Les cartes de John le Carré, setanta anys al descobert d’un espia privat

Els avenços tecnològics liquida a marxes forçades un gènere d’escriptura que ha fet molt feliços els lectors aquestes darreres les darreres dècades: les cartes. L’arribada del coreu electrònic ha posat fi al noble art d’escriure, doblegar els fulls, ensobrar-los, posar-hi un segell i confiar que Correus farà bé la seva feina i escamparà les paraules per tot el món. Avui dia les oficines de correus són sobretot llocs on la gent fa devolucions dels productes que ha comprat per internet; envia diners als familiars o es dedica a unes altres gestions financeres com ara pagar rebuts o recollir multes de trànsit i més notificacions. En el millor dels casos, recull paquets que no hi caben a la bústia o que no ens han trobat a casa. Són molt pocs els qui encara escriuen cartes. I així, qui llegirà en el futur els epistolaris dels escriptors del present si ja solament fan servir la comunicació digital? Com podrem saber les xafarderies del món editorial, o simplement les confidències entre amics que tant ajuden a entendre l’obra i la trajectòria d’un escriptor?

Són preguntes que els amants de la lectura d’epistolaris (a casa en tenim de memorables, com ara les cartes entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, les de Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga i les de Joaquim Carbó amb el traductor Jordi Arbonès) es deuen fer quan els cau a les mans un volum tan interessant com Un espia privat, el compendi de cartes de John le Carré que acaba de publicar Edicions 62 en edició del seu fill, Tim Cornwell, i que una part important dels correus electrònics que va escriure en els darrers quinze anys de vida.

La vida de John le Carré (1931-2020) és fascinant, però hi ha alguns aspectes que són desconeguts i el lector d’aquestes cartes podrà descobrir un escriptor íntim, quan encara no havia adoptat el pseudònim que el va acompanyar tota la vida, però també la relació amb les seves amants, amb els seus editors i lectors, amb els corresponsals que va tenir per anar-se documentant i amb els amics, alguns dels quals conservava del breu període de temps en què, durant la guerra freda, va treballar realment als serveis secrets d’informació. Durant els últims cinquanta anys de la seva vida va poder viure d’escriure –i bastant bé, per cert. Les cartes sobre l’ofici d’escriure també són un gruix important de la selecció que té el lector a l’abast.

L’edició del llibre la va preparar el seu fill, Tim Cornwell –cal recordar que el nom real de Le Carré era David Cornwell–, que es va morir poc després d’acabar la feina, amb el llibre llest per a anar a impremta. Va haver de rastrejar en els papers del seu pare, trobar els corresponsals, demanar de veure els originals i preparar-ne la selecció. Res fàcil en el cas d’un home que el 1996 escrivia al seu editor: “Odio el telèfon, no sé escriure a màquina, escric sempre a mà.” Així doncs, l’home que va escriure vint-i-cinc novel·les i que va ser considerat unànimement el millor autor de novel·les d’espies, era un grafòman que va emplenar molts folis privats. De fet, el periodista Luke Harding el va arribar a titllar com “l’últim escriptor de cartes del segle XXI”, segons que explica al pròleg.

Conèixer David Cornwell

La vida de Le Carré va tenir un començament ben galdós. Fill d’un pare estafador i maltractador, que els fills de l’escriptor no dubten a titllar de “monstre”, i d’una mare que el va abandonar a cinc anys, l’autor de L’espia que sorgí del fred va passar bona part de la infantesa en internats, i va començar a escriure cartes a tretze anys. El seu fill Nick Cornwell va dir en la presentació anglesa del volum: “Per primera vegada molta gent podrà conèixer David Cornwell, que cuidava molt la seva intimitat, mentre que Le Carré era molt conegut. Aquest llibre és un repàs d’una vida increïble i s’acosta molt a un autoretrat molt precís, que era un escriptor de cartes meravellós que veia cada missiva com una obra d’art per si mateixa, que ha de ser autònoma amb la seva identitat pròpia.” A més, moltes tenen una voluntat de transcendència, una consciència, a partir d’un moment, que a la posteritat potser veuen la llum.

No es pot dir que John le Carré no tingués corresponsals de luxe que es barrejaven amb molts altres d’anònims –sobretot lectors i fins i tot algun adolescent que li demana consells per fer-se espia. Entre els famosos destaquen escriptors com Graham Greene, Ian McEwan, William Burroughs, Philip Roth i John Banville; directors de cinema, com ara Sydney Pollack i John Boorman; actors com ara Alec Guinness, Stephen Fry, Hugh Laurie i Pierce Brosnan; i fins i tot alguns agents secrets tant del seu bàndol com de serveis secrets enemics, de l’època en què va fer d’espia durant la guerra freda. Tampoc no en falten amb la primera ministra britànica Margaret Thatcher.

Evolució política i relació conflictiva amb Anglaterra

El llibre permet de mostrar com a poc a poc John le Carré va deixant de ser conservador. No és debades que l’escriptor va arribar a ser professor de l’exclusiu col·legi privat d’Eton –on, entre més personalitats, hi han estudiat els plançons de la casa reial britànica–, però a poc a poc es va anar convertint en un defensor dels drets humans i va lluitar aferrissadament contra l’abús del poder econòmic i polític a la vegada que la relació amb el Regne Unit s’anava amargant com més anava més, fins que va deixar de ser ciutadà britànic després del referèndum sobre el Brexit i va passar a ser ciutadà irlandès. En diferents cartes remarcades pels seus fills durant la presentació es pot llegir: “Odio el Brexit, odio en Trump, pateixo perquè hi hagi a tot arreu un auge del feixisme blanc i em prenc molt a la valenta l’amenaça.” Ho va encertar de ple. El seu fill Nick diu: “Més que un home d’esquerres, que cada vegada ho era més, sempre li va interessar la qüestió humana, la compassió era fonamental per ell i l’aterria l’amenaça feixista.”

La dona, les amants

Le Carré va tenir una vida privada complicada del punt de vista sentimental fins que va trobar la pau amb la seva darrera dona, Jane. Amb ella hi ha poques cartes, però sí moltes notes curtes d’amor profund i intensitat, algunes de les quals apareixen al llibre. De les amants, no ha estat fàcil trobar-ne moltes, i al pròleg Tim Cornwell explica: “Només hi ha unes quantes cartes amb les amants, que no van ser poques”, tal com va explicar el biògraf Adam Sisman, o alguna altra amant lletraferida, que en les seves memòries no dubta a retratar la passió amorosa de l’antic espia.

Però el llibre és molt més que una col·lecció ben interessant de cartes; també és un objecte ben interessant per als seguidors de Le Carré, perquè inclou una interessant selecció de fotografies, moltes de les quals inèdites, però també algunes caricatures i dibuixos i la reproducció d’alguna carta il·lustrada per ell mateix, que demostra fins a quin punt dominava el talent artístic i era capaç de fotre’s del mort i del qui el vetlla, començant per ell mateix, quan es comparava amb alguns dels escriptors de novel·les de quiosc més famosos de l’època. En total podem llegir 309 cartes datades entre el 1945 i el 2020, amb 140 corresponsals de tot el món. L’editor les ha endreçades en 24 eixos temàtics i també hi ha una bona cronologia sobre l’escriptor al final del llibre que ajuda a entendre encara més bé el context. El llibre és un complement perfecte a les seves memòries, del 2016, Volar en cercles.