Les claus del retorn sorpresa d’Anna Gabriel

Quan el Tribunal Suprem espanyol ha difós un comunicat que deia: “Anna Gabriel Sabaté compareix i es posa a disposició del Tribunal Suprem per regularitzar la seva situació processal”, l’ex-diputada de la CUP ja havia tornat a Ginebra. I, al mateix temps, el seu grup de suport, Free Anna Gabriel, emetia un altre comunicat en què destacava que l’ordre de detenció de Gabriel ja no tenia efecte, que havia comparegut a la secretaria del tribunal i que aviat seria citada a declarar com a imputada pel delicte de desobediència. Aquesta vegada no hi ha hagut filtracions prèvies, ni tampoc fotografies de la seva arribada al Suprem. I tot plegat amb un nou advocat, el basc Iñigo Iruin, històric defensor de militants i dirigents de l’esquerra abertzale, que ara fa tan sols una setmana va agafar les regnes de la seva defensa, que aquests darrers anys havia dut Benet Salellas. Canvi d’advocat; entrada a l’estat espanyol per primera vegada en més de quatre anys i canvi de situació processal: la compareixença llampec de Gabriel ha sorprès pràcticament tothom.

I que l’hagi feta de la mà d’Iruin, també. La situació recorda la de Meritxell Serret, quan el març de l’any passat va deixar la defensa de Gonzalo Boye i es va presentar per sorpresa al Suprem després de més de tres d’anys d’exili a Brussel·les. Serret, acompanyada també d’Iruin, va comparèixer davant Llarena, va sortir en llibertat provisional i després fou citada a declarar com a encausada. La van acabar acusant de desobediència (que no implica penes de presó) i és pendent de judici al TSJC, on Llarena va acabar traslladant la causa.

Amb Gabriel, el recorregut podria ser semblant. De moment, Llarena tan sols l’obliga a comunicar una adreça i un telèfon de contacte i que estigui sempre a disposició del tribunal per a comparèixer quan li ho requereixin. Sense ordre de detenció espanyola, es podria moure sense risc de ser detinguda dins l’estat espanyol. Però, ara per ara, se n’ha tornat a Ginebra, on fa de secretària general del sindicat UNIA. I ha difós aquesta nota on explica la seva nova situació: “Després de quatre anys i mig d’exili, avui es fa un pas processal necessari per recuperar una llibertat de moviments que no hauria hagut de perdre mai, ni jo ni ningú. Aquesta passa respon a un seguit de consideracions, reflexions i anàlisis que tenen a veure tant amb el context polític i judicial general, com també amb un seguit de circumstàncies personals. […] En coherència amb un seguit de responsabilitats professionals i personals adquirides, continuaré vivint i treballant al mateix lloc on he viscut i treballat aquests darrers anys. Més enllà d’aquests fets circumstancials, els meus compromisos polítics i socials romanen on eren, amb el meu poble, amb la seva gent, i molt especialment, amb el conjunt de les persones represaliades.”

Ni Anna Gabriel ni el seu nou advocat no han explicat pas què havia canviat ben bé per poder fer aquest pas. “Un seguit de consideracions, reflexions i anàlisis que tenen a veure tant amb el context polític i judicial general com també amb un seguit de circumstàncies personals”, deia ella. La CUP remet a “l’equip jurídic” de Gabriel per les explicacions sobre què ha passat. Hi ha un hermetisme absolut. El diputat Xavier Pellicer tan sols ha explicat que si Gabriel ha anat al Suprem és perquè aquestes setmanes han sabut que solament l’acusarien de desobediència: “Ha comparegut al Suprem perquè després d’anys de manca de claredat s’ha pogut aclarir que només era acusada d’un delicte de desobediència.”

Uns anys d’amenaça i blocatge

Aquesta manca de claredat que tant el jutge Pablo Llarena com les acusacions (la fiscalia i l’advocacia de l’estat espanyol) havien mantingut aquests darrers anys sobre quina seria l’acusació contra Gabriel si tornava de l’exili a Suïssa havia estat utilitzada com una arma repressiva, com una amenaça. Llarena la volia deixar en uns llimbs jurídics, tot negant-se a traslladar la seva causa a un jutjat de Barcelona, tal com li demanava una vegada i una altra l’advocat Benet Salellas en representació de l’ex-diputada. El sol fet que Llarena hagi instruït la causa contra ella és una anomalia, una vulneració del jutge predeterminat per llei (així com ha passat amb els presos i amb tots els altres exiliats). Llarena refusava l’argument, i deia que per decidir quin jutge l’hauria de jutjar havia d’anar per força primer a Madrid a declarar davant seu.

Gabriel volia garanties per a tornar, i per això demanava el trasllat de la causa a Barcelona. Però Llarena s’hi negava, i deia que abans la volia veure comparèixer davant seu. Deia que ja podia estar prou satisfeta que li hagués reconegut el dret de defensa i de formar part de la causa malgrat no haver comparegut al Suprem, com sí que va fer Mireia Boya. Que havia d’anar a Madrid tant sí com no, i que, arribat el cas, ja veurien quina acusació concreta li farien i si la causa podria anar a Barcelona. Cap seguretat, cap garantia. Salellas, en nom de Gabriel, hi insistia, i amb arguments de pes, com ara la sentència del TSJC que va condemnar els membres independentistes de la mesa del parlament que presidia Carme Forcadell i que va absoldre, en canvi, Mireia Boya del delicte de desobediència.

Perquè en aquella sentència, el TSJC feia una referència clara a la situació de Gabriel quan parlava de l’absolució de Boya. “Som conscients que allò que decidim sobre ella [Mireia Boya] podria tenir conseqüències respecte d’uns altres processats que es troben en rebel·lia i pendents de ser jutjats.” Però ni tan sols aquest argument tan rotund no va convèncer Llarena, que es va mostrar intransigent. Aquesta inseguretat, amb la possibilitat que una compareixença al Suprem derivés en una acusació formal per delictes més greus que no el de desobediència, frenava un possible retorn de l’ex-diputada. I la situació s’havia restat encallat, en punt mort, aquests darrers mesos.

Quan Gabriel va assistir a l’acte d’Òmnium a Elna el juliol de l’any passat al costat de més exiliats i presos polítics, la seva situació processal no havia canviat, i en aquella primera visita al país d’ençà de la sortida a l’exili va assumir un cert risc, que no va anar més enllà.

Fins la compareixença inesperada –amb canvi d’advocat inclòs– d’ahir al matí. Iruin ha repetit l’esquema de Meritxell Serret amb Anna Gabriel; ha aparegut de cop i volta, les ha fetes entrar amb discreció absoluta al Suprem després d’haver-hi negociat, tal com es desprèn d’aquesta afirmació en el comunicat del grup de suport d’Anna Gabriel: “Durant els darrers mesos, s’havien produït diverses indagacions i aclariments sobre la seva situació processal actual.” I tant Serret l’any passat com ara Gabriel n’han sortit sense ordre de detenció i amb el camí aplanat per a un més que possible judici per desobediència. En el cas de Serret, de fet, el judici oral ja és obert al TSJC, pendent de tenir una data. A Gabriel, Llarena la citarà a declarar “aviat”, i decidirà si també li obre judici oral i trasllada la causa a Barcelona.

El jutge del Suprem s’ha sortit amb la seva, perquè ha forçat Gabriel a repetir el moviment de Meritxell Serret, bo i aprofitant el desgast personal que el pas dels anys té en els exiliats i la desorientació estratègica de l’independentisme. Una setmana després d’haver aconseguit el suport de l’advocat general del TJUE en la causa sobre les euroordres, Llarena es penja una altra medalla, la d’haver aconseguit que Gabriel comparegués davant seu, que “es lliurés”. Perquè és així com ho ha presentat la majoria de la premsa espanyola: “La fugada Anna Gabriel torna a Espanya i es lliura al Suprem per regularitzar la seva situació” (El Mundo); “Anna Gabriel torna de Suïssa per lliurar-se davant el Suprem i Llarena la deixa en llibertat” (ABC); “Anna Gabriel es lliura al TS després de quatre anys de fugida i queda en llibertat”.

Gabriel continuarà vivint i treballant a Suïssa, però no amb la condició d’exiliada, amb la possibilitat de tornar quan vulgui a casa. Hi resta, a Suïssa, Marta Rovira, com a exiliada. El seu cas té algunes diferències significatives respecte del d’Anna Gabriel i del de Meritxell Serret. El jutge Llarena tampoc no ha gosat mai d’activar l’ordre de detenció internacional, perquè les autoritats suïsses li han fet saber que no concediria una extradició motivada políticament. Li manté, això sí, l’amenaça d’activació d’una euroordre en cas que vagi a qualsevol estat de la UE. El seu processament, a diferència de Gabriel, era pel delicte de rebel·lió, tot i que després, en la sentència de l’octubre del 2019, el tribunal presidit per Marchena no la situava explícitament en els fets que acabava qualificant de sedició.