Les coses clares

A sis anys la senyora Clara Ponsatí era una nena que a Barcelona agafava tota sola l’autobús per anar de casa els pares a l’escola Talitha, escola alegal que en ple franquisme ensenyava tot l’any en català d’amagat. Una escola de nenes, lluny de Franco i del fanatisme religiós, i a prop d’una bona educació que ha format, entre més, Eulàlia Griful, primera dona que hagi dirigit l’escola d’aeronàutica de Catalunya, Lulú Martorell, conductora de programes mítics de la televisió, com Glasnost o Pleitaguensam, l’editora Isabel Martí o Clara Ponsatí, que ja organitzava manifestacions i tallava carrers a deu anys, segons que recorden les seves mestres. A setze anys va entrar a les Joventuts Comunistes de Catalunya, per activisme, i les va deixar als vint-i-dos, perquè comunista no ho ha estat mai. Però va arribar a representar-les a l’Assemblea de Catalunya, perquè interessada per la política ho ha estat sempre, com demostra el llibre que acaba de publicar, Molts i Ningú. Embastat de memòries i altres històries (La Campana).

No tenia ni vint anys quan se’n va anar de casa (per emprendre una història de parella que va durar ben poc) i va començar la carrera d’econòmiques. Als 25 va anar a fer el doctorat als Estats Units, cosa ara ben habitual, abans no tant. A l’aeroport, la van anar a rebre companys estudiants, Teresa Garcia-Milà, avui directora de la Barcelona School of Economics, i Miguel Sebastián, ministre espanyol amb Zapatero. Va estar-hi set anys, fins als 32. Va tenir de professors Nobels d’economia, com Leonid Hurwicz, i va fer els estudis a mig camí de Minnesota i Princeton, on el seu marit, català també, feia el doctorat. Allà va aprendre, si és que li calia, que et poden dir les coses clares, dures i a la cara, i no cal que ho prenguis com un atac personal. La cultura anglosaxona no té la pell fina de la catalana, en què un atac intel·lectual és pres com un atac personal.

La seva àvia ja tenia estudis, com la seva mare, dones que en una altra societat segurament que haurien pogut fer el doctorat, que ella sí que té. Esperits brillants en segon pla. Llegir el llibre de memòries que acaba d’escriure també és llegir el segle XX amb ulls de dona professional que va avançant en la carrera professional i vital en medis dominats per homes. “Les dones tenim una intel·ligència que funciona diferent i moltes vegades els homes ni la detecten. La creació intel·lectual requereix molta comunicació, i la comunicació només s’assoleix fent comunitat. Però ser dona i participar com una igual en una comunitat on tot són homes és pràcticament impossible. Ara segurament les coses estan millorant.”

Per part de mare, membre d’una burgesia més il·lustrada que no burgesa, lectora d’Auden, enamorada d’Orwell, de qui va seguir els passos a l’illa de Jura acompanyada del seu fill Jordi durant l’exili escocès (per mi una de les imatges més belles del llibre, amb milers de cérvols campant lliures en una illa de dos-cents habitants ), Clara Ponsatí està molt al dia de la literatura catalana actual –ja el poeta Foix era íntim del seu avi, i ella el recorda a casa, com també recorda l’amistat del matrimoni Riba amb la seva família. El seu avi, el pintor noucentista Josep Obiols, l’home que va il·lustrar la moneda republicana que va circular durant la guerra, o l’Auca del noi català, antifeixista i humà, deixeble de Torres Garcia, depurat pels franquistes. De la mateixa família és Raimon Obiols (PSC), oncle de la Clara, que la va visitar els primers temps d’exili a París. La biografia familiar de Ponsatí, contada amb una delicadesa elegant —incloent-hi la mort del seu fill Guillem, la infantesa d’uns nens de guerra, els seus pares, la visió del matrimoni a la fi fallit, la vida dels rebesavis—és, per als amants de les biografies com jo, un dels grans encerts del llibre.

Per part de pare, membre de la menestralia que acaba ascendint gràcies als estudis: un besavi amb la soldada va comprar el forn de Betlem de Barcelona, al carrer per on Verdaguer passejava, el segle XIX. I que la CNT va confiscar el segle XX. Forn portat pels avis, però pel pare ja no, perquè va estudiar farmàcia, seguint els passos de l’oncle Nemesi Ponsatí, l’home que va formar en l’atletisme generacions senceres de joves barcelonins que ell entrenava a Montjuïc. Jo, i tots els nens de l’escola Garbí, vam aprendre a nedar gràcies a la senyora Ponsati (l’accent el posàvem sobre la a, parenta de la Clara Ponsatí), nedadora professional, que encara recordo amb el seu elegant coll alt negre a la piscina de l’escola d’Esplugues.

Acadèmica amb més de deu anys a l’estranger, un cop a la UAB va intentar formar estudiants catalans directament en llengua anglesa, es va interessar, ja en la seva tesi doctoral, en els processos de negociació, i més tard per les raons per les quals acabem obeint. Doncs quan va entrar al govern de la Generalitat es va trobar amb aquests dos fenòmens en aplicació pràctica: les fallides negociacions Puigdemont amb Rajoy i la UE, i l’èpica obediència catalana a Madrid. “Tota la meva formació intel·lectual, tot el meu treball acadèmic, m’han dut a analitzar les situacions amb molta lògica i amb molta racionalitat: Però la paradoxa és: quina rellevància té això en la vida pràctica?”

Llibre de memòries, autobiografia precisa, homenatge familiar, ni que sigui per a tractar com cal el darrer llibre de la gran editora d’aquest país, Isabel Martí (companya seva a l’escola Talitha, i ànima darrere la qual aquest vaixell ha arribat a bon port), no reduïm aquest tros de llibre a un llibre més del procés. També, com intenta aquest article, se’n pot parlar esmentant el procés, sí, perquè hi surt el seu pas pel govern i l’exili en detall, però sense fer-ne el motiu central, com passa a Molts i ningú, en què tinc l’honor de sortir als agraïments. Molt al principi vaig fer unes entrevistes a la Clara que li van servir per arrencar, i potser és per això que sóc parcial amb el llibre, però espero que no sigui en detriment de l’honestedat. Al final, “la llibertat comença dient-nos la veritat”, com ella escriu a mà a la dedicatòria d’alguns dels exemplars que es venen aquests dies a les presentacions, com la que es farà a Perpinyà dissabte de la setmana entrant.