10.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.09.2024 - 22:53
Som en una Diada poc usual. Per primera vegada des que començà el procés d’independència, la Generalitat és a les mans de l’espanyolisme, d’un espanyolisme desacomplexat que, gràcies a tenir aquest poder institucional, pretén aparentar que hi ha una nova majoria social al nostre país que no vol la independència.
Però tots sabem com hi han arribat, fins ací.
La violència espanyola, engegada ara fa deu anys, després de la consulta del 9-N, i concretada brutalment a partir del 2017, ha fet efecte. L’espanyolisme no ha aconseguit de tapar la voluntat de llibertat del país, però sí que ha aconseguit d’anar erosionant les il·lusions de la gent i la força del carrer. I ha aconseguit, això sí, de fer miques la unitat política, que era i és imprescindible per a bastir una república independent sobre el territori del Principat.
Però que no s’equivoque ningú: avui Salvador Illa no seria president –no ho hauria estat mai, de fet– sense les porres dels policies ferint gent pels carrers el Primer d’Octubre de 2017, ni sense la presó injusta contra els líders polítics independentistes –alguns dels quals paradoxalment ara l’han investit, potser imbuïts encara de les conseqüències d’aquell empresonament. Illa no seria president sense la intromissió permanent de la justícia contra la democràcia, sense la domesticació tirànica del Parlament de Catalunya, sense les campanyes brutes de desprestigi dels mitjans dòcils, sense el Pegasus –encara actiu, encara funcionant–, sense les esquadres feixistoides que a les nits retiren llaços grocs o esgarren violentament estelades, que intimiden la gent, sense els pactes vergonyosos amb el PP o amb racistes com Manuel Valls per a desallotjar l’independentisme de les institucions que havia guanyat. Sense la lawfare i les conseqüències que té. Simplement Illa no hauria arribat mai a president per les vies normals d’una democràcia normal. Ho sabem tots, això. Igual que sabem que si Catalunya –més ben dit, si l’estat espanyol– fos la democràcia plena que diu que és i la voluntat dels ciutadans es respectàs i es complís, la independència ja hauria arribat fa molts anys.
I és en aquest context que avui tornem a ser cridats per l’Assemblea Nacional Catalana a eixir al carrer. I és en aquest context, i conscients d’això, que avui molts de nosaltres eixirem al carrer.
Eixirem a insistir que no hi ha cap solució per a Catalunya, ni per a la resta dels Països Catalans, que no siga la independència. Eixirem a proclamar la voluntat de fer viable aquell estat català en forma de república que el parlament va proclamar el 27 d’octubre de 2017. Eixirem, sobretot, a convèncer i a convèncer-nos no solament que res no s’ha acabat, sinó que s’obre una nova etapa.
Perquè el procés d’independència de Catalunya ja fa temps que ha entrat en una nova fase. Ara no es tracta de convèncer ningú més del fet que la separació és el millor camí i l’únic possible. Això la gent ja ho sap; ho sap de sobres. Ara la gent necessita un pla: com ho podem fer realitat, prompte. I, sobretot, com evitarem allò que no vàrem saber evitar el 2017, que la violència espanyola frene l’exercici de la democràcia.
Els independentistes, entre el 2012 i el 2017, vam gastar una quantitat extraordinària d’energia a explicar al país que l’autonomia no servia per a millorar la nostra vida, que és una ruïna i una humiliació diària, i que tan sols la independència ens podia permetre als catalans de viure dignament, sense por, en un estat normal, tan normal com qualsevol altre estat europeu. Ni més ni menys que això.
Els espanyols, en canvi, i molt encertadament, no van entrar mai en aquest debat. Ells no tenen ni tindran mai cap pla per a Catalunya –com es va tornar a veure clar en el patètic discurs que va oferir ahir el president Illa. Saben, ho saben perfectament, que cap proposta que puguen posar sobre la taula no podrà competir –quant a il·lusió– amb la independència. Per això es van concentrar –PP i PSOE, que tanto monta monta tanto, com diuen ells– en la violència i sols en la violència.
Però en el pecat porten la penitència.
Perquè avui serem molta gent al carrer, moltíssima. No es podrà comparar amb les grans manifestacions ni amb la Via Catalana, però es tornarà a fer palès que no hi ha cap moviment polític ni social capaç de fer eixir al carrer tanta i tanta gent per una idea, per un projecte. I, cosa més important: cada manifestant, tots i cadascun, serà el testimoni que Espanya no pot vèncer Catalunya amb la violència, que no ens han vençut, de fet, després de deu anys d’intimidar-nos, d’agredir-nos, d’atacar-nos.
Les cinc manifestacions d’avui tracten d’això, de deixar-los clar que amb nosaltres, així, ni poden ni podran doblegar-nos. Però demà fóra molt més que raonable que enmig del caos i el desori organitzat per alguns partits polítics, ens posàssem d’acord, com més gent millor, en això que dic del pla: com podem fer realitat la independència, prompte; i, sobretot, com evitarem allò que no vàrem saber evitar el 2017.
Deixeu-me dir, finalment, que si la nefasta lluita per l’hegemonia desapareix –com ara sembla possible, per primera vegada– tot serà molt més simple i, efectivament, tal com diu la samarreta, podríem fer més curt el camí.
PS1. Avui VilaWeb esmerçarà tots els efectius en el seguiment de la Diada. Durant tot el dia serem arreu, a peu de carrer, explicant-vos com van els actes, les concentracions i les manifestacions. Seguiu-nos en directe, per saber què passa en les diverses convocatòries.
PS2. Voldria destacar dos articles d’opinió que publiquem, relacionats precisament amb la Diada. El primer, de Julià de Jòdar, “Emprenguem el nou cicle!“; i el segon, de Gemma Pasqual, “L’Onze de Setembre, la força del poble“. També recomane aquest article d’Arnau Lleonart i Pere Millan, que han parlat amb activistes de base de tot el país: “La gent vol demostrar que podem tornar a omplir Barcelona per la Diada“.
