21.01.2021 - 21:50
L’escriptora sud-africana Kopano Matlwa es posa nerviosa quan li diuen que és la veu de la primera generació de sud-africans nascuts lliures, perquè “no hi pot haver una única veu, sóc una de les veus” i perquè tècnicament ella no va néixer lliure, l’any 1985. En la conversa amb el periodista Xavier Aldekoa al CCCB, el dilluns 18 de gener, Matlwa ens va explicar que ara els joves sud-africans “comencem a sentir-nos definits pel nostre passat” i que “Sud-àfrica és un país ple de reptes”; en definitiva, que vint-i-cinc anys després, la paraula llibertat encara necessita cometes al seu país, perquè no és cert que toqui recuperar-la després dels més de quaranta anys que va durar l’apartheid, sinó després dels 350 anys de colonialisme, “350 anys d’una enginyeria social perversa”, i “cal un miracle per desfer tots aquests danys”.
És una arrencada pessimista, però és que a Sud-àfrica el cost d’evitar una guerra ha sigut que n’hi hagi una altra de “soterrada”, la d’una transició precària en la qual la desaparició de la desigualtat, de les desigualtats, no ha ni començat: Mandela només va posar els fonaments del que ha de ser el país, la casa de tots els sud-africans, en falta tota la resta, amb fonaments i prou no es pot viure. I els que hi surten perdent, com sempre, són els més vulnerables, o sigui: les dones i els nens.
Com a metge, Kopano Matlwa està especialitzada en malnutrició infantil. Arran de la pandèmia, a Sud-àfrica hi ha més famílies vulnerables que mai, i si hi ha famílies vulnerables, hi ha nens malnodrits, i els nens malnodrits tenen un baix rendiment escolar i això els suposa tenir problemes de feina en el futur i per tant no sortir del cercle de les famílies vulnerables, perquè els seus fills tornaran a ser nens malnodrits, etcètera. Quan una persona del públic li va demanar consell com a activista, Matlwa, que lidera una organització que lluita per eradicar la malnutrició crònica –que comença durant l’embaràs–, va dir que tot es resumia en un sol concepte: passió. “Si vols generar consciència, cal que hi hagi passió. Si vols formar part del canvi positiu, troba el que t’apassiona i compromet-t’hi. Tots els canvis estan interrelacionats.”
Va ser una hora i mitja intensa i utilíssima per saber com està Sud-àfrica avui, essencialment, i per escoltar una autora que té les coses clares i parla sense embuts. Però Kopano Matlwa s’ha de llegir. Les dues novel·les que en tenim traduïdes al català, Coconut (2007) i Florescència (Period Pain, 2017) –traducció d’Elisabet Ràfols-Sagués i publicades per Sembra Llibres–, expliquen com es viu avui dia a Sud-àfrica sent dona i negra i alhora qüestionen com es viu arreu del món sent dona i negra, o sent només dona o sent només negra (“només”, sí); i aviat en podrem llegir Aigua passada (Spilt Milk, 2010). Matlwa va explicar que estava escrivint, que sempre està escrivint, però que és força indisciplinada; per sort, va dir, “tinc la feina de metge per pagar les factures”.
Però Matlwa també és activista quan escriu, o ho és sobretot en el que escriu. Coconut, la seva primera novel·la, que ella diu que va escriure sense saber que era un llibre i a la qual sempre estarà agraïda, acaba així (no patiu, no us en revelo res que us en pugui espatllar la lectura):
“No sé com fer-ho bonic. No sé com amagar-ho. No és una peça de geni literari. És la història de la nostra vida. És la nostra història, explicada amb les nostres paraules tal com ho sentim cada dia. És avorrida. És simple. És exagerada i no és en absolut notícia. Però és la història que hem d’explicar.”
I jo li rebatria totes les frases del paràgraf menys l’última, i les hi rebatré. El que escrius ho fas bonic, Kopano, perquè en fas literatura, i no ho has d’amagar, convé que ho mostris tant com puguis, que arribi a tots els racons del planeta, és una peça de geni literari i és la història de la vostra vida, sí, però aquesta història pot canviar si tu l’escrius i la dónes a conèixer amb aquesta passió que et desborda quan escrius i quan parles, i és important que l’expliquis amb les vostres (les nostres!) paraules tal com les sents cada dia, és important i per això ha arribat tan lluny el que escrius, perquè ho escrius així com dius. No és avorrida, ni simple, ni exagerada, la teva literatura, i la vostra història ha de ser notícia, i tu la fas notícia quan l’escrius, fas que travessi fronteres i arribi a tot arreu, i això és passió i és, perdona l’expressió, “activisme literari”, és la història que has d’explicar i en cada llibre n’expliques una part sense perdre en cap moment un geni literari que és el que fa que aquesta història arribi lluny.
Dius que ets “molt optimista amb els joves sud-africans que lluiten cada dia per trencar sostres de vidre en tots els àmbits”, i jo et vull dir que amb la teva literatura també en trenques i que llegir-te escriure històries tan dures, i veure com aquestes històries tenen tants lectors arreu del món també t’ha de fer sentir molt optimista. Ets activista quan escrius, perquè quan escrius, escrius, no penses a fer activisme, per mi aquest és l’únic activisme literari vàlid, el que posa la literatura al centre, com ho fas tu, tot i ser negra, dona, mare, metge i activista en una Sud-àfrica on cada dia es cometen 150 violacions, on la violència de gènere és la pandèmia que realment cal combatre, i on les dones per fi han dit que prou, s’han unit i han demanat als polítics que hi facin alguna cosa, i això, com bé dius tu, “té molt a veure amb la cultura”, i sense veus com la teva, que no és ni ha de ser l’única, no seria possible.
Tu, quan escrius, escrius perquè t’apassiona, perquè “treus el que et dol i el que t’inspira”, i és així com s’escriu; com dius tu, és una cocreació, “una dansa entre qui escriu i qui després llegeix”, i dansar amb tu és caminar endavant amb optimisme per anar esborrant de mica en mica les cometes que atrapen la paraula “llibertat” no solament a Sud-àfrica, Kopano, no solament a Sud-àfrica.
