25.06.2018 - 22:00
‘Des que vas omplir les grans naus de teixits i de filats vas demostrar, amb una impertinència exemplar, que un home és exactament igual que una dona.’ Així parla ‘una burgesa a una obrera’ en una de les Cartes impertinents de dona a dona, de Maria Aurèlia Capmany. Per commemorar el centenari de l’autora, i per tercera temporada, el teatre Lliure de Gràcia representarà, des d’avui i fins diumenge, Cartes impertinents, una lectura dramatitzada de l’obra homònima de Capmany a càrrec de Rosa Maria Sardà i dirigida per Pau Carrió.
L’actriu posa veu a una obra en què el feminisme de Capmany es barreja amb l’estil directe de la narradora. Cartes que, malgrat haver estat escrites fa quaranta-set anys, encara avui són actuals. Cartes entre dones, amb les combinacions més insospitades, que ressegueixen perfils que van de Lady Macbeth a la Ben Plantada, de Cordèlia a doña Teresa. Cartes que, com explica la mateixa Capmany al pròleg, expressen la duresa de la crítica d’una dona a una altra: ‘La duresa de la crítica d’una dona a una altra dona supera la duresa del diamant, que ho ratlla tot –el diamant inclòs–, però no la crítica d’una dona. De tu a tu, la crítica es desfà, malauradament, sense transcendir d’aquest clos tancat que és la vida casolana. «Per què no convertir-la en un afer públic?», m’he dit. Vet-la aquí, doncs, aquesta agressiva i malintencionada crítica, disposada a esbandir, a baix, a la plaça, al celobert, l’eterna qüestió: qui ets tu, dona que passes pel carrer: esclava o dèspota?’
Una hora de monòleg de Rosa Maria Sardà en què repassa els textos més directament feministes de Capmany, que es pot sintetitzar amb la carta ‘D’una assassina a una dona de bé’, en la qual explica com ha matat l’àngel de la llar: ‘He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil, creu-me; potser per això me’n sento orgullosa. En primer lloc, no és gens senzill assassinar un àngel; no s’està mai quiet, vola i es fa fonedís, i reapareix quan menys t’ho esperes, i és tot dolcesa, i et captiva amb les seves ales blanques que fan olor de naftalina.’ I continua amb una confessió: ‘He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió. (1992: 19) Acaba fent aquesta recomanació: Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.’
