xarxes socials formessin part de la ficció, que parlessin entre elles pel grup de WhatsApp o interactuessin per Instagram. Hi ha ficcions on sembla que no existeixi el mòbil. Tota l’estratègia transmèdia va anar sorgint a mesura que desenvolupàvem la sèrie. La noruega ‘Skam’ n’és un referent, agafava els personatges i feia un perfil d’Instagram a cadascú. Ens semblava que si volíem interessar els adolescents, havíem de ser a les xarxes socials.

M.G.: Un cop vam tenir tots els guions, part de les guionistes van treballar el transmèdia, i no un gestor de comunitats. Elles coneixen els personatges i saben quines fotografies penjaria cadascuna. És pensat perquè entre capítol i capítol hi hagi fotografies, vídeos, etcètera, que dialoguin amb allò que hem vist.

M.V.: Hi ha una planificació que parteix de la psicologia dels personatges i de la manera com evolucionen al llarg de la temporada que es reflecteix a les xarxes socials. De coses tan bàsiques com la foto de la festa que has vist al capítol a coses com ara que un personatge està trist a la sèrie però penja una foto fent veure que està súper bé.