18.10.2022 - 21:40
Fa uns quants dies, l’esquerra espanyola oficial… Perdoneu que escapci la primera frase d’aquest escrit: he de dir immediatament que conec i tinc amigues i amics espanyols que són veritablement d’esquerres, molts dels quals a més –o necessàriament, per a poder-ho ser– estan a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya i de tots els pobles que ho vulguin; però gairebé cap d’aquestes persones no es mouen en el terreny oficial o institucional. Allà i aquí hi ha una esquerra que s’expressa fora dels àmbits del poder. I, ara, torno a començar, amb un punt i a part.
Fa uns quants dies, l’esquerra espanyola oficial es va esquinçar els parracs arran d’un article de Fernando Savater, publicat a El País, on deia que no ens havíem d’alarmar gaire que a Itàlia hagués guanyat les eleccions la feixista Meloni; Savater afirmava que si Espanya ha pogut sobreviure a Pablo Iglesias, Irene Montero i Ione Belarra, les ministres de Podem, Itàlia també podrà superar un govern ultradretà. Aquesta esquerra oficial no solament lamentava l’argumentació de Savater (perdoneu-me que no substitueixi el cognom d’aquest home per allò del “filòsof basc” que solen posar: crec que la filosofia mereix un respecte), sinó que encara lamentava més que el “diari de la transició” divulgués aquesta barroera comparació entre el feixisme i un partit de l’esquerra parlamentària. (Això de parlamentària ho escric jo.)
Les mentides s’acumulen. Les sorpreses són impostades. No fotem! Fernando Savater forma part d’una corrua de personatges i tendències que van imposar durant molt de temps una manera d’entendre la història de l’estat espanyol en què l’antifranquisme anava quedant relegat més i més a una mera anècdota. I El País n’era i n’és el primer constructor, refugiat durant molt de temps en la sonsònia que era un mitjà progressista, defensor del PSOE i de la modernitat.
Recordo que Rosa Montero, que també forma part d’aquest bestiar, va entrevistar Fraga Iribarne al mateix diari i va arribar a escriure que en les distàncies curtes el tal personatge era molt simpàtic, o una cosa similar. Banalitzar feixistes com ell, com Rodolfo Martín Villa, com tants i tants jutges i militars que van sobreviure amb alegria al traspàs de la dictadura a la monarquia, formava part de la gran mentida. Per si no m’explico prou bé, faré una mica de sarcasme: en la intimitat Adolf Hitler potser era un humorista de primera, però tothom sap que va ser un dels més grans malparits del segle XX. En la intimitat, Fraga potser tenia sentit de l’humor, però carregava a l’esquena tots els assassinats comesos pel franquisme. I, més encara, en la intimitat José Maria Aznar potser parlava català (ha ha ha!), però va contribuir a una guerra, la d’Irac, a partir d’unes mentides (recordeu allò de les armes de destrucció massiva?) per les quals Tony Blair va demanar perdó, però ell no, perquè els malparits s’entotsolen amb les seves malignitats.
Hi ha un estol de bèsties –cal reconèixer que Savater n’és un dels més notables–que van introduir en el pensament col·lectiu la idea enverinada que oposar-se a la transició era col·locar-se en el cantó dels antidemòcrates. Que aquella reconciliació nacional basada en l’oblit i el perdó era l’únic camí per a sortir del feixisme. I, a partir d’aquí, tots els qui havien lluitat durant la dictadura per arribar a una societat justa, plenament democràtica, veritablement plurinacional, neta de la infecció franquista, eren postergats a meres comparses o, si ho acceptaven, al paper d’herois: aquests són els qui, venint de partits comunistes o fins i tot de l’anarquisme, van aterrar desvergonyidament a les files del PSOE (no en diguem socialisme, si us plau, que aleshores ens confonem).
Repeteixo: deien i repeteixen que aquella reconciliació nacional basada en l’oblit i el perdó era l’únic camí per a sortir del feixisme. I, a partir d’aquí, el feixisme més intel·ligent es va saber disfressar i va continuar ocupant llocs de poder. I allà han romàs. Ho veiem contínuament. I no dic que Savater i totes aquelles bestioles siguin feixistes, que m’espanta l’ús massa lleuger de l’adjectiu que percebo en la societat, però és evident que eren i són uns mentiders carronyaires. La transició va ser una operació orquestrada per fer passar bèstia immunda per àngel beatífic. I els qui ho negaven abans i ho neguen ara són còmplices de tots els execrables personatges que han defensat un estat de les coses –una interpretació de la història– on les llibertats han estat devaluades. Llevat de les seves, és clar.
Ara: Savater i totes les bèsties que van conformar aquella mentida no haurien pogut construir tot aquest discurs si tots els polítics de l’àrea parlamentària no haguessin participat en l’engany, en aquella successió d’enganys: l’estat de les autonomies; l’entrada a l’OTAN; la persecució de qualsevol dissidència en contra de la monarquia; la revisió castradora de l’antifranquisme, incloent-hi el paper destacat, per què ho hem de negar?, que van tenir-hi les formacions terroristes; la introducció d’un odi visceral en contra dels països comunistes, que permetia ocultar les desigualtats bàrbares de la societat capitalista que el sistema parlamentari sempre ha apuntalat, fins al punt de retocar la seva immaculada constitució; i, també, és clar, la lluita bruta en contra de tota mena de nacionalisme que no fos el seu, l’Espanya única que el dictador va deixar com a testament inamovible.
Potser els primers que van perpetrar l’engany són els partits comunistes europeus amb la invenció de l’eurocomunisme, una estratègia que volia eixamplar (el concepte us deu sonar, oi?) la influència dels ideals marxistes en les democràcies occidentals. Encara que això volgués dir fer aliances que anaven en contra de la defensa de la classe obrera. Les múltiples fotografies de Santiago Carrillo i Fraga Iribarne somrients i còmplices demostren que allò, més que una estratègia, va ser una rendició. Una altra manera de perpetuar el partit en càrrecs públics i anar diluint la revolta que hi pogués haver en els seus orígens.
Però és que els partits polítics de l’arc parlamentari català també van participar en l’engany, en la banalització de la lluita contra la dictadura, en el sosteniment d’un sistema injust per a la majoria de la població. Que no podem deixar de recordar que l’any 1985 el diari ABC va nomenar Jordi Pujol “español del año” (si us plau, correctors, deixem-ho en espanyol, que cou més). Aquell diari concedia el premi a Pujol, deien, per la seva contribució a “fer visible la constitució i la monarquia democràtica que restaura les llibertats d’Espanya”. Que no podem oblidar que, el juliol del 2014, el Parlament de Catalunya va votar en contra del reconeixement del dret d’autodeterminació del poble palestí amb els vots de CiU i el PP! Si no m’erro, Carles Puigdemont era diputat, aleshores. I, agafeu-vos bé, el PSC va votar-hi a favor! D’això no fa ni deu anys i ara el PSOE-PSC, que de socialistes no en tenen res, van en contra del dret d’autodeterminació dels pobles ibèrics, no fos cas que la mentida que han construït s’esbaldregués.
De vegades, els nous conversos a l’independentisme no recorden o no volen recordar coses del passat. I els seus adversaris tampoc. I a mi em sembla que les conversions cap a posicions democràtiques són dignes d’encomi, però sempre que es drecin sobre fonaments renovats. I que les bèsties que ens han enganyat durant tant de temps, aquestes feres carronyeres que pul·lulen encara pels mitjans periodístics espanyols i catalans (voleu que hi posem noms, als d’aquí?) siguin desterrades per sempre més de la cosa pública.
