16.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 17.11.2021 - 09:14
A l’hora d’imaginar-nos les opcions de futur a partir de l’activació de l’Assemblea de Representants hem de tenir en compte la característica que singularitza el Consell per la República: és una institució i s’organitza com a tal. I, si em permeteu de dir-ho així, és una institució revolucionària, amb tot allò que implica.
No som el primer país del món ni l’únic que, arribat el moment, comença a bastir una estructura estatal al marge de l’oficialitat. Una “autoritat nacional” organitzada amb plena llibertat.
Per tant, es poden aprendre lliçons –i se n’han d’aprendre– de precedents històrics tan diversos com el Consell d’Estònia, l’Agència Nacional Jueva, l’Autoritat Nacional Palestina o, ara mateix, el Consell de Coordinació de Bielorússia i l’Administració Central Tibetana, dos equivalents al Consell que funcionen avui mateix. Fins i tot del Govern de Transició de Veneçuela, de Juan Guaidó, un “consell de la república” pel qual la dreta mundial, i en particular l’espanyola, ha mostrat una gran simpatia i interès.
Resumint-ho molt, de tots aquests exemples emergeixen cinc tasques, pel cap baix.
1. Organitzar i representar internacionalment la minoria nacional catalana
La fonamental és documentar internacionalment l’existència d’una minoria nacional que no pot satisfer les aspiracions d’accedir a la independència per la via constitucional i democràtica de l’estat on viu.
Això implica dues coses que, de fet, ja existeixen. La primera és la identificació dels membres d’aquesta minoria nacional que no es reconeixen com a espanyols ni francesos i acudeixen, per tant, a la legalitat internacional per aconseguir el seu objectiu, vist que és impossible de cap altra manera: això és el Registre Ciutadà.
La segona, a partir d’aquesta, és exercir la representació internacional d’aquesta minoria, que és un aspecte que fins ara han fet els membres del govern, especialment el president Puigdemont, però que d’ara endavant hauria de prendre cos institucional: nomenant delegats, per exemple, o obrint delegacions del Consell, ambaixades, en països especialment sensibles.
Tanmateix, és evident que per poder fer això amb credibilitat cal augmentar primer el nombre d’inscrits d’una manera molt considerable, tasca que és sens dubte la principal de totes les que ha de fer el Consell.
Però atenció, perquè aquesta línia de treball internacional pot tenir derivacions importants. Per exemple, si es treballa per aconseguir reconeixements formals de la condició de minoria –anys enrere, Islàndia va reconèixer el Consell d’Estònia com a representant de la minoria nacional estoniana dins l’URSS; o avui Lituània reconeix formalment el Consell de Coordinació de Bielorússia com a representació democràtica d’aquell país. I hi ha molts governs, l’espanyol per exemple, que no reconeixen l’estat de Palestina, però en canvi reconeixen i atorguen estatus diplomàtic a l’Autoritat Nacional Palestina o fins i tot a l’OAP com a representants de la minoria nacional palestina.
Cal entendre, si això es vol fer ben fet, que el Consell no ha de representar Catalunya com a tal ni els catalans en abstracte. I que això no és cap problema, sempre que es puga demostrar, amb un registre ciutadà ampli i partint de la legitimitat indiscutible del Primer d’Octubre, la representativitat que té sobre aquella part del cos social català que planteja un problema polític a Espanya.
Una possible derivació, que avui tan sols apunte, seria fer que el Consell fos la veu unida de l’independentisme a les eleccions europees, per a la qual cosa és evident que no s’hauria d’involucrar en les altres eleccions. Com fan de fa anys els quebequesos amb el Bloc Quebequès.
2. Construir la institucionalitat republicana per a facilitar la transició al nou estat, quan siga el moment
Aquest és un segon àmbit d’una gran importància però també d’una gran dificultat. Ara, finalment, el Consell per la República té la institucionalització bàsica gairebé completa. Té un poder legislatiu (l’Assemblea de Representants), un poder executiu (el govern del Consell) i una organització territorial (els consells locals) i ara cal fer funcionar amb normalitat i regularitat aquest esquema que tant ha costat de bastir.
Això implica crear un butlletí oficial, que ja s’ha fet, però podria portar també fins a la creació de la figura d’un Síndic de Greuges propi o, de manera encara més ambiciosa, una incipient administració de “justícia” com va passar en els casos irlandès o estonià.
De fet, la Sindicatura Electoral, que tan bon paper ha fet a les eleccions, ja és això. I, seguint el camí d’innovació que el Consell ha adoptat com a norma, aquesta proposta judicial es podria basar perfectament a posar dempeus esquemes de mediació i arbitratge, que ja comencen a ser reconeguts internacionalment com un sistema de superació de la feixuga administració tradicional de justícia i que al capdavall depenen sols de la voluntat dels implicats. L’exemple australià, capdavanter mundial en aquest àmbit, seria un referent molt bo, però recorde que dins Catalunya mateix hi ha projectes, com la recuperació de l’històric Consolat de Mar, que ja han fet camí.
3. Estendre el nou model de democràcia, tot canviant els hàbits socials
El tercer gran àmbit en què una institució d’aquestes característiques se sol moure arreu del món és l’extensió del nou model de democràcia a tots els nivells, també a l’interior del país.
Aquest és l’àmbit en què la coordinació amb ajuntaments o fins i tot autonomies és més fàcil. El potent sistema electrònic que ja ha fabricat el Consell es pot fer servir per a referèndums locals. Però, sobretot, els 121 membres de l’Assemblea han de demostrar que ja formen part d’un altre model de funcionament. Bo i important alguns dels costums del parlamentarisme anglosaxó com ara les reunions regulars amb els seus votants o l’obertura d’oficines d’atenció. Que es vegen i, si m’ho permeteu, que es puguen tocar.
4. Proporcionar seguretat a la població
Una característica remarcable del Consell és que defuig el marc legal i judicial espanyol. Fins i tot defuig o pot defugir el marc repressiu espanyol.
Però, precisament per això, el Consell ha de proporcionar seguretat no solament als seus membres sinó al conjunt de la població. I no em referesc a la seguretat jurídica i prou.
Un exemple que supose que tothom té al cap, inspirat en el paper històric que va tenir l’Agència Nacional Jueva, fa referència a l’economia. Com es va veure el 2017, l’economia és un factor que Espanya pot aprofitar amb una gran duresa per a fer descarrilar el procés. Per tant, calen eines. Aprofitant el marc europeu, per exemple, la idea de dreçar una banca nacional o fons d’inversió avalats públicament pel funcionament democràtic del Consell seria un salt endavant d’una repercussió monumental.
5. I finalment encapçalar l’embat: disputar el poder
Amb tot, és evident que el paper principal del Consell per la República ha de ser encapçalar l’embat contra l’estat espanyol fins a poder disputar-li el poder sobre el territori, en la línia que dibuixa el document del Consell que porta per nom ‘Preparem-nos’.
Ací els consells locals tenen un paper fonamental d’aterrar la proposta i fer-la pròxima. Hi ha una feinada enorme de preparació i de coordinació. Per dir-ho d’alguna manera, calen plans locals coordinats a escala nacional.
La qüestió més delicada en aquest terreny és la relació amb les forces polítiques de la comunitat autònoma, amb el govern i amb les associacions. A parer meu, el Consell per la República, i per tant els seus representants, haurien de separar-se del debat i la gestió autonòmiques tant com siga possible. I evidentment el Consell no ha d’intervenir gens en el debat sobre la gestió de l’autonomia, o les autonomies, que en definitiva vol suprimir.
Dit això, és clar que la relació amb els partits independentistes és indispensable per a avançar; i encara més amb organismes com l’Assemblea Nacional Catalana, veritable motor a l’interior de la lluita per la independència. El Consell no ha de substituir la tasca de l’ANC, això seria un error monumental. En canvi, una relació fluida entre l’ANC i el Consell, en què l’ANC continuàs fent el paper de mobilització que ha fet sempre, seria quasi perfecta.
Tot això són tan sols uns apunts improvisats, amb voluntat de contribuir al debat. El Consell serà en definitiva allò que els seus membres vulguem i allò que els representants puguen arribar a construir. Però la situació, si em permeteu una darrera reflexió, pot ser molt interessant aquests mesos vinents, si el Consell per la República creix com ha de créixer.
Que no hi haurà cap eixida política al conflicte català, és evident. La famosa taula de negociació no conduirà enlloc i, per tant, el conflicte es mantindrà viu i serà més punyent i tot, especialment si, per exemple, la dreta dura torna al poder a Espanya després de les eleccions vinents. Ahir la Comissió Europea va reconèixer per primera vegada, ni que fos de manera implícita, que Espanya havia frenat in extremis la proposta de negociació entre tots dos països que la Unió volia proposar hores després. Poca broma. I el recorregut judicial europeu, sota el paraigua del tractat de Lisboa, ja ha deixat l’estat espanyol en una situació molt difícil, de manera que la reactivació del conflicte institucional i al carrer sens dubte originarà situacions que desbordaran el poder i la sobirania espanyols.
Tenir o no tenir preparada i funcionant una estructura estatal, una república en funcions, que puga assumir davant la comunitat internacional la representativitat dels catalans encara que hi haja un nou 155 o passe què passe, sens dubte serà determinant per a la solució del conflicte, per a arribar a la independència. I qui està en condicions de ser això, ja ara, és el Consell per la República Catalana. Que, diguem-ho clar, espere que canvie de nom –a Consell de la República Catalana– quan els electes de l’Assemblea de Representants ho consideren oportú.
PS. A l’editorial d’ahir vaig explicar que avui parlaria de possibles opcions del Consell per la República, després de la formació de l’Assemblea de Representants. Però evidentment m’he de referir també al pressupost autonòmic. Ho faré en quatre punts ràpids.
1. La responsabilitat sobre l’aprovació de qualsevol pressupost recau sempre en el govern. És el govern que ha d’adaptar la seua idea per a acontentar els grups que poden donar-li suport. No a l’inrevés.
2. Així i tot, no sembla tenir trellat que la CUP signe un acord de govern que inclou una revisió d’aquest acord –en una qüestió de confiança– al cap de dos anys i al cap d’un any s’opose al pressupost i, doncs, dificulte la governació. Si va signar que el govern tenia dos anys de coll, sembla raonable que ho mantinga.
3. El problema principal de la CUP és que això no és com el 2015. Si no hi ha acord amb ells, hi haurà acord amb comuns o PSC i el govern no caurà. De fet, el darrer pressupost de l’anterior govern independentista ja es va aprovar gràcies als comuns i amb la CUP en contra.
4. Per tant, en cap cas la falta d’un acord és el final del bloc del 52%. L’única cosa que justificava, i unia, els signants del pacte del 52% era la independència. Si no hi ha voluntat de fer-la ni res en el pacte de pressupost que la impulse, la raó del bloc no es cancel·la per un vot negatiu a aquest pressupost.
VilaWeb treballa per ajudar a entendre la realitat dels Països Catalans i el món. Si podeu i ho voleu, ajudeu-nos a continuar treballant: feu-vos-en subscriptors o feu una donació única, sense cap més compromís. Ho necessitem.
Només a VilaWeb
Avui m’heu de permetre que us recomane aquesta entrevista que Ot Bou ha fet a la consellera Clara Ponsatí: “El Consell per la República és l’última trinxera del Primer d’Octubre“. Ponsatí hi declara, entre moltes més coses, la voluntat de fer “passos per a constituir una Autoritat Nacional Catalana que fos la República Catalana provisional”.
