Les Danses de Guadassuar: creatives i singulars

‘La setmana de les Danses és una festa total, molt mediterrània, de carrer, participativa i igualitària, hi cap tothom’, diu Teresa Gomis, que balla des de menuda i és membre de l’Associació Amics de les Danses de Guadassuar.

L’última setmana d’agost, enguany del 20 al 25, hi ha les Danses a Guadassuar, a la Ribera Alta. Una festa tradicional i creativa que ha perdurat en el curs dels anys amb dues soles interrupcions: l’any 1865 pel còlera i els tres anys de la guerra de 1936-939.

Centenars de persones ixen a ballar melodies tradicionals, cada nit, en un carrer diferent de la localitat. Llueixen vestits de tota mena que han confegit per a cadascuna de les dansades. La festa no necessita patrocinis ni cap organització institucional que la regule perquè segueix un desenvolupament propi, la festa és del poble i per al poble.

Els veïns esmercen temps a ornamentar els carrers amb llums i banderetes, ho posen tot a punt per acollir els qui hi vulguen participar, tant si saben ballar com sino. Les cases obrin les portes i encenen el llum de la façana, les voreres s’omplin de cadires i la gent sopa al carrer amb amics i familiars. Ningú no explica què cal fer. És una festa autoorganitzada pels veïns, pels balladors, els festers i les festeres. És una festa coral que no té director.

Vestits llampants que es renoven cada dia
Tothom hi pot ballar però amb dues condicions: portar un parell de castanyoles o postisses i vestir-se d’una manera diferent al dia a dia. És a dir, cal portar el ‘vestit de danses’, confeccionat per un mateix, o un complement de roba distintiu.

Teresa Gomis explica: ‘Una de les coses que més m’agraden de les Danses és que no necessites res. Ens podem comboiar en un tres i no res, agafem una flor i un barret i ja està. És genial. Pots estar en la festa sense dedicar-hi temps ni diners.’

Els balladors són espontanis, s’organitzen en parelles o en grups de tres, quatre o més parelles: les comparses. Els vestits que elaboren tenen un significat concret. Gomis diu: ‘Hi ha comparses que es consoliden pel seu vestuari, com ara la de Rafa Molina, una persona molt creativa que dedicava molt de temps a idear el vestuari. Quan eixien ells el món es parava, anaven tots a veure què treia la comparsa cada nit. Passava igual amb els vestits de Quique Roig, admiraven i alçaven molta expectació. Hi ha hagut vestits de molts temes…: de Quixot, d’Ausiàs Marc, de sant Roc i la Mare de Déu… Jo, enguany, eixiré de mosquit-tigre, perquè n’hi ha molts al poble.’

Alguns acaben essent autèntics especialistes a fer vestits i, sovint, fan els dissenys dels de les festeres, els més espectaculars. Són tots iguals, van cosits i, a vegades, són un poc aparatosos. Els festers, que no ballen, porten una brusa negra, o estampada amb colors diferents, per diferenciar-se de la resta.

Sis nits amb el mateix esquema festiu
No és una festa religiosa, tot i que hi col·laboren les festeres de la Mare de Déu de l’Assumpció, que ballen al final de la comitiva, i els festers de Sant Roc, que seleccionen els Caps de Dansa i els carrers on es ballarà i vetllen perquè la festa es desenvolupe amb normalitat.

Els Festers de Sant Roc i els músics se citen a la plaça Major per fer la cercavila inicial fins al carrer que acollirà l’esdeveniment, a les nou del vespre. La gent sopa en aquest carrer i, a les onze menys quart, trauen les taules per deixar pas a una altra cercavila. Tot seguit, les festeres entren i ixen d’una casa per simbolitzar que ja és tot a punt. Després, un oboè, o un clarinet, fan la melodia del Cap de Dansa –una figura especial que, tot i que no balla, fa una arenga perquè la gent hi participe. Segueixen amb l’Eixida i el Cap de Dansa, dues accions que es van recuperar ara fa vint anys. Tot seguit comença la ‘dansà’. Els participants recorren el carrer sense parar, tot seguint el ritme de la caixa i d’una formació musical de vent metall i vent fusta. Al començament se situen els més menuts i la gent s’hi incorpora a poc a poc. Finalment, hi ha les festeres que tanquen la comitiva de balladors. A continuació es fa un descans per a beure aigua-llimó, o qualsevol refresc, i recórrer el carrer en sentit invers fins que sona el pasdoble Danseret, que clou la ballada. Tanmateix, la nit continua amb el ball que amenitzen formacions musicals diverses. Enguany hi actuaran el grup la Fúmiga i la macrodiscomòbil Tallarina, entre moltes més.

El paper de les dones
Les Danses es ballen en dues fileres paral·leles de xics i xiques. Segons Teresa: ‘Ací, a diferència d’altres llocs, ballen molts homes, però és feina de les dones buscar-se balladors. Hem de fer sol·licituds per a aconseguir-ho perquè els xics es fan pregar més [riu]. Últimament, però, ballen xiques amb xiques i hi ha una comparsa només de xics, de manera que no hi ha problema.’

Les dones són les encarregades de fer els vestits. Teresa diu: ‘Les Danses són una extrapolació de la societat, som les que ho tirem tot avant i no som la cara visible. Normalment fem els vestits dels homes i de les dones, ajudem a fer el dels xiquets, som les que preparem el carrer, som el motor… I, en canvi, no som la cara visible.’

Pas pla, senzill i participatiu
Paloma Cucarella és titulada en dansa superior, especialitzada en dansa contemporània, i forma part de l’associació: ‘La gent hi participa al màxim per la senzillesa del moviment, és molt repetitiu. Encara que no hages ballat mai… et col·loques a la fila i pots seguir perfectament el de davant i el de darrere. No té complicacions, no té passades com altres danses. Només té el pas pla, no hi ha cap canvi, et poses a ballar i la gent et va duent fins que arribes al final del carrer.’

A Guadassuar sap ballar tothom, gairebé. Les mares i les àvies organitzen petites dansades a casa perquè n’aprenguen els més menuts, els posen en fileres i canten cançons relacionades amb les danses que han passat de generació en generació, com aquesta: ‘A ballar les Danses al carrer Major/, un plat de tomaques pal senyor rector/, eixirà la sastra en un mocador/. Tot aquell, tot aquell, que balle les Danses/ anirà a Maó igual que les Panses./ Afanyeu-se, guilopes, que la huela fa sopes, etc.’

Els balladors de les dues files no es miren entre ells, fan el ball pla amb tombs menuts cap a l’interior del carrer per mirar de no perdre la parella, que avança paral·lelament. Paloma apunta: ‘Cal estirar molt el braç i alçar la cama, tenir l’esquena recta i avançar sempre. Quan girem en el sentit contrari al carrer ens quedem al lloc; quan girem de cara, avancem. I si ho fem així la “dansà” va molt ràpida. Si no, anem sempre avant i arrere sobre el mateix lloc, i això no està bé, s’ha d’avançar, sempre.’

La música
Les Danses pròpiament dites són sis tonades que es repeteixen en bloc mentre dura la ‘dansà’. Les interpreta un conjunt instrumental de vent-metall, vent-fusta i percussió derivat de la banda local. Les caixes i les castanyoles dels balladors hi tenen un paper importantíssim. No paren mai de repicar, a diferència de la banda. Amb tot, es creen ritmes que contrasten entre ells i hi apareix una polirítmia característica de les danses que es mantenen vives, però amb variants, en més llocs del País Valencià, com a la Vall d’Albaida.

És difícil de seguir el ritme, els carrers són molt llargs i el so es barreja entre els centenars de parelles que hi participen. Per tal de coordinar-les totes es distribueix un gran nombre de caixes, separades les unes de les altres, al mig de les dues fileres. Joan B. Boïls, músic i portaveu de l’Associació, explica: ‘Es necessiten moltes caixes per marcar el ritme, abans n’hi havia dues o tres que es veien de punta a punta del carrer, però ara n’hi ha més de deu i, per tant, s’han de coordinar per anar igual, i això és molt complicat. Fa pocs anys van trobar una solució molt efectiva: abans de començar, cada percussionista engega un reproductor d’MP3 o un mòbil on sona una claqueta que escolta amb els auriculars. Aleshores pot seguir i mantenir la pulsació adequada per a ballar. Tots els aparells s’engeguen alhora, estan sincronitzats perquè el ritme no fluctue. És que hi ha ballador que necessita una caixa al costat de l’orella, hi ha gent arítmica ballant, eh? I la gent va a passar-ho bé, no va a escoltar. La gent no està concentrada perquè el ritme del ball isca ben quadrat.’

Joan B. Boïls acaba de publicar el llibre Dos puntals festius de Guadassuar. La Fira de Sant Vicent i les Danses, d’Edicions Bullent. Dóna valor al complement social d’ambdues festes i les descriu. És la prolongació de les investigacions que va començar fa dècades i que l’han convertit en un referent: ‘Vaig començar a interessar-m’hi, acadèmicament, quan vaig escoltar una conferència del professor Jaume Ayats, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig veure que la nostra festa era una cosa que la gent feia de manera habitual i normal. No hi donaven importància, però en realitat en tenia. Aleshores, vaig fer el meu primer treball sobre les Danses. L’any 1997 la Fonoteca de Materials de la Generalitat em va encarregar un estudi més profund i no he parat de dedicar-m’hi. És que les Danses són una cosa que vius de xicotet, hi participes com a músic i, ballant-les, és un corrent que t’arrossega… Arriba un moment en què t’adones que són un tresor, una senya d’identitat. A més, veia que tothom funciona segons una inèrcia i que, a València, hi ha pobles que ho han perdut tot i copien models més generals. Per això calia remarcar les nostres festes. Ens uneixen i generen identitat, inconscientment.’

Bé d’Interés Cultural
Alguns investigadors del País Valencià han contribuït a fer que les Danses siguen valorades arreu del territori, com ara Vicent Torrent, un dels capdavanters d’Al Tall i un dels màxims responsables de l’arxiu de música tradicional de la Generalitat Valenciana; l’etnomusicòleg Jordi Reig, que les va analitzar musicalment; el prestigiós folklorista Fermín Pardo; i Joan B. Boïls mateix, per exemple.

Les Danses han estat declarades Bé d’Interés Cultural enguany, en part, gràcies als estudis que ha fet Boïls i l’Associació d’Amics de les Danses, que vetllen pel bon funcionament de les Danses. ‘No tenen cap problema de salut –diu Boïls–, només cal tenir cura de quatre detalls i parar els xicotets atreviments inconscients o idees que, en un futur, podrien desvirtuar-les. És que ací som tots iguals, és superdemocràtic. Hi ha gent que aporta idees, com ara un concurs de selfies, que sense voler pot arribar a interrompre la “dansà”. Són bones intencions per a millorar o aportar coses, però hi ha elements que s’han de protegir, no pots aportar el que dóna la gana quan et dóna la gana.’

La setmana de les Danses va molt més enllà de la festa. Se n’han fet estudis, publicacions didàctiques i, en el curs dels anys, s’ha conformat un llegat cultural que inclou cançons populars, noves composicions musicals, contes, frases fetes, poesies i, fins i tot, llegendes.

Per a Teresa Gomis, les Danses formen part d’un ritual: ‘La festa té alguna cosa de màgica amb la plasticitat de tot el colorit, del moment, de la nit, del soroll del carrer, de la gent, dels amics que es troben, del veïnat, dels sopars, de la música, de la cercavila, de l’Eixida, de les castanyoles… Tot això fa que siga un moment molt especial. I, com a vilatans, sentim que fem alguna cosa molt pròpia del poble. El primer dia és el moment cíclic més especial de tot l’any. El dilluns és genial perquè tota la gent té moltíssimes ganes de que comence la festa, és eixe moment en què escoltes les castanyoles i el primer so de la cercavila. O eixa mateixa vesprada que a moltes cases toquen les castanyoles perquè la gent les busca o ensenya la dansa als xiquets. És molt especial, tot plegat.’

A les Danses de Guadassuar la creativitat es posa al servei de la tradició. Xiquets, joves i grans s’ajunten per treballar en col·lectivitat i seguir un ritual de cohesió i participació que es renova cada any.