11.02.2021 - 21:50
Avui arribem a la fi de la campanya electoral més estranya de totes. L’obsessió dels socialistes per no perdre l’efecte sorpresa del seu candidat ens ha obligat a fer unes votacions estranyes que, com ja vaig explicar en aquest editorial, segurament volen crear confusió. Per no perdre’ns nosaltres mateixos des de bon començament, doncs, hauríem de tenir clar quines coses caldrà mirar amb detall diumenge a la nit, quan apareguen els resultats oficials. I en quin ordre.
1. Quina abstenció hi ha?
Sens dubte, serà una dada clau. Com mai. Les eleccions del 2017 van registrar una participació absolutament extraordinària, del 79,09%. I per tant una caiguda molt important del vot sembla que serà inevitable. Des del final del franquisme s’han fet dotze eleccions al Parlament de Catalunya i la que menys participació va registrar fou la del 1992, amb el 54,87%. Aquestes són, doncs, les dues dades principals a retenir. Tot allò que siga inferior al 54,87% serà una mala notícia i si la participació no arriba al 50% podem esperar que dilluns mateix s’activarà una campanya enorme de deslegitimació del resultat, especialment si hi ha l’esperada victòria independentista i encara més si l’abstenció és diferencial –si n’hi ha més a les zones amb més població espanyola.
2. Guanya l’independentisme?
El segon punt important, sens dubte, serà si es confirma la victòria de l’independentisme en escons i si pot ser en vots –cosa que veig molt difícil, llevat que l’abstenció diferencial siga molt gran.
La marca, en aquest terreny, és ben clara: cal veure si s’augmenten els 70 escons independentistes de la legislatura passada –34 escons de Junts, més 32 d’ERC més 4 de la CUP. Baixar de 70 escons faria perillar molt la majoria absoluta, que és de 68.
En l’onzena legislatura, la de Junts pel Sí, hi havia 72 escons independentistes, de manera que el 2017 ja se’n van perdre dos. Tornar a superar els 70, després de tres anys i de tot això que ha passat, seria per tant un símptoma molt bo i una gran demostració de força del moviment independentista. Baixar dels 70 seria preocupant. I baixar dels 68 –que hi ha algun sondatge que indica que podria passar– és evident que crearia un enorme problema. Molt gros. Perquè els partits espanyols es podrien posar d’acord més fàcilment que no ens pensem.
Sobre el tant per cent del vot, al 2015 es va aconseguir el 47,8% (amb una participació del 77,78%) i el 2017 el 47,5 (amb una participació del 79,09). Qualsevol moviment significatiu d’aquesta xifra serà interessant però sempre molt matisat per la força que tinga l’abstenció. Ja podeu comptar que si se supera el 50% de seguida diran que és un 50% del 50%, o qualsevol frase enginyosa d’aquesta mena.
Finalment, a l’hora d’analitzar en termes de victòria o derrota el resultat de l’independentisme hi ha un factor afegit. El 2017 el primer partit va ser Ciutadans i, per tant, una formació espanyola va poder dir que havia guanyat les eleccions catalanes, encara que després no li servís de res. Ara, en canvi, sembla factible que siga una formació independentista la guanyadora i això seria un clar pas endavant a reivindicar.
3. Qui és primer, segon i tercer i què fa la CUP?
Evidentment, el principal element de tensió de la nit electoral, i segurament el més seguit i comentat, serà com resolen els votants això que els sondatges diuen que és un triple empat al capdamunt, entre Junts, Esquerra i el PSC.
La batalla entre Junts i Esquerra, particularment, té molts components i moltes cares. No tan sols s’hi decidirà qui encapçala un possible govern independentista de coalició, si és que s’arriba a fer, sinó que un mal resultat de qualsevol de les dues formacions, especialment si alguna baixa de trenta escons, segurament tindrà conseqüències internes importants i també a Madrid. I pot redibuixar les línies ideològiques i tàctiques.
Tanmateix, cal tenir en compte que no hi ha cap enquesta que presente un interval important de separació entre els dos partits i, per tant, estaran condemnats, en principi, a entendre’s més enllà del resultat. Ara, si alguna de les dues formacions, de sorpresa o a causa del diferencial abstencionista, s’allunyàs de l’altra cinc escons o més –recordem que la distància actual és solament de dos a favor de Junts–, aleshores sí que fóra un indici que alguna cosa profunda canvia.
Però en tot això hi ha un vas comunicant, que és el resultat de la CUP. La CUP va obtenir un mal resultat el 2017, tan sols 4 escons, i ara totes les enquestes li donen una posició més acostada als 10 que va obtenir el 2015, que no pas a aquests 4 d’ara. Sembla bastant evident que els vots de la CUP, en principi, es restaran a les altres dues formacions independentistes, més que no pas als comuns, amb els quals tenen una frontera electoral cada dia més petita. Caldrà mesurar també aquest factor, doncs, a l’hora d’analitzar qui acaba primer, segon i tercer.
Finalment, veurem si l’efecte Illa és real o foc d’encenalls. La destrucció de Ciutadans –que, per cert, l’independentisme hauria de celebrar perquè hi ha tingut molt a veure– engreixa el PSC. I per tant millorar el lamentable resultat obtingut per Iceta el 2017 és inevitable. Però contextualitzem-ho, tot això. Els 16 diputats que va aconseguir el PSC el 2017 van ser de llarg la xifra més baixa mai assolida, per culpa de la campanya mediàtica organitzada per fer guanyar Ciutadans. Però cal recordar que el 2015 en tenia 20, que en tenia 28 el 2012, quan va presentar Pere Navarro, i 37 el 2010 quan va presentar José Montilla. És contra aquest marc que caldrà retratar el presumpte efecte Illa; no contra la xifra més baixa de la història.
4. Quins possibles pactes hi haurà?
Aquesta serà una pregunta gairebé impossible de respondre la mateixa nit electoral, tret que l’aritmètica siga molt clara. Caldrà veure, per tant, primer de tot, si els tres partits independentistes –cap enquesta no diu que n’hi entre cap més– sumen 68 i, alhora, si la suma d’ERC, comuns i PSC dóna 68.
Alerta! Això no voldrà dir, de cap manera, que si tenen majoria els independentistes o si en té l’autoqualificada esquerra –i recordem que podrien tenir-ne totes dues opcions alhora– siga inevitable un govern d’aquest color. No. Però és evident que si una de les dues opcions ja ni tan sols té majoria absoluta la nit electoral l’altra tindrà moltes més possibilitats d’esdevenir realitat.
Els altres experiments semblen molt complicats. Evidentment, la proposta d’Esquerra de formar un govern amb el suport de Junts, Esquerra, CUP i comuns tindrà majoria segur. Però serà irrealitzable. I jo estic convençut que la suma de l’esquerra només tindria una possible opció si ERC passàs davant del PSC. Perquè no veig de cap manera ERC fent president Salvador Illa.
A tot estirar, això sí, podríem acabar tenint un govern monocolor amb suports parlamentaris encreuats, amb aritmètica variable, una experiència normal en molts països però completament insòlita entre nosaltres. Aquestes darreres hores, tant Esquerra com Junts han obert la porta a aquesta possibilitat, però no sé si no és més propaganda electoral que intenció real.
5. I com afectarà això el procés cap a la independència?
Ja vaig explicar en aquest editorial que crec que el procés independentista es va desenganxant progressivament de les institucions autonòmiques i, per tant, passe què passe, em sembla que tindrà poca repercussió a mitjà i llarg termini. Tret que es puga formar un govern clarament de confrontació i això origine una altra crisi amb Espanya.
Siga com siga, és clar que la lectura que se’n farà serà important, oimés en vista de la bifurcació entre reformistes i rupturistes. En el bloc reformista les enquestes només donen possibilitat d’escons a Esquerra, mentre que en el bloc rupturista aconseguiran escons Junts i CUP. De manera que, vist com estan els sondatges, siga qui siga primer, és bastant segur que la suma dels dos partits rupturistes superarà el resultat que puga obtenir Esquerra.
I, tot i que això tindrà molt poca importància a l’hora de formar govern, especialment si ERC és primer, cosa que li atorgaria el dret de dirigir la formació del nou executiu, no s’hauria de perdre de vista que aquest balanç entre reformistes i rupturistes serà també un indicador d’on és ara mateix el país i de quina voluntat té de prosseguir el camí cap a la independència. I cal ser conscients, també, que aquest indicador serà llegit amb una enorme atenció, amb lupa, tant a Madrid com a Brussel·les.
PS. Durant tota la campanya electoral la redacció de VilaWeb ha fet un gran esforç per oferir-ne el millor seguiment possible. Vull destacar les entrevistes als principals candidats que han fet Assumpció Maresma i Andreu Barnils i la crònica diària que ha escrit Odei Etxearte, que es continuarà publicant fins que es forme govern, tot i que no necessàriament cada dia.
Amb vista a diumenge també preparem un gran desplegament de dades i opinions per a contextualitzar tot allò que puga passar. Amb l’objectiu de donar-vos les claus necessàries per a interpretar els resultats, en la millor tradició del periodisme de qualitat i a partir d’una posició editorial que tots coneixeu, de compromís amb la llibertat, amb els drets democràtics de tothom i amb la nació catalana. Amb la independència i el rigor periodístic que ja fa vint-i-cinc anys que exercim.
En un dia com avui, per això, vull agrair als més de vint mil subscriptors que formen el nostre coixí editorial i econòmic la confiança i el suport. I animar aquells que encara no ho sou que us en feu. Crec que, precisament, durant aquesta campanya hem viscut comportaments molt escandalosos dels grans mitjans tradicionals que reforcen la importància que els nostres siguen també cada dia més forts i puguem competir pel lideratge periodístic i social. Això volem a VilaWeb i per això us demanem el vostre suport.
