Les crisis, quin gran invent

Quan el gasoil anava a 1,60 euros el litre, vaig estar temptada de fotografiar les cues de vehicles en una benzinera low cost, enquadrant-hi el panell de preus. Era el temps que el carburant pujava cada dia, i aquella escena recordava la primera de la sèrie El Col·lapse, que, per als qui no l’hàgiu vista, amb el títol ja ho diu tot. El govern del país de la picaresca encara no havia anunciat la bonificació de 20 cèntims per litre que acabaria incitant l’oligopoli dels combustibles a una pujada general de preus. Avui s’enfilen fins a 2,30 euros i res, llegim que els beneficis de les grans petrolieres s’han duplicat i triplicat respecte de les duplicacions o triplicacions anteriors, i les cues que es noticien ja no són les de les benzineres, sinó les de les operacions sortida a les carreteres i aeroports.

Perquè ja som a estiu, mediterràniament immersos en una onada de calor històrica i interminable, i fa por de pensar en més analogies amb ficcions apocalíptiques, perquè la realitat ja està demostrant que és capaç de superar-les sense contemplacions. Estabornits davant dels mapes vermell-i-negres i dels focs que ens tornen a tallar a respiració, ja no ens en recordem dels preus de l’electra d’abans de la invasió d’Ucraïna, quan els titulars encadenaven imaginativament els rècords fatals –la llum es dispara, trenca la barrera històrica, fulmina un nou rècord– com qui parlava d’un fenomen meteorològic, d’una ira inescrutable dels déus.

Tot passa molt de pressa, en efecte, i mentre cada dia hi ha un motiu més per a sortir al carrer i ja no dic cremar, per respecte als bombers, sinó paralitzar-ho tot, el secretari general de la UGT a Espanya bramava en un acte on també s’estampaven les sigles de CCOO: “Ens diuen un dia sí i un altre també que entrarem en una situació de crisi, que hi ha recessió, que la guerra… Volen fins i tot que no ens ho passem bé a l’estiu. Que se’n vagin a fer punyetes! Gaudirem de l’estiu perquè és nostre, perquè ens ho hem guanyat!” Servidora soc autònoma i no hi entenc, en sindicalismes a l’espanyola –ni a la catalana–, però el fet que el govern de l’estat hagi incrementat vora un 20% les subvencions a aquestes organitzacions fa pudor d’operació de contenció pagada per endavant.

Els independentistes vivim aquest espectacle com una doble condemna. Arrossegats per una actualitat informativa que no és la nostra, forçats al mateix destí que un ciutadà de Zamora, sentim que afegim un altre immobilisme a l’immobilisme que ens té paralitzats des del 2019. El sector que no distingíem entre la reivindicació nacional i la social, digues-li econòmica, entenem que ens hauríem de passar tot lo dia al carrer, tombant contenidors a doble jornada. I aquell independentisme anomenat “de butxaca”, el d’última hora, sembla que no se’n recorda, ja, del 36% d’execució pressupostària a Catalunya al costat del 184% de Madrid. Dos dies de tertúlies enceses, i després a rondinar per l’obertura de peatges, que crea embussos de populatxo quan han de pujar a l’Empordà.

Ara, a les portes d’una crisi que se sap mundial i històrica, tenir una nació per salvar és vist com un excés, quan amb prou feines sabem si ens podrem salvar individualment. Aquells catalans que vam omplir carrers per voler canviar-ho tot, en concentracions seguides com no s’havien vist mai a Europa, és normal que arribem a aquesta nova crisi cremats, atropellats, desmoralitzats. Però llavors ens mirem els espanyols i ens demanem què més els cal, a ells que estan frescos, per sortir en massa a protestar. Potser tenir un estat propi dóna tanta comoditat com això, que el dolor és menys dolor. Potser els sindicats hegemònics tenen la capacitat d’anestesiar o esperonar els treballadors segons si el govern de torn els és benefactor o no. O potser és que, com amb l’experiment Catalunya, només calia aclaparar la població prenent-li-ho tot, per després anunciar mesures temporals –bonificacions, reduccions d’IVA, impostos a la banca i les energètiques que encara no saben com aplicaran– i esperar que t’agraeixin la mica d’aire que passa entre l’escanyament a dues mans.

Ah, les crisis, quin gran invent. Lluitar per sobreviure no deixa a la gent gaire marge de maniobra. I ara, convertits de manera individual en supervivents, la por de perdre el poc que tenim –perdoneu, ja em torna a venir al cap Catalunya– ens fa més mansos, més apàtics, més controlables. Tant de bo només sigui la calor extrema, que ens abalteix, i a la mica que torni a bufar una mica d’aire ens eixorivim i sapiguem retornar a allò nostre que teníem pendent.

Diu el proverbi que qui vol fer alguna cosa, troba la manera, i que qui no vol fer res, troba una excusa. Doncs ara, amb la crisi, igual que abans amb la no-crisi, ja podem preveure quina serà l’excusa de qui no vol fer res, que coincideix amb l’argument permanent de l’adversari: que ara hi ha problemes més urgents. Això, ja ho tenim. I a partir d’aquí només cal que ens torni a la memòria de peix una altra repetició: que tots els nostres problemes circumstancials són indissociables d’un problema fix que travessa el temps com un fil de cosir. Ho sabem de totes les crisis: abans, durant i després, el dinosaure sempre hi és.