29.08.2023 - 21:40
Dubto molt que cap de les meves àvies anés a restaurants. Segurament hi van anar en alguna celebració familiar o per la festa dels avis, però jo diria que per a elles no era una pràctica ni tan sols normal. Totes dues eren grans cuineres i molt diferents.
La meva àvia paterna, la iaia Carme, que com tota la seva generació les havia vistes de tots colors, tenia un repertori em sembla que reduït de plats, però n’hi ha tres que m’han deixat un record inesborrable. El primer és una cosa que ara anomenaríem xips d’albergínia, que no he aconseguit reproduir mai. Eren les albergínies tallades en làmines i fregides de manera que quedaven cruixents per fora i meloses per dintre. Mai no he estat capaç de fer-ne. Vaig demanar a la meva cosina Núria, que és l’única que per edat pot recordar-les, si en sabia fer, i em va dir que no, que de fet era una cosa molt senzilla, amb aigua i farina, però que tampoc no se n’havia sortit mai. Així que aquelles safates amb albergínia fregida han quedat en la meva memòria sense poder-les tornar a tastar. El segon record són els macarrons. Aquest era el plat preferit del meu germà, de manera que quan anàvem a dinar a casa de la iaia Carme gairebé sempre teníem macarrons. El tercer record és el conill. La iaia Carme i la tia Maria tenien una eixida on criaven conills, i de tant en tant en mataven un elles mateixes, amb nosaltres al davant (no recordo cap trauma per això), i després ens el menjaven a la cassola. El meu germà i jo ens delíem pels ronyons i la iaia Carme ens reservava una “bola” per a cadascú. Aquesta era la nostra festa major.
El que no recordo a casa de la iaia Carme són les postres. Nosaltres vivíem a Masquefa i els avis a Piera. Quan hi anàvem per celebracions especials, seguíem un ordre altern molt estricte que fins ara no he constatat. Començàvem l’any a cal Figueres; per Reis anàvem a ca la iaia Carme; per Sant Josep tornàvem a cal Figueres, on tots els homes de la taula es deien Josep, excepte l’oncle Pere; per Pasqua tornava a ser el torn de la iaia Carme; per la Mare de Déu del Pilar, un altre cop a cal Figueres, on, a part de la meva iaia hi havia les meves cosines que es deien Pilar; i finalment, el dia de Nadal a casa de la iaia Carme. El fet que per Nadal i Reis mengéssim postres nadalenques i que per Pasqua hi hagués la mona segurament és a l’arrel d’aquest buit a l’hora de recordar postres a casa de la iaia Carme.
El que sí que recordo, si algun diumenge érem allà, és que la tia Maria ens comprava ensaïmades a Ca l’Adroguer. Qui hagi conegut aquella pastisseria sabrà de què parlo quan parlo dels vats, del torrons cremats i de tants regals del món dolç com s’oferien. Quan jo era petita a Masquefa no es venien ensaïmades; l’única cosa dolça que trobava al forn era la coca; per tant, aquells dolços de diumenge després de missa que ens comprava la tia Maria eren tota una novetat i me n’ha quedat un record indeleble.
Durant una època la iaia Pilar venia el dimecres a Masquefa. Van ser les meves primeres lliçons en cuina d’aprofitament. Aprofitava totes les restes de menjar que trobava i era capaç de convertir-les en un banquet. Però allà on excel·lia era en els dinars familiars a cal Figueres.
Cal Figueres era una masia on l’avi Josep i la iaia Pilar criaven gallines i conills i a més a més cultivaven l’hort i la vinya: sempre havien fet de pagès. El meu avi també era caçador i això vol dir que quan menjaven conill era perquè ell l’havia caçat.
El dia de Cap d’Any menjaven pollastre, cosa que passava molt rarament aquells anys. Per Sant Josep tornava a sortir el pollastre, però el més especial d’aquell dia era la crema de Sant Josep, que la iaia decorava amb merenga. Per la Mare de Déu del Pilar era el tercer cop que menjàvem pollastre a l’any, i no aconsegueixo recordar ni què menjàvem de primer ni què menjàvem de postres.
A cal Figueres ens reuníem tots amb oncles, ties i cosins, i l’any 1961 va venir un fotògraf que ens va retratar a tots. Aquella fotografia encara la tinc. Érem catorze i ara només en quedem tres.
A part del menjar i dels avis, sempre m’ha quedat el record del jocs amb els meus cosins, els gossos de l’avi i la Juanita, una nena que vivia al costat i que sempre jugava amb nosaltres.
